Revista del Baix Empordà núm. 2, setembre – desembre 2008 (pàg. 7-13)

Passada aquesta primera centúria de la marca Costa Brava, que ha fet tanta fortuna feliçment, podem constatar que sobre la nostra costa hi ha molta més literatura que història, molta més poesia que economia, molta més novel·la que sociologia, moltes més memòries que estudis geogràfics,o geològics o botànics. El bateig formulat per Ferran Agulló va desencadenar una moda i ha permès la construcció d’un mite. És el mite de la subjectivitat, de la imatge que en el passat i en el present hem anat construint tots els que l’hem coneguda, l’hem gaudit, l’hem viscut amb intensitats variables. El conjunt de tota la nostra costa és un immens dipòsit de memòria, el recipient on es guarden els primers amors, els estius de tres mesos, l’estiueig del món benestant, les escapades d’un dia, les primeres discoteques, la promiscuïtat de llengües i de cultures, el trencament dels vells tabús i de totes les inèrcies, una gran sacsejada en un món plàcid que assumia la contradicció de concentrar unes altíssimes dosis de bellesa, de paisatge i, alhora, anava descobrint la cara més fosca, més trista, més degradant del desordre, el caos i l’especulació.

Tots anem a buscar les referències literàries que amb més precisió ens aproximen a la nostra pròpia visió. De la mà de molts autors som capaços de resseguir el perfil de la costa, de conèixer els racons mítics de la navegació, del comerç i del contraban. Podem reconèixer les interioritats de les ventades, el grop, les llevantades, l’ efecte del rentabótes, els corrents marítims, els freus dificultosos, la vida i els costums, la misèria i l’eufòria. Tant si és Joaquim Ruyra per la costa més meridional, en el punt d’arrencada geogràfic pel sud d’aquesta costa i de la seva vida; com si és Agustí Calvet, el gran Gaziel, per aproximar-nos al paper i la força i el pes urbà de Sant Feliu de Guíxols;com si es tracta de Víctor Català pels racons de l’Escala; de Mercè Rodoreda per la profunditat vegetal i més contemporània de les Gavarres; de Josep M. de Segarra per la costa més septentrional, o de tota la nissaga Pi i Sunyer disposada a convertir en literatura d’exili la pròpia vida familiar i la història de les successives generacions de metges i de polítics, des de l’almadrava de Roses. Un cas apart mereix Josep Pla, que va saber transmetre, des de la seva pròpia literatura, l’ànima més autèntica de la vida a la Costa Brava en una època determinada,a Fornells o a Cadaqués a les platges de sa Riera i sa Tuna o en els replecs del cap de Creus, en la navegació sempre difícil cap els ports de la Catalunya nord. Pla va començar molt aviat una sèrie de Guies de la Costa Brava, sense anar més lluny amb aquella curiosa petita joia Costa Brava. Guía general y verídica (Destino,1941), que ens han transportat a un univers perdut, que els lectors contemporanis hem idealitzat i hem convertit, amb un vernís especial, en el mite viu d’una costa irrecuperable però farcida de contradiccions. L’amor de Josep Pla al Canadell i els textos de la seva correspondència ens acosten a una visió més convencional, allunyada de les duríssimes circumstàncies de la vida dels pescadors i dels navegants i de la solitud de les cales i de les barraques de pescadors que Pla havia resseguit, amb igual eficàcia que el seu repàs de la millor gastronomia i dels establiments de qualitat que esmaltaven la nostra costa, ja molt abans de la Guerra Civil. Aquests establiments i les primeres cases d’estiueig, a les cales recòndites o en els pobles mariners, així com les primeres incipients urbanitzacions definien una alternativa primerenca a l’estiueig de les famílies benestants de Barcelona i d’alguna altra ciutat al costat dels primers i escadussers visitants. Pla ens acosta amb mà mestra a Cadaqués, però també ens aproxima a la suavitat del paisatge del seu recorregut entre Palafrugell i el far de Sant Sebastià on, de cop, a la intempèrie de les garbinades i de les tramuntanades, el cim de l’ermita i el far esdevenia el paradigma més abrupte i salvatge de l’essència més brava, adjectiva i substantiva, de la nostra costa.

No cal dir que en aquest panorama de subjectivitat de totes les generacions d’aquest darrer segle, El paisatge humà de la Costa Brava, que Yvette Barbaza construeix en el seu immens treball de fa ja unes dècades (de 1966, només en edició catalana de 1988, vint-i-dos anys més tard) és una singularitat aïllada que només ha tingut continuïtat en els treballs dels dos debats Costa Brava, que en el seu conjunt han esdevingut una aproximació insuficient i, a vegades, excessivament acadèmica, a la realitat plural i diversa sobre la qual es pretenia intervenir i actuar.

Encara ara, en ple centenari, és molt més freqüent i abundosa la literatura memorialística que reconstrueix moments especials que no la literatura vinculada a les ciències socials, que hauria de posar ordre i concert en tota aquesta matèria. No pas per abandonar la vena literària que tant de gruix cultural ha aportat als discursos sobre la Costa Brava i als relats necessaris per tal de definir un horitzó amable i atractiu. Sinó sobretot per posar un cert accent en els canvis ocasionats pel mateix invent passat un segle, i per analitzar les conseqüències i els canvis estructurals ocasionats en una costa que hem idealitzat recurrentment, generació rere generació en el seu origen.

M’agradaria, per exemple, produir un cert exercici de desmitificació d’aquests aspectes més subjectius per tal d’allunyar la idealització del mite de la realitat efectiva. La vida, en tota la seva dimensió i molt sovint també el paisatge, presentava ara fa cent anys algunes limitacions, en forma d’atributs i d’atractius diferents dels d’ara, que ens convé de no perdre de vista per tal de ser capaços, al final del nostre recorregut, de reconèixer el valor i el mèrit encara ara del patrimoni acumulat i recollit amb sensibilitat en aquests cent anys. Més enllà de tots els disbarats que podríem identificar en un recorregut des del mar al llarg de tota la costa, en un autèntic rosari de despropòsits que junts no han pogut alterar ni destruir la bellesa essencial i bàsica de tota la Costa Brava en el seu conjunt. Es caracteritza pel caràcter dominant de la successivitat de grans masses rocoses de penya-segats abocats directament al mar i el conjunt de petites cales arraconades i reiterades en el paisatge acompanyades, de tant en tant, i en una geografia variable per insinuacions més suaus de tot el relleu, obertures de la terra al mar, grans badies i platges, deltes de rius que aboquen al mar, dunes obertes batudes pel vent que culminen el conjunt d’aiguamolls sobreviscuts als assecaments i a les rompudes dels segles precedents. Aquest és un exercici necessari, de gran càrrega pedagògica, i amb una força sorprenent. Hi ha, és clar, patrimoni natural i cultural malmès, però hi ha monuments i jaciments avui més ben tractats, més ben conservats i més ben restaurats que mai. Des de Sant Pere de Roda a Sant Quirze de Colera, des de la vila vella de Tossa fins a Ullastret, el Castell o Empúries, des de Peratallada i Pals, fins a Cadaqués i la Ciutadella de Roses.

És per això que em turmenten i em martellegen algunes preguntes que encara no tenen resposta perquè no ens les hem acabat de formular mai. Per exemple, pel que fa el paisatge i a les masses forestals de les Gavarres, de la serra de Cadiretes i l’Ardenya, de les muntanyes de Begur, o de les emergències encara ara més pelades que poblades del Montgrí o del cap de Creus. Salvant, és clar, algunes valls interiors i la riquesa variable de tota la cadena pirinenca al llarg de les Alberes i la serra de Roda o en el massís del Salines Bassegoda, per entrar una mica més endins en el territori. És aquí on Barbaza, o Ramir Medir o Pierre Villar o el mateix Pere Pla entrarien amb força. L’economia del suro, bosc i fàbrica, és més essencial a l’ànima de la Costa Brava que les grans pinedes que s’abeuren al mar o fan sorgir pins torturats en els racons més insòlits del roquissar dels penya-segats? Què ens diuen els reportatges fotogràfics, que tenim respecte a un paisatge que ara hem identificat com a intrínsecament específic de la singularitat de la nostra costa i que en els anys fundacionals, del bateig, o no existien o eren esporàdics i escadussers? Com es lliga la transformació de tota la societat i la mateixa transformació del paisatge agrari que ha retrocedit en benefici del bosc i ha deixat només per als conreus les planes més fèrtils i regades de les terres al·luvials del Riudaura, de l’Aubi, del Daró, del Ter o del Fluvià? Avui senyoregen els pins, ja no es pelen els suros (alguns si, és clar, de forma exemplar), i no es treballen els secans envaïts per un sotabosc natural, però d’aparença hostil abans de veure créixer els pins. Avui també les velles vinyes verdes vora el mar dels poetes i dels cantants i de la realitat mateixa han caigut abandonades en molts llocs i reneixen esplendoroses en els racons més insòlits i eixuts, autèntics aspres, de l’Alt Empordà amb un arrenglerament dels ceps que defineix una nova cultura del vi i una nova economia agrària, que haurem d’avaluar i estudiar en la millor combinació entre economia i paisatge que encara ningú no ha gosat fer. Proveu, per exemple, de fer la carretera de Roses a Vilajuïga, i Garriguella per Palau Saverdera i Pau ,o resseguir els camins de Vilamaniscle a Rabós, o continueu des d’Espolla fins a Capmany i la Jonquera, i trobareu un renaixement d’un ordre arrenglerat i productiu que fins no fa gaire només sabíem trobar a l’altra banda del coll de Banyuls. Canvien els temps i canvien les modes, i sobreviu l’arrel mateixa d’una ànima del paisatge que hem considerat d’alt valor fundacional. La decadència experimentada d’una banda esdevé resurrecció de vida per una altra.

I a la costa mateix, la vida marinera ha experimentat uns canvis radicals. La vella tradició pesquera, tant esforçada i tant difícil, ha anat cedint a noves tècniques i nous aparellatges més eficaços i més devastadors alhora. Però algú gosaria considerar impropi de l’ànima de la Costa Brava el bullici dels pòsits, el cant del peix a les llotges, l’arribada de les vaques, abans bous, i ara motors silenciosos que ja no trenquen les albades brillants dels mesos àlgids de l’estiu? Els canvis en l’agricultura (reculada i renaixement), en la indústria (crisi i especialització de la vella tradició suro-tapera, encara de contingut brillant), en la navegació (desaparició del comerç d’ultramar amb els velers mítics del segle XIX),en la pesca (desaparició dels pescadors individuals i de les arts petites, especialització de la pesca d’arrossegament, entre d’altres), en el comerç, més orientat al mercat immediat i al transport per carretera, i el desbordament del fenomen turístic marquen, profundament, la nostra costa, desvetllen totes les seves potencialitats, modifiquen en sentit molt favorable les condicions de vida i els nivells de renda dels habitants de totes les poblacions de la costa, i posen en risc variable els atractius mateixos que han estat a la base i el fonament d’aquest renaixement econòmic i social, que ningú no sabria negar. La motorització de la societat, el creixement econòmic i demogràfic, les noves pautes de mobilitat han creat uns hàbits nous i un consum generalitzat de productes, abans d’una exclusivitat elitista que potser podia enlluernar algú, però que no desmentiria el caràcter poc democràtic d’aquells usos de la costa.

Si reculem en el temps i pensem en termes actuals potser podríem considerar Empúries, Castell o Ullastret els antecedents més remots de la urbanització, i de les urbanitzacions de la Costa Brava. En uns punts, autèntiques fites del paisatge, on avui no hi autoritzaríem cap mena de construcció, tot i que fins a dates ben recents les edificacions s’han enfilat fins a encimbellar-se en els pendents més costeruts de Roses a mas Fumats o Puigrom, a totes les muntanyes de Begur, a les darreres insinuacions de les Gavarres abans del mar a Calonge, en els punts més insospitats de les cales arraconades de la serra de Cadiretes al terme de Sant Feliu, de Santa Cristina o de Tossa. No és difícil d’endevinar, des del mar, el contrast entre els racons amables, els assentaments ordenats i compactes, els creixements urbans ben planificats i les singularitats esgarrifoses en edificis de Lloret, de Sant Feliu de Guíxols, de Platja d’Aro, de Torre Valentina, de Palamós, de la Fosca, de Pals, de l’Estartit, de Roses per posar exemples que apunten al cel de forma desafiant i trenquen el perfil més humanitzat de la costa.

Però tornem a les ruïnes arqueològiques. En la seva força evocadora, en la seva capacitat de desvetllar emocions i sentiments, els noucentistes van trobar aquí un nou i vell i classicitzant ideal de bellesa en connexió directa amb el món grec i, més concretament, amb les colònies gregues d’Àsia Menor, des d’on es transportaria tot un món a casa nostra. I bé, és en la justa combinació de tots els ingredients del paisatge, des de la vegetació i els conreus a la formalització dels assentaments humans i a la vida civil i religiosa, que podríem anar recreant aquell vell ideal de bellesa i reproduir d’aquesta manera els estàndards de bellesa que ens haurien de fer permanentment atractiu sense discussió el nostre litoral. Amb una lectura que no pot ser dogmàtica i que pot trobar racons d’una bellesa inusual en punts del litoral on, com a Empúries, avui si s’hagués de fer de bell nou no hi deixaríem fer res de res. Però qui pot negar sentit a algunes edificacions classicitzants o de ressonàncies toscanes que, en la difuminació dels seus colors originals, es perfilen com a referents indiscutibles en punts avui directament afectats pels criteris homogenis de la llei de costes? O com es podria jutjar de la mateixa manera les edificacions apilonades i despersonalitzades del sector de Fosca mar i les velles barraques de pescadors de s’Alguer o les velles masies fortificades i reciclades de la platja del Castell, feliçment preservada com a mostra genuïna de contacte directe entre els conreus i el mar? O com es poden aplicar els mateixos paràmetres a establiments discrets i elegants, de reconeguda excel·lència en el seu servei públic i a edificacions que desafien en els penya-segats de Begur la mateixa llei de la gravetat?

El meu conjunt de preguntes i de valoracions, per contrast, no pretén ser la justificació de res. Només que reivindico una visió no reduccionista de la nostra costa, una visió que superi la idealització immòbil d’un passat irrepetible i no sempre desitjable, almenys per als residents habituals, que atengui al caràcter dinàmic dels mateixos paràmetres que hem utilitzat en els darrers cent anys per identificar els valors de la Costa Brava, que destriï els valors sòlids que han de romandre i s’han de reproduir, i els valors conjunturals que estan condemnats a desaparèixer i passar de moda.

I reclamo un punt de vista optimista, que no dramatitzi i, sobretot, que no faci trampa i que no ens doni gat per llebre i que no ens pretengui fer combregar amb rodes de molí, i que no ens intenti fer creure que les coses sempre havien sigut d’una determinada manera i que aquesta, als seus ulls, és la “foto fixa” que hauríem de mantenir, a qualsevol preu, de la Costa Brava.

Per a mi no hi ha foto fixa, hi ha els records entranyables de moments irrepetibles, i un desig irrefrenable que entre tots siguem capaços de reconèixer el caràcter dinàmic de les societats i la seva pròpia capacitat de recuperació i de regeneració.

Torno a insistir i acabo. Hi ha un exercici possible des del mar. Podem identificar els valors permanents i immutables del paisatge que ens ha donat nom, podem identificar els valors variables i positius dels assentaments humans que han crescut i han canviat, i podem identificar singularment les agressions injustificables que esdevenen més greus per contrast amb un pòsit etern de bellesa permanent, que té totes les condicions per ser conegut i explorat en profunditat fins a fer-lo créixer.