Diari de Girona

Intervenció en el Ple del Parlament amb motiu de l’homenatge que li va retre la Cambra el dia 13 de juliol de 2006

Emili Pallach i Carolà va néixer a Figueres el 17 de març de 1923. L’Empordà és una terra de pas. País de marca, en un país de marca. És també gresol i refugi, terra aspra i terra fèrtil. Plana batuda pels vents. Escenari d’un combat desigual entre el vent del nord que hi senyoreja i el vent del sud que amb prou feina hi arriba. Territori de geografia amable i de geometria agrícola. De fronteres marcades, de grans contraforts al Pirineu, de ports oberts i badies generoses arran de mar. Punt d’arribada i punt de trobada. L’Empordà d’Emili Pallach és un paisatge, un territori, una ciutat, un esperit, un país obert i generós. De camps acotats per tanques desiguals de xiprers per aturar la tramuntana i protegir el sembrat. D’homes i dones lliures i oberts. D’esperit federal i republicà; d’inspiració progressista.

Emili Pallach va viure, es va casar, va tenir dues filles i va treballar en aquests escenaris i en aquest context. Va estimar, admirar i acompanyar el seu germà Josep. Però van seguir camins diferents. Arrelat a Figueres, hi va viure sempre i hi va patir les conseqüències del desenllaç de la guerra i de la Dictadura.

Ple de potencialitats i de capacitat intel•lectual i curiositat, es va veure obligat a sobreviure fent classes de francès, comesa en la que el va ajudar una de les seves filles.

Va viure una vida feta de discreció i mesura. Amb un punt d’ironia pagesa i de rauxa empordanesa. Allunyat sempre de l’ostentació i la parafernàlia; poc amic de les aparences i l’exhibició. Amable i bona persona.

D’arrel i matriu catalanista, d’un catalanisme que neix de la terra i amb la gent, un catalanisme obert, generós, també discret. Compromès amb els principis i els valors bàsics de la igualtat i de la justícia. Pensant sempre en Europa i l’equilibri i la pau a Europa. En un esperit construït en el desencís i la patacada de la Guerra Civil espanyola i la vibració patriòtica i resistent de les democràcies europees en la lluita contra el feixisme, la dictadura i la intolerància.

A Figueres va assumir el compromís d’articular el PSC, d’harmonitzar els corrents i les ocurrències, de posar pau i seny. Ho va fer bé i mai no va buscar i potser no va tenir l’agraïment i el reconeixement deguts. Després d’un primer mandat convuls a la ciutat de 1979 a 1983, amb crisis i canvis va liderar el projecte municipal socialista a la ciutat el 1983. La llista que encapçalà va obtenir el millor resultat que mai ha tingut el PSC amb deu regidors. Però la coalició de la dreta i el centre dreta li van impedir de governar; com una tanca de xiprers que li barrava aquest camí. L’any següent fou el cap de llista a les eleccions al Parlament de Catalunya i fou diputat de la segona legislatura de 1984 a 1988.

Va treballar a les comissions d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Política Territorial, del Síndic de Greuges i de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana.

Després va continuar amb modèstia les seves classes de francès. L’exdiputat Martí Sans pondera de Pallach la lleialtat als amics i al projecte socialista, la passió per la política en totes les esferes i dimensions, la dignitat personal.

Martí Sans diu: “L’Emili era un home intel•ligent, honest, senzill i molt bona persona”.

Martí Sans hi féu llargues passejades, continuades converses de política i de vida, de dimensió personal i col•lectiva. D’afecte. El mateix Martí Sans que exercí una amistat activa amb Emili Pallach troba que no vàrem ser prou reconeguts amb l’Emili. Que ens vàrem deixar endur per la voràgine de la vida, que no vàrem saber fer-li explícit l’afecte, l’estimació i l’agraïment per la seva trajectòria generosa i discreta.

Sovint reivindiquem la memòria històrica i després som individual i col•lectivament desmemoriats i poc agraïts. És quan ens adonem que fem tard, i deixem un instant que la fràgil frontera, el fil que es trenca entre la vida i la mort ens interpel•li.

Però és la vida que compta. I Emili Pallach es protegeix el cap del vent i el fred amb una boina i surt de l’escenari de la vida sense ni gosar tancar la porta.

Una porta que avui, com sempre fa el Parlament amb tots els diputats i diputades, els representants del poble de Catalunya, obre de bat a bat i obre els nostres cors al reconeixement degut.

Emili Pallach, un home del poble al servei del poble.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 13-15)