Vilaweb

Honorable Sr. Josep Rull.

Benvolgut Josep,

benvolgut amic,

no passa cap dia que en un moment o un altre no tingui un pensament per a tots els amics i amigues empresonats, lluny de casa. Us conec a tots, uns més que els altres; amb alguns la vida ens ha portat a tenir un tracte més sovintejat. És el cas de la Dolors Bassa, per afinitat gironina, el d’Oriol Junqueras per coincidència acadèmica (vaig ser al tribunal de la seva tesi doctoral), el de Jordi Sánchez per amistat i per raó de la seva dedicació a la Fundació Bofill i a la Sindicatura de Greuges, i és també el cas de Jordi Turull, amb qui vam viure des de posicions diferents les batusses parlamentàries d’una legislatura que és de fa quatre dies però que a tots ens sembla molt lluny; el temps curt ha liquidat temes i personatges a una velocitat insospitable. Us penso tots i m’agradaria que a través teu fessis una abraçada real o virtual a tots i a totes. Conec la fermesa de les vostres conviccions i estic convençut de la innocència de les vostres accions.

Naturalment, a tu, et penso més que als altres, per proximitat i afinitat des de la discrepància. Sabent-te ara a la presó, privat de llibertat, cada dia em sap greu d’haver-te hagut de dir que no les diverses vegades que em vas demanar que et presentés en alguna tribuna o en una altra. Saps prou bé que t’hauria dit que sí i que tenia compromisos que m’ho impedien. Però vist en perspectiva, em dol no haver-ho fet tot i haver contribuït amb la meva presència a fer ben evident que la política ben entesa, el diàleg i el respecte institucional no són negociables i són valors que es poden compartir des de posicions polítiques diferents. Ja sabem que alguns haurien interpretat el meu gest com una adhesió incondicional a les posicions sobiranistes i uns altres s’haurien limitat a somriure irònicament davant de l’escenificació d’una sociovergència impossible, i encara uns altres s’haurien preguntat si jo cercava alguna cosa amb aquest acostament. Són encara massa els qui es pensen que no existeix la política incondicional, la política entesa com a servei públic, la política com a exercici de radicalitat democràtica des de la mateixa essència de la representativitat que l’un i l’altre hem exercit.

Recordo bé les nostres batalles dialèctiques al Parlament i vull pensar que tant tu com jo hi vam guanyar en aquest frec a frec civilitzat i fonamentat. Però recordo també molt bé, especialment ara, com un dia quan acabava de néixer el teu primer fill vaig voler trencar la tensió dialèctica i felicitar-te, a tu i a la teva companya, pel fill acabat de néixer, a la tribuna del Parlament responent una pregunta o interpel·lació teva. Sempre vam deixar clar que la cortesia parlamentària no era la dimissió de cap principi sinó justament reconèixer el valor més alt de la democràcia: el debat amb la paraula.

Els pensaments que em vénen al cap són ben lluny de la política, malgrat que saps molt bé que sóc dels qui pensa que a la vida tot és política. Però ara penso en la duresa de l’allunyament de la teva família, de la teva ciutat, del teu país. No m’entra al cap un empresonament preventiu, la privació de llibertat més radical, pel fet d’haver exercit les teves responsabilitats executives i legislatives. Podríem debatre molt al voltant de tot allò que ha passat i allò que passa ara encara. Però hi ha un fet incontestable: injustament ets privat dels fets més elementals de la vida; una manyaga als fills o a la companya, una mostra d’afecte als pares, un descans merescut, un refresc, una trobada amb amics, un àpat compartit, la visita a un monument estimat, una passejada per la natura generosa desbordant d’aigua i de frondositat després de la primavera més primavera de les quals jo puc recordar.

Cada dia espero que el seny prevalgui, que la justícia s’imposi i que et sàpiga a casa i al carrer i que ens puguem trobar tranquil·lament al voltant d’una taula.

Camino inexorablement cap a la meva jubilació ‘administrativa’ de la Universitat, ja he fet setanta anys, però tu saps molt bé que no em jubilaré mai.

Quan surtis, ben aviat, ens hem de veure i m’agradarà que m’expliquis aquesta experiència viscuda. La privació de llibertat dóna per a molts replecs del cervell i giragonses imparables a la recerca dels mecanismes de resistència i de superació que la situació exigeix.

Admiro la teva enteresa, llegeixo les teves piulades, et segueixo de prop i segueixo el dia a dia del departament de la Generalitat que ens uneix en la distància. Potser podem pensar polítiques diferents, però estic convençut que llegim el nostre territori de la mateixa manera.

Sé que quan vas ser nomenat conseller de territori la primera vegada vas ser molt feliç; sé també que ara com ara hi ha una felicitat més elemental, més bàsica, que és la que t’ha de permetre, sense cap renúncia, de recuperar amb plenitud la teva humanitat i sentir l’escalf i l’afecte de tots els teus. Ells són els únics, els únics, que poden saber la justa dimensió del dolor, de la tristesa, de l’enyorament que aquesta situació els provoca i et provoca. Vull saber-te lliure perquè estic convençut que en llibertat estimaràs, tot el que estimes i tots els que estimes, amb una intensitat renovada, amb una maduresa indestructible.

Una forta abraçada,

Quim

Podeu veure la carta original clicant aquí