Diari de Girona

La dimensió històrica de la nostra ciutat no s’acaba mai i ens descobreix sempre nous replecs amagats que li atorguen més i més gruix de coneixement. Sovint és, des de Girona mateix, que els historiadors gironins ampliem els horitzons del coneixement de la nostra pròpia història i a això hi ha contribuït amb una empenta decisiva la creació de la Universitat de Girona, des de 1991, i abans amb els estudis universitaris, des de 1969.

Altres vegades, però, la nova empenta al coneixement ens arriba de fora. És el cas de la tesi doctoral de la professora de la Universitat de Barcelona, Roser Piñol Bastidas, defensada el desembre passat i dedicada a “La creació i manipulació del patrimoni. L’estudi del romànic català a partir de les intervencions de conservació del brodat de la creació de la Catedral de Girona”, que aborda aspectes fins ara menystinguts de la transmissió i interpretació del Brodat de la Creació en els darrers cent cinquanta anys.

Avui, però, vull parlar d’una novetat que ens arriba des de la Universitat d’Oviedo. Es tracta d’un article de la catedràtica d’aquella universitat, Maria Pilar García Cuetos, sobre “Les ombres de la història. Intervenciones de Alejandro Ferrant en San Pedro de Galligants y San Nicolás de Gerona”, que s’inclou en un llibre sobre El Greco en su cuarto centenario. Patrimonio hispánico y dialogo intercultural, publicat per les edicions de la Universitat de Castilla-La Mancha a Cuenca el 2016, p. 179-214.

L’article arrenca amb una cita de Narcís Comadira sobre les “ombres de la Història a la vella meva ciutat perduda” i tracta de les operacions de restauració que es van dur a terme en els dos monuments romànics gironins durant el franquisme. S’atorga una importància especial a la represa del projecte de Passeig Arqueològic com a fil conductor per a la posada en valor dels atractius turístics de la ciutat, i se subratlla que la vinculació de l’arquitecte Francisco Pons Sorolla amb els projectes de Girona va donar peu a “intervenciones caracterizadas por su caràcter recreador. Su estrecha relación con el proyecto de Paseo Arqueológico de Gerona explica buena parte de las soluciones aplicadas” després que s’hagués elaborat “una revisión del centro histórico en función de un recorrido con claros fines turísticos y monumentalizadores, abundante en escalinates y recursos escenográficos”.

Les fotografies de la inauguració d’un primer tram del passeig, el dia de sant Narcís de 1961, i la visita que hi féu Manuel Fraga Iribarne el 1962 porten l’autora a associar les intervencions d’aquests anys i les seves característiques amb l’interès del franquisme per la ciutat.

Si el Passeig Arqueològic és el marc, el gruix de l’aportació d’aquest treball és l’estudi de les intervencions dutes a terme sota la direcció d’Alejandro Ferrant en la seva condició d’arquitecte restaurador de la quarta zona monumental. En el cas de Sant Pere de Galligants es tracta de quinze actuacions entre 1949 i 1973. Resseguint la documentació tècnica de l’arquitecte s’analitzen les successives intervencions en el paviment, la recuperació de la cota original, les cobertes, els absis, el campanar i l’eliminació dels afegits de caràcter defensiu que embolcallaven tot l’absis de Sant Pere i en desfiguraven el tester romànic. Es repassen, també, els successius enderrocs de les cases adossades a la façana i la reconstrucció del campanar a partir d’alguns elements cegats que podien donar a entendre la seva estructura original, de la qual en realitat només en quedaven vestigis. Les pluges de 1965 van derivar en inundacions dels baixos de Sant Pere i en filtracions a la teulada; a partir de les queixes formulades per Miquel Oliva finalment es va arribar a la solució de fer un teulat nou amb enllosat de pedra i es va prendre, també, la decisió d’intervenir en els pisos alts del museu que estaven en una situació molt deteriorada. Es repassa finalment la polèmica generada per l’enderroc del portal de la muralla i les queixes que, l’any 1974, van formular els Amics de la Girona antiga davant d’aquesta operació traumàtica.

Finalment, l’article documenta les operacions de restauració de l’església de Sant Nicolau que, entre 1942 i 1944,  va dirigir Alejandro Ferrant amb intervencions molt contundents que van consistir en el desmuntatge dels absis de l’església, la numeració de les pedres i la reconstrucció “repristinadora” de tot el monument.

L’autora estableix una dicotomia entre l’èxit global de les operacions de restauració de Sant Pere i Sant Nicolau, el rebuig a les operacions teatralitzadores del Passeig Arqueològic i el caràcter ara més subsidiari d’aquests dos monuments en l’oferta turística de la ciutat, atesa l’atenció principal que desvetlla la Catedral, Sant Feliu i la Força Vella.

La restitució dels processos de restauració i reinterpretació uneix l’article esmentat i la tesi de Roser Piñol. Es tracta, en un cas i altre, de contextualitzar les successives intervencions de restauració amb el context artístic, ideològic i polític de cada moment per fer evident que res no és neutral, ni gratuït, i que sovint les capes successives que ens han arribat són tan fruit dels valors originals com de les manipulacions i tergiversacions posteriors condicionades pels gustos, les modes o les imposicions.