ELS JOCS DE BARCELONA (25-7-1992/ 9-8-1992).
Diari de Girona, 28 de juliol de 2017.
Les convencions ens han portat a commemorar els vint-i-cinc anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. Les ciutats catalanes amb subseus olímpiques s’han afanyat a organitzar actes de celebració i Barcelona mateix també ho ha fet. Alguns mitjans de comunicació han fet grans desplegaments per dedicar atenció no solament als esdeveniments esportius, les marques, les medalles, sinó també als recursos esmerçats i els resultats assolits en les transformacions urbanes amb millores evidents de les infraestructures i la modernització de l’urbanisme i dels equipaments de les ciutats.
El cas de Barcelona és paradigmàtic i ha esdevingut un model estudiat i explicat a les universitats del món i exportat amb èxit a moltes altres ciutats que han volgut seguir l’exemple de la modernització moguda i activada per un gran esdeveniment. No vull insistir en l’impacte global per la capital de Catalunya; només cal fer esment a la gran transformació del front litoral de la ciutat des del Moll de la Fusta fins a la Vila Olímpica, la Barceloneta i la platja de la Mar Bella.
Al costat de Barcelona moltes altres ciutats que van esdevenir subseus van seguir el model metropolità i van accelerar els seus projectes de transformació i modernització. Els casos de les subseus de l’àrea metropolitana són prou coneguts. Però l’impacte va desbordar el marc metropolità i va arribar a diversos racons de Catalunya dels que m’agrada d’esmentar el cas de la Seu d’Urgell i el seu Parc del Segre destinat a les competicions d’aigües braves i el cas de Banyoles per a les competicions de rem.
L’inventari de les millores materials en els àmbits urbans i de l’esforç en infraestructures esdevé ara per comparació amb la migradesa posterior una seriosa interpel.lació que ens interroga sobre quin país tindríem si el ritme que es va assolir amb la preparació dels Jocs no hagués decaigut fins extrems impensables i s’hagués mantingut en una mitjana raonable i sostinguda en els anys posteriors.
De fet podem assegurar que l’acceleració sostinguda generada pels Jocs va ser continuada i a bon ritme pel sector privat que va saber treure profit de la gran arrencada propiciada per l’esdeveniment olímpic. Només així s’entén que ara ens sembli del tot ridícul el rebombori que es va generar a Barcelona per un pla d’hotels que es proposava de millorar el parc hoteler de la ciutat amb una desena escassa de nous establiments. D’aleshores ençà el número d’hotels de Barcelona s’ha multiplicat per molt més.
Malgrat que només hi sé veure aspectes positius tinc la impressió que ara s’ha fet una celebració amb sordina, amortida pel contrapès de visions esbiaixades que han sobredimensionat els conflictes i fins i tot l’espanyolisme dels Jocs amb una visió ucrònica que és desmentida per una visió històrica. De fet l’any 92 les tensions no van ser entre l’espanyolisme i el sobiranisme. El sobiranisme era socialment molt minoritari i si bé les operacions policials van crear un clima enrarit per les detencions de representants del radicalisme independentista a la pràctica els promotors de la campanya “Freedom for Catalonia” eren en realitat joves cadells del nacionalisme alguns dels quals són ara reputats empresaris o professionals i d’altres flirtegen, com en d’altres casos, amb la presó. La pugna real era entre el catalanisme municipalista d’una banda i el catalanisme autonomista i nacionalista de l’altra. I en el rerefons el tradicional recel del pujolisme per la dualitat de poders a la plaça de Sant Jaume. Per això va semblar sempre que els Governs de la Generalitat es sumaven a l’esdeveniment a contracor i amb el greuge que el lideratge del moviment no els corresponia en primer terme perquè les candidatures olímpiques corresponen a ciutats.
Cal dir però que malgrat una certa mar de fons va prevaldre l’entesa institucional i a ningú no se li escapa el simbolisme, avui carregat de d’altres connotacions, de la barca amb Pasqual Maragall, Narcís Serra, Jordi Pujol i Josep Miquel Abad, en un cert sentit capitanejada per Joan Antoni Samaranch. Qualsevol intent de passar factura a aquest simbolisme per esdeveniments anteriors o posteriors que afecten els remers no fa sinó desvirtuar i tergiversar el valor d’un moment màgic i de resultats positius. Ni tan solament el revisionisme històric de la transició no pot negar el valor d’un estat d’ànim d’optimisme col.lectiu que va impregnar durant un temps la societat catalana.
El problema ara és que hem tornat al fatalisme i apliquem anàlisis impròpies a aquell moment amb una càrrega ideològica contaminada pel moment present. Contrapesar l’impacte molt positiu de l’esperit del 92 amb un sobredimensionament dels aspectes negatius treu arguments en comptes d’afegir-ne a aquells que haurien volgut que l’enfrontament actual entre Catalunya i Espanya fos el que en realitat hi havia latent en les tensions institucionals al voltant dels Jocs Olímpics.
Acabo amb alguns records personals que comencen el dia de l’arribada de la flama olímpica a Empúries el 13 de juny de 1992. Enmig de les ruïnes vaig trobar Xavier Rubert de Ventós que era un dels comissionats de Pasqual Maragall per a aquella cerimònia. Què fas aquí, em va preguntar. Vinc a l’acte de l’arribada de la flama. I tu què fas aquí, vaig preguntar-li. I em respongué: Ja ho veus, aquí fent noucentisme. Inconscientment Rubert donava la resposta als que veien en els Jocs el cavall de Troia de l’espanyolisme a Catalunya. En realitat els organitzadors s’acabaven de fer seu el catalanisme Pratià, els projectes de la Mancomunitat i el simbolisme d’unes excavacions que Puig i Cadafalch va elevar a la categoria de mite nacional. Barcelona jugava les cartes del simbolisme nacionalista i als ulls del pujolisme aquest era un fet irrefutable d’una banda i inacceptable de l’altra.
Tinc ben present també el 15 de juny de 1992 quan vam rebre la flama olímpica a la plaça de la Catedral. Moltíssima gent es va sentir captada per un moment irrepetible i la gran escalinata del segle XVII va esdevenir un escenari barroc, per la continuació d’una cerimònia olímpica que només de tocar Catalunya havia rebut el bateig del noucentisme. La força emocional d’aquell acte no se li escapa a ningú.
Vaig assistir a la cerimònia inaugural i a la de clausura i vaig veure algunes competicions a Barcelona i Banyoles. Tinc vivíssim la descàrrega emocional del dia de la inauguració quan acabats els actes oficials Pasqual Maragall ens va convidar a acompanyar-lo a sopar a la Plaça Prim, al restaurant Els Pescadors. La plaça vessava de taules plenes de gent sopant; quan van veure arribar l’alcalde Maragall tota la plaça es va posar dempeus i va esclatar en una ovació vibrant. Barcelona donava les gràcies al seu alcalde.
Finalment no puc deixar de recordar que tot i no ser subseu olímpica Girona es va beneficiar dels Jocs. Primer per la millora de les comunicacions amb Banyoles, però sobretot pel fet que per un acord entre els alcaldes de Barcelona i Girona les obres que no es podien veure en un MNAC en obres per acabar el projecte complex de Gae Aulenti de rehabilitació del Palau Nacional de Montjuïc, es veurien a Girona. Successivament tres exposicions: “L’època dels genis”, “L’època de les Catedrals” i “Modernisme i Noucentisme” van portar a les sales del Museu d’Història de la Ciutat obres rellevants dels anomenats “Tresors del Museu d’Art de Catalunya”. La generositat de Pasqual Maragall ens va permetre parlar de l’eix Girona-Barcelona com el carrer major de la cultura catalana.
Joaquim Nadal i Farreras