Estem en estat de xoc. En menys d’un mes hem passat de les votacions de l’1 d’octubre a la compareixença de Carles Puigdemont des de Brusel.les el 31 d’octubre i a l’empresonament de mig govern el 2 de novembre.

De l’ 1 d’octubre n’hem de subratllar la remarcable organització per tal d’assegurar la possibilitat de votar. Del mateix dia hem de recordar i condemnar l’acció repressora amb violència per part de les forces d’ordre públic de l’estat, sense capacitat però per impedir una votació important que seria poc homologable.

Les fites intermitges serien: la gran aturada i les manifestacions del 3 d’octubre; les manifestacions unionistes; l’estampida de moltes empreses; la sessió del Parlament del 10 d’octubre on Carles Puigdemont demanà al Parlament la suspensió de l’aprovació de la declaració d’independència. Seguirien les detencions de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, la decisió del govern espanyol d’aplicar l’article 155, la insinuació per part de Carles Puigdemont de dissoldre el Parlament i convocar eleccions, la posterior marxa enrera després de pressions diverses, la dimissió de Santi Vila i la votació el 27 d’octubre de la proclamació de la república catalana que ja no es publicaria.

El col.lapse, consentit, de la superestructura de la Generalitat sense pràcticament cap oposició, la convocatòria d’eleccions pel 21 de desembre i les reaccions posteriors conviden a la perplexitat i a preguntar-nos si hi havia o no alguna cosa preparada per després de l’1 d’octubre amb possibilitats de reeixir.

La indignació d’uns i la fe incorruptible de molts, no poden amagar que en termes institucionals i de cohesió social hem retrocedit. La qüestió és ara saber revertir el retrocés, que no hi hagi detinguts i començar a redreçar la situació a partir del 21 de desembre mateix.