Diari de Girona

Han florit els ‘prunus’ de l’avinguda Sant Francesc o del carrer Ferran Agulló. Malgrat el fred la natura es comença a desvetllar, els camps verdegen i a la ciutat els arbres comencen a perdre la seva nuesa de l’hivern.

És el moment de netejar i preparar els escosells, de fer la reposició dels arbres que falten, de plantar-ne de nous. En poques setmanes no hauria de quedar ni un sol escosell per plantar. És en aquest context que hem de valorar la notícia publicada fa poc del retorn d’alguns arbres al proveïdor per tractar-se d’exemplars defectuosos o de creixement limitat per les dimensions massa justes del pa de terra de les arrels. Fa bé l’Ajuntament de vigilar i fer un seguiment acurat dels nous arbres que incrementaran el parc d’arbres urbans de la ciutat. Faria també bé d’atendre fins el darrer detall l’evolució del cens d’arbres de la ciutat i plantar tots els que manquen.

Però el seguiment de les operacions de poda i plantació, alguns arbres tallats, i l’anunci mig insinuat de substitucions en massa de determinades espècies planteja molts dubtes sobre la coherència final d’aquests plantejaments. A tall d’exemple vull esmentar només els arbres tallats, i substituïts per palmeres, al carrer Emili Grahit a l’aparcament de davant de la caserna de la Guàrdia Civil. S’han tallat sense cap explicació i si no hi ha explicació tenim dret a no veure el sentit d’aquesta acció. I com a exemple de les insinuacions em vull referir a la possibilitat de tallar els castanyers bords que hi ha a la ciutat amb l’excusa que les castanyes bordes són motiu de molèsties als vianants i són un element embrutidor dels carrers. Ens hauríem de preguntar abans de decidir tallar si el perjudici de les castanyes és superior al benefici de la floració intensa i de les fulles tupides que exhibeixen els castanyers i del capital invertit en el seu creixement. Ara la Gran-Via és un carrer amb arbres respectables i frondosos; no veig que s’hagin de tallar per plantar-hi, posem per cas, lledoners.

L’arbrat de les ciutats expressa una determinada cultura de l’arbre. A Girona aquesta cultura no ha existit gaire i ho hem fiat sempre a la gran massa forestal de la Devesa a mig camí entre el parc urbà, el camp de plàtans i el bosc de ribera. Passa de forma més generalitzada a moltes ciutats de l’àrea mediterrània que amb l’excusa de determinades condicions climatològiques no han prioritzat aquesta cultura.

La diferència entre les ciutats mediterrànies i les ciutats del nord, de la cornisa cantàbrica per exemple, és molt notable. Les ciutats del nord han deixat crèixer els arbres i han permès que assolissin alçades, gruixos i edats de moltes dècades. Els parcs i les places de les ciutats del nord ens mostren el pòsit de molts anys i el resultat de polítiques de continuïtat i de manteniment sense canvis d’orientació i de criteri. Si sortim de la península i ens endinsem a Europa aquesta impressió creix més encara i sentim una sana enveja dels grans passeigs ombrejats que respiren una atmosfera de ciutat culta i ordenada.

Per quina raó una ciutat com Girona, continental, plujosa, humida i freda sovint no ha de poder aspirar a veure fer-se grans els milers d’arbres que s’han plantat a la ciutat en les darreres dècades?. Hem vist finalment com creixien els til.lers de la Rambla, hem vist crèixer els castanyers de la pujada de Sant Feliu o els de la Gran-Via, hem vist crèixer i molt els plàtans de l’avinguda de Ramon Folc. Hem de tallar-los? O hem de deixar que creixin?. M’apunto a deixar-los crèixer, a plantar-ne més, i a tenir cura del nostre parc d’arbres amb voluntat de fer-ne partíceps a les futures generacions. Podrem veure finalment fer-se grans els arbres que ara un cop més s’han plantat en el Parc Central de Girona? Serem capaços de deixar que el Parc del Migdia s’assembli cada cop més a un parc de ciutat europea?.

Per altra banda la pulsió arboricida amb criteris discutibles i voluntat de depurar els nostres boscos urbans i les lleres dels nostres rius de les anomenades espècies invasores ha provocat la desolació a la Font del Ferro o a la vessant del Galligants on hem vist desaparèixer les flors blanques i arraïmades de les acàcies. Estem segurs que aquest és el camí prioritari quan encara no hem consolidat una cultura dels nostres arbres urbans que pugui permetre veure’ls crèixer?

Hem vist també com l’Ajuntament optava per deixar en suspens el Pla Especial de la Devesa. Un cop més ha quedat obert pel mig el dilema entre una intervenció radical o el simple manteniment del bosc de plàtans, o el camp de fusta que ha esdevingut la Devesa. Un cop més vull expressar el meu convenciment que a la Devesa li cal sobretot sentit comú, manteniment radical, neteja sistemàtica, i una política forestal que asseguri la renovació periòdica dels plàtans del nostre gran parc urbà. I li cal naturalment completar del tot la política de supressió, demolició i eliminació de les instal.lacions i de les edificacions impròpies a punt de completar-se. La Devesa és aigua, oxigen, vegetació. Molts la voldrien. Potser com passa amb els arbres urbans el que cal és no marejar-la gaire més; deixar que faci la natura i la sàvia gestió de l’enginyer forestal que més en sap. No hi fa res que la gent no hi vagi; les ciutats i les societats canvien i si analitzem la zona amb detall tampoc no van gaire a les Ribes del Ter que és el paral.lel amb sol a la riba esquerra del Ter de la Devesa a la riba dreta.

M’agradaria fer-me gran amb els arbres i veure com Girona s’acosta més i més a les ciutats del nord que tant admiro.