El Punt Avui

Sóc claustròfob i tinc vertígen. Deu ser una cosa genètica perquè observo els meus germans i la majoria, en graus diversos, pateixen del mateix. No són sensacions gens agradables; de cop et veus apoderat per una por visceral, un neguit inconfusible, i alhora indefinible que produeix un nus a l’estòmac.

En el cas del vertígen, si fent una carretera de muntanya segueixes les ondulacions del relleu i la mirada es sent acompanyada per la vegetació o simplement per un pendís suau no es dispara cap mecanisme alarmant. Però si de cop en un revolt la mirada es perd en el buit, si cau en la distància inacabable sense un element on descansar, et veus dominat per una mena de mareig, per una sensació d’ingravidesa desagradable, com si el buit s’allargués per dessota els nostres peus, amb una indominable sensació d’estar caient. Fa temps que el vertígen em nega pujar a la Mare de Déu del Mont i mai de la vida no he tingut el coratge de pujar al campanar de la Catedral.

La claustrofòbia planteja símptomes semblants, potser amb un ofec afegit, com si t’haguessis de quedar sense aire. Darrerement he experimentat una sensació nova cada vegada que en un establiment públic he hagut d’anar als serveis. Els ginys per tancar s’han sofisticat molt però amb la sofisticació s’ha incrementat el risc de quedar tancat a dins un espai reduit i poc agradable. En alguns llocs les portes que no arriben a dalt ajuden a l’alleujament. Però psicològicament la salvació arriba sempre que l’artefacte per tancar, el pestell, tingui la simplicitat elemental dels artilugis més antics i primitius. Un llisquet o un ganxo són garantia de no quedar tancat. Garantia que neguen els tancaments giratoris amb dispositius interns misteriosos que quan es bloquegen sovint només es poden desllorigar per fora amb un filferro o avisant el fuster o el serraller.