El Punt Avui

Quan escolto que Europa va de boca en boca, quan es frivolitza i es banalitza la idea d’Europa m’esgarrifo i m’escandalitzo. Trobo a faltar el sentit de la història i una visió intel.ligent dels dos drames bèl.lics que Europa va protagonitzar al segle XX. Ara que fins i tot especulem amb ser-hi o no ser-hi i que s’estimula un rebuig primari a Europa que de forma impulsiva molts adopten m’aturo a pensar i llegir. Torno a un llibret deliciós de George Steiner sobre La idea d’Europa (Arcàdia, 2004) que té una arrencada d’excepció quan explica que els parallamps han d’estar connectats a terra i que fins i tot les idees més abstractes necessiten un ancoratge amb la realitat. Per aquest camí Steiner s’acosta a una definició senzilla d’Europa que és una geografia de cafès. Moscú és poc europea (ja és un suburbi d’Àsia), Anglaterra tampoc no té gaire cafès i no n’hi ha als Estats Units.

Europa és també un territori abastable i transitable, d’escala humana. Des d’aquests simplicitat Steiner s’endinsa en l’anàlisi del paisatge i conclou que com en cap altre lloc del món “les costes, els camps, els boscos i els turons… han estat modelats no tant pel temps històric geològic com pel temps històric humà”. L’abundància de llocs de memòria es contraposa també a un nomenclàtor nordamericà molt més vegetal. A Europa conviu la memòria dels vius i la memòria dels morts i ens aclapara el pes de la història: “A Europa, fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat com si portés una motxilla massa carregada”.

Malgrat el drama de dues guerres mundials ( i des d’aquí hi hauríem d’afegir la guerra civil) que no conviden a l’optimisme Steiner postula l’esperança del coneixement, de la bellesa, de la llibertat. Europa és encara una esperança enfront de la barbàrie i aquesta idea no la pot mercadejar ningú, ni des de la imposició, ni des de l’abús econòmic, ni des de la manipulació esbiaixada.