Pròleg a Amb tinta invisible. Recull de contes de Xavier Fàbrega i Vila. Girona, Palahí Arts Gràfiques, 2010

Per aquests textos d’en Xavier Fàbrega hi transita la vida en totes les seves facetes i totes les seves implicacions. Són contes, però contes construïts des de la vida real.

Hi traspua sovint la formació d’en Xavier i, molt especialment, la seva vocació de pedagog.

En algun moment es pot tenir la impressió que tots els contes, o narracions, tenen una vocació moralitzant. Però és una visió equivocada. En realitat preval per damunt de tot una gran capacitat d’acostar-se a la mentalitat dels infants i dels joves. En segon lloc s’hi detecta una profunda tendresa que anul·la tota vel·leïtat moralitzant i, finalment, en algun dels contes apareix un to sarcàstic ple de mordacitat. En aquest darrer aspecte podríem ben bé dir que traspassa el llindar de la nota d’humor per erigir-se en un jutge implacable de la pedanteria, de l’arrogància, de la hipocresia, de la frivolitat, de tots els defectes que d’una manera o altra han acabat envaint sectors de la nostra societat disposats a tirar pel dret sense escrúpols.

És el cas, justament, del diàleg sucosíssjm entre dos amics, un d’ells advocat. La situació és tan real com esperpèntica, i conclou amb l’única sortida possible: la fugida de l’amic davant d’uns tractes tan amistosos com perillosos. La mordacitat d’aquesta narració té el seu just contrapunt en el misteriós robatori, construït amb diàlegs reals i ficticis del protagonista amb ell mateix, i que acaba en un simple malentès després de tres intents frustrats i consecutius de buscar un responsable quan tot era simplement un lapsus de memòria.

En canvi,  m’han interessat especialment el conte que explica com als ulls del nen que es perd en uns magatzems és la mare qui s’ha perdut i no ell, o el de l’avi que adquireix un to reverencial i de desgreuge de la joventut en relació amb la gent gran. La manera tangencial de mirar-los, d’escoltar-los, d’entendre’ls i la incapacitat sovint per reconèixer que en la madura experiència hi ha un cor sensible i un coneixement profund que pot convenir els joves per simple contacte.

També adquireix un sentit profund la visió dels veritables deserts que, després de portar-nos per camins exòtics diversos i conduir-nos per l’experiència del petit príncep, ens acosta a un fet implacable: “I rumiant-hi una mica, m’adono que els deserts que més m’interessen no són els de noms fascinadors de la infantesa, sinó els deserts d’amics i amor en què viuen tantes persones a tocar de casa nostra”.

Tot construït amb un estil planer, un llenguatge clar, uns escenaris identificables, uns diàlegs vivíssims i àgils;  com en el cas del programa de ràdio, explicat sobre diàlegs construïts com a entrevistes i conduïts, per la via de la reiteració, al ridícul grotesc de la més estricta banalitat al voltant de la mort d’un suposat personatge, desconegut de gairebé tothom i ignorat o menyspreat per la majoria.

Aquesta edició aplega els valors conreats per en Xavier tota la seva vida i esdevé un nou reconeixement i homenatge basat en la reivindicació d’una altra faceta de la seva vida: la vida en el record és el que més importa.