Querol, Revista Cultural de Cerdanya, nº 21, tardor de 2017.

Pau Vila va publicar l’any 1926 a l’Enciclopèdia Catalunya de l’editorial Barcino la seva monografia sobre La Cerdanya. La pròpia col.lecció havia arrencat amb la voluntat clara de presentar un conjunt d’estudis de mirada oberta, de metodologia nova, de comprensió integral de fets històrics o de realitats socials. Història, paisatge, territori, societat, ciutats, tradicions trobarien en aquesta col.lecció un marc adequat per a desplegar un nou coneixement molt modern pel context de l’època. Novetat dins de la novetat, Pau Vila encetava amb la seva monografia la sèrie de monografies comarcals que ell mateix havia concebut com el guió de la secció de geografia que dirigia.

El capítol VII de La Cerdanya es dedica a Les cases i llurs agrupaments i és un prodigi de llenguatge i d’observació amb anàlisi de la tipologia dels pobles i de les cases i una exploració dels materials i de la configuració de la casa cerdana.

Una primera afirmació ens orienta: “Hem dit que en general no hi ha a Cerdanya cases de pagès aïllades, i en general podem dir també que tot poble cerdà està constituït per un aplegament de cases pageses”.

Però ara prop de cent anys més tard d’aquella monografia una visió a vol d’ocell ens assabenta que els vells agrupaments de cases pageses han quedat parcialment ocults per noves construccions en els pobles i ja no senyoregen l’horitzó del paisatge a mitja pendent dels prats de dall perquè ací i allà han sorgit nous nuclis d’habitació, tots de la mateixa tipologia, i tots orientats a un mercat de segones residències que sovint esdevenen nuclis sense ànima en els dies entre setmana o fora de les temporades d’estiueig o dels esports d’hivern.

Pau Vila el 1926 havia advertit d’una nova tendència que es començava a insinuar i que venia preferentment del costat francès i que ara en una clara inversió de la tendència domina en el costat espanyol. Deia Pau Vila: “No parlem, està clar, de la casa bastida expressament per a l’estiueig, la qual o bé és una “torre de senyors” a l’estil barceloní (Puigcerdà, Osseja, Caixans, Das), o bé és d’aquesta mena de xalets, d’apariència pretensiosa o amb reminiscències més o menys suïsses, que hom troba un xic pertot a la Cerdanya francesa i amb abundor a Font-Romeu i a Superbolquera”.

La proliferació de les pletes seria la continuació d’una nova arquitectura mimètica alpina orientada als estiuejants i destinada més a visitants que a residents que Pau Vila havia intuït. No es podia però imaginar que el domini de les pletes en el paisatge esdevindria un miratge enganyós que escombraria d’una primera mirada les cases pageses que ell havia descrit amb tant de detall i tanta cura.

Només una aproximació del focus, una mirada més atenta, ens permet de retrobar en el nucli dels pobles i en algunes raconades de les valls aquestes edificacions amb un gran tancat que envolta una gran superfície amb una era, i la disposició d’estables, pallers, graners, coronats per porxades de grans dimensions i la part destinada a habitació. Cases pensades i construïdes per defensar-se del llarg hivern amb amuntegaments de llenya per escalfar i d’herba per al bestiar.

Pau Vila fa esment dels materials que dominen: la fusta dels boscos cerdans, de caràcter comunitari, el granit que tant es fa servir pels tancats de les pastures com per a les grans portalades i les llindes de les cases, les pissarres silúriques, els còdols del Segre, o els enllosats de les eres. Els grans masos ramaders es van anar adaptant al predomini del bestiar gros en substitució del bestiar de llana i la dimensió i disposició de les edificacions variava i varia en funció de l’altitud i del pendent del terreny fins a reduir-ne la dimensió del conjunt i àdhuc a pràcticament fer desaparèixer les eres.

Hi ha dues observacions més de Pau Vila que han estat desbordades pels canvis recents, la terciarització de l’economia i la irrupció d’una actitud obertament especulativa. Avui ja no es pot generalitzar com ho feia Pau Vila quan deia que “les cases s’esgraonen sobre el declivi natural per tal de rebre bé el sol i no prendre’l al veí que té al darrera”. L’aprofitament dels pendents avui té una altra lògica que la més simple i planera de permetre l’assolellament de les habitacions. Per altra banda la irrupció amb força de les segones residències a la Cerdanya espanyola trenca la lògica de la comparació que duia Pau Vila a considerar “una certa diversitat en l’agençament de les habitacions, que en la Cerdanya francesa es manifesta per un cert confort, per unes cortines a les finestres i per uns geranis o clavellines que a l’estiu ofereixen la nota alegre de llurs flors; tals manifestacions de bon gust no es veuen gaire en la part espanyola”. Ara a la part francesa tots és vell i a la part espanyola tot és nou. La solera del que és vell és indiscutible i com passa també en la gastronomia hi ha una tradició de fons a França que té un pes enorme, que no pot amagar un cert aire decadent que s’escampa per una geografia de velles cases tancades i en venda. Però la irrupció de les pletes al costat espanyol ha generalitzat un confort estàndard que seguint el raonament de Pau Vila és efectivament confortable tot i que és més discutible que es pugui catalogar de bon gust. En tot cas és el gust dels de fora que no sempre comparteixen i potser no poden gaudir els habitants de la comarca.

Si la gran casa pagesa cerdana ha esdevingut fins a un cert punt invisible tapada o eclipsada per les pletes, l’agricultura i la ramaderia que la justificaven també ha quedat en part oculta per una forta terciarització de l’economia que ha arraconat la visibilitat de les activitats que havien marcat la comarca durant segles.

Hem de dir però que l’agricultura i la ramaderia de muntanya ha mostrat una capacitat d’adaptació i canvi que ha esdevingut la defensa d’un model basat en el sector primari i que ha assegurat d’una banda el manteniment de l’economia pagesa, adaptat als nous temps, i de l’altra ha garantit un cert equilibri entre sectors gràcies principalment a l’adaptabilitat de les explotacions a les noves característiques del mercat. Així ja fa uns anys, una tesi de 1981, publicada el 1993, d’ Antoni F. Tulla i Pujol sobre el Procés de transformació agrària en àrees de muntanya ha pogut sostenir que “la producció de llet, com especialització de les àrees de muntanya, ha permès un creixement equilibrat de l’estructura productiva en base a les (explotacions agràries) petites productores de mercaderies”.

L’adaptació de les explotacions ha assegurat el manteniment dels masos de Cerdanya i la continuïtat en els pobles d’una base comunitària que trobarà en el segle XXI nous camins en el valor afegit de nous productes i de nous transformats associats fortament al sector primari.

Això no treu que la vella arquitectura rural de Cerdanya, tant singular d’estructura i de dimensió, es vagi residualitzant per la pròpia mecanització de les explotacions i per una necessitat menor de superfície construïda en l’actualitat. En el futur, com ja ho han començat a fer, els estables acabaran sortint del tot de les cases i els vells estables es dedicaran a nous usos. Assumit el canvi el que pertoca es preservar el valor patrimonial de les velles edificacions en tota la seva singularitat funcional i les seves característiques constructives adaptades a un model econòmic determinat. La unitat ha de prevaldre per damunt de la fragmentació i el conjunt ha d’esdevenir la millor explicació sobre el terreny d’un model econòmic i d’un model de vida. Ara tot ha canviat molt però la única manera d’entendre d’on venim és no esborrar, més del que ja s’ha fet, el rastre i la petjada humana amb les successives capes que ha deixat físicament en el territori.

El desvirtuament híbrid ens condemna a perdre unes arrels a les que no podem renunciar de cap de les maneres. La conservació en els nuclis dels pobles de la seva essència arquitectònica i econòmica com a agrupament de cases pageses és des del punt de vista del patrimoni un imperatiu moral necessari.