Col.laboració al llibre 175 anys de l’Institut Jaume Vicens Vives. Miscel.lània d’estudis, Girona, AMPA Institut Jaume Vicens Vives, 2017, p. 383-387.

(Text aproximat de la conferència pronunciada el dia 14 d’abril de 2016 en els actes de lliurament dels premis de la Fundació de l’Institut Jaume Vicens Vives.)

1. Per començar m’agradaria saber quants de vosaltres heu estat al Museu d’Història de la Ciutat?. M’agradarien moltes més coses; per exemple saber quants de vosaltres heu estat al Museu d’Art, al Museu de la Catedral, al Museu dels Jueus o al Museu del Cinema. M’agradaria no només saber quants heu estat a quants museus de Girona; m’agradaria molt saber què hi heu vist?, què us ha cridat més l’atenció?, en quins detalls us heu fixat?, com están instal.lats? quina utilitat hi trobeu?.

2. Ara m’agradaria saber quants de vosaltres sabeu què era l’actual edifici del Museu d’Història de la Ciutat i seu de l’Arxiu Municipal de Girona i el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, abans d’encabir aquests serveis culturals del Municipi?.

3. Sembla que encara molts sabeu que aquell edifici abans de ser Museu i Arxiu havia estat l’Institut de Girona. Però fixeu-vos que dic l’Institut. I avui quants Instituts de Secundària hi ha a Girona?. Imagineu-vos com han canviat les coses i no pas des de la fundació de l’Institut sinó des de fa escassament cinquanta anys. Vull dir que l’any 1965 quan jo estudiava el”Preuniversitari” encara hi havia només UN institut a Girona.

4. El que ja no sé si tots teniu tan clar és que abans de ser Institut l’edifici del carrer de la Força i de la placeta de l’Institut Vell havia estat des del segle XVIII un convent dels frares caputxins a Girona, amb una cisterna inmensa que recollia totes les aigües plujanes de totes les teulades i del pati i que ara es pot visitar des de la Carbonera, i amb un cementiri una mica singular on els frares caputxins eren enterrats asseguts.

5. Per què un convent esdevé l’edifici destinat a Institut?. Perquè seguint l’exemple de la Revolució Francesa, que va exclaustrar i expropiar els convents i les esglésies, els règims liberals d’Espanya van tractar de fer una cosa semblant. A França encara ara la immensa majoria dels edificis religiosos són propietat de l’estat i és l’estat que els cedeix a l’església pel culte. En el cas de l’Estat espanyol va caldre arribar a 1835 per veure com s’iniciava una gran fase desamortitzadora promoguda per Juan Álvarez Mendizábal. Es van expropiar convents i esglésies, es van vendre i algunes es van desmuntar i enderrocar.

6. En alguns casos els convents van desdaparèixer; és el cas a Girona del convent de Sant Francesc que ocupava l’espai del carrer Nou i de la plaça del Gra (avui de St Francesc); el claustre de la botiga “El Claustre” és un dels signes de l’existència d’un convent on la revolució liberal va obrir l’anomenat carrer Progreso, avui el carrer Nou. Un altre cas igual va ser el del convent de Sant Agustí que va donar lloc a l’actual plaça de St Agustí o de la Independència; però no pas de la Independència que us penseu sinó d’una altra que si fòssim a classe us demanaria que m’expliquéssiu.

7. Però els convents que van desaparèixer eren sobretot els ben situats per a d’altres actvivitats. Ni el convent de Caputxins, ni el dels Dominics (St Domènec), ni el del Carme, ni el de la Mercè per posar alguns exemples es van poder vendre a privats. Al dels Caputxins s’hi va obrir l’Institut, al del Carme el Govern Civil i la Diputació, al de la Mercè l’Hospital Militar i al de St Domènec el Govern Militar.

8. Ara aquest Institut, el Jaume Vicens Vives, que és l’hereu directe del del carrer de la Força compleix 175 anys. L’any 1841, com demostra aquest reglament que tinc a les mans l’Ajuntament va crear l’Instituto Provincial Gerundense (Gerona,por Vicente Oliva, impresor y librero, plaza de las Coles, núm 618) i que que el 1845 esdevindria oficialment Instituto de Segunda Enseñanza i més endavant Instituto General y Técnico i finalment Instituto Nacional de Enseñanza Media.

9. Quines característiques tenia l’Institut Vell. Era un laberint; era un edifici vell i amb poques comoditats; no tenia pati, el pati era la plaça de la Catedral; els nois jugaven a bàsquet al claustre malgrat la inclinació de la superfície feta expressament per recollir les aigües per la cisterna que està just dessota el pati, i malgrat les mides esquifides d’aquell claustre. L’Institut era mixt, sense ser-ho legalment. Les noies entraven pel carrer de la Força i els nois per la placeta, però un cop a dins, a la meva época, sovint ens barrejàvem en clases mixtes, si bé dins de la mateixa classe els nois i les noies s’agrupaven separadament. L’Institut guardava unes col.leccions magnifiques que eren el testimoni viu de la història d’un centre que havia volgut mantenir-se al dia; la sala de ciències tenia una col.lecció de minerals i d’animals dissecats on destacaven una boa que ens semblava immensa i l’esquelet de la cabra de dos caps. També hi havia un esquelet humà per a conèixer els ossos; hi havia els estris de la clase d’agricultura, els del laboratori de física i química i avui hi ha al Museu del Cinema un taller complet de fotografía per a daguerrotips que prové de l’Institut. La sala de professors era el sancta sanctorum, però cada professor tenia només una cadira; ara el despatx que feia de sala de professors és el despatx de l’arxiver municipal.

10. Tornant del Collell el curs 1960-1961, vaig entrar a l’Institut de Girona (que coneixia bé perquè hi havia estudiat els cursos de preparatoria) a fer tercer de batxillerat. M’hi vaig estar els cursos 1960-1961, 1961-1962, 1962-1963, 1963-1964 i 1964-1965. La tardor de 1965 me n’anava a estudiar a la Universitat de Barcelona i el curs següent es va fer el trasllat a l’edifici actual, on som ara.

Guardo records excel.lents de l’Institut que va ser per a mi una escola de ciutadania, de llibertat, d’igualtat; la majoria dels professors eren molt acreditats i la majoria acabaven fent carrera a Instituts de Barcelona, si bé alguns van fer arrels a Girona i van crear escola com és el cas del Sr. Bonnin, el catedràtic jove de literatura que va arribar amb nosaltres i que dóna nom a aquest teatre. Hi havia també, és clar, casos singulars de professors que ensenyaven algún idioma sense saber-lo i alguns altres que es feien anar a buscar el tabac a l’estanc de la Creu Blanca (al pont d’en Gómez).

El 7 de març era Sant Tomàs i era festa grossa. Primer anàvem a missa: “Cantemos al santo, sol de la juventud, cantemos sus glorias, de ciencia y virtud”. Però després era un dia de festa i d’una certa disbauxa; fèiem uns esmorzars sensacionals on no hi faltava mai un suís de primera qualitat i entrepans suculents; després passejàvem, anàvem a fer o veure alguna competició esportiva i cap al vespre passejàvem un bust de l’aula de dibuix, el d’en Metastasio, que es va fer més famós a Girona que a casa seva. Un any vam organitzar una gran manifestació dedicada a en Metastasio, però els de l’emissora Ràdio Pirenaica ho van fer passar per una manifestació antifranquista dels joves estudiants gironins. La paradoxa és que l’agitador principal i el que feia les arengues ere en Jaime Serrano de Quintana, que més endavant lideraría grups de dretes com el grup “Gerona Inmortal”.

El dia de Sant Tomàs es feia també una representació de teatre al Teatre Municipal amb un elenc format per estudiants de l’Institut i dirigits pel professor de literatura; de la meva època recordo la “Historia de una escalera” d’Antonio Buero Vallejo, “Cuando las nubes cambian de nariz” d’Eduardo Criado i una sensacional “La fierecilla domada” de W. Shakespeare amb la Rosa Mª Roqueta en un paper estelar.

11. Aquest Metastasi és el que dóna nom a la revista de l’Institut. Quan vaig arribar a la Universitat vaig saber de les grans aportacions que havia fet a l’estudi de la història el gironí Jaume Vicens Vives. I quan un meu germà que estava al consell de redacció de la revista em va demanar un article proposant un nom per l’Institut vaig fer un escrit en defensa del nom que finalment es va triar JAUME VICENS VIVES. Segons es diu aquest també era el nom que volia el claustre perquè Jaume Vicens, era un gran amic de Santiago Sobrequés i junts van fer grans estudis d’història i un grapat de llibres de text i atles.

12. I un prec final. No sigueu mandrosos. No digueu el Vives; digueu l’Institut JAUME VICENS VIVES; ell va donar nom a una editorial amb els seus dos cognoms, l’editorial Vicens Vives i a ningú no se li ocorre de parlar de l’editorial Vives, que és una altra. Jaume és el nom i Vicens Vives són els seus dos cognoms.

Llarga vida a l’Institut de Girona.