El Punt Avui

Vivim en un context de desgast democràtic. Als ulls de molta gent, la democràcia ja no és el que era. Per alguns l’única manera de resoldre aquesta qüestió és negar condició democràtica a la democràcia liberal que es va instaurar a Espanya a partir de 1975. Aquest és el plantejament de tots els que propugnen la liquidació del règim del 78.

Tinc, en canvi, el convenciment que els anys de la transició, de 1975 a 1982 van ser una autèntica explosió democràtica i que venint d’on veníem vam construir un sistema de llibertats, individuals i col·lectives, del tot homologable amb les democràcies amb les que ens preteníem comparar.

El cert és, però, que amb el temps aquella explosió, ha sofert un desgast brutal. Cap altra democràcia europea ha liquidat, amb tant poc temps, un sistema que en els seus orígens i pel seu contingut era perfectament plausible. Les rigideses, el monolitisme, el bipartidisme i el bloqueig constitucional, amb la contribució indispensable de la corrupció, han fet miques aquell moment creatiu.

Sóc dels que crec que el sistema de valors dels anys inicials de la transició, amb totes les limitacions que es vulguin, van ser anys de predomini i d’hegemonia dels valors col·lectius i públics; el sentit del servei públic prevalia per damunt de l’interès especulatiu i mesquí, i les energies de milers d’homes i dones es van bolcar a desmentir, des de la gestió quotidiana, el franquisme.

En canvi, ara vivim en un context de subversió de valors i en una situació que posa la democràcia sota sospita. Fins al punt que no és gens difícil que en els conflictes jurisdiccionals entre el sector públic, les administracions, i l’interès privat a vegades espuri, es posi més en entredit el servidor públic i s’atorgui un crèdit immerescut al privat. Són els efectes col·laterals del desgast.