FIDEL AGUILAR
Diari de Girona, 14 de juliol de 2017

La revisió aprofundida de l’obra de Fidel Aguilar que ens proposa l’exposició “Un meteorit fugaç´. Fidel Aguilar (1894-1917)” mereix tota la nostra atenció.
Si ens atenem al ressò que se n’han fet diversos mitjans de comunicació de l’àmbit català, fora de Girona, el propòsit de trencar fronteres, d’acabar amb l’aïllament cultural d’una obra que per diversos camins reclama una presència en els Museus Nacionals i en la Història de l’Art Català del segle XX, s’ha assolit. Els textos de Francesc Fontbona, de Narcís Comadira o de Susanna Portell, com a exemple, en són una mostra molt clara. M’emociona especialment l’article de Susanna Portell al nº 436 de L’Avenç per com fa el compendi de l’aportació de l’exposició i perquè ens regala amb el magnífic Cap femení a la portada de la revista.
La revisió que ens proposa la Comissària Eva Vázquez en l’exposició i Eva Vázquez i Jordi Falgàs com editors del llibre que s’ha editat amb aquest motiu, es planteja a partir d’un coneixement més extens de l’obra de Fidel Aguilar: mai no havíem vist tanta obra junta procedent de col.leccions públiques, de col.leccions dels familiars de Fidel Aguilar i de col.leccions privades. Aborda la qüestió de la recepció d’una obra prou considerable però poc i mal coneguda el 1917, data de la mort de Fidel Aguilar, el seu encaix en el paradigma noucentista, el seu específic marc de referència cultural, i l’originalitat específica que l’allunya dels estereotips més clàssics del noucentisme. I s’emmarca entre la introducció relativitzadora de Narcís Comadira i el text de Narcís-Jordi Aragó preguntant-se com serien ara les coses “Si Fidel Aguilar hagués estat francès”.
Comadira afirma “Que Fidel Aguilar era un jove amb un gran talent és indiscutible. Que arribés a ser un gran artista, això ja és una altra cosa. La seva mort prematura l’hi va impedir. No va tenir temps” per concloure que és millor no enganyar-nos i afirmar que “malgrat el mite, Fidel Aguilar és allò que en català en diem un artista malaguanyat”. Tanca el llibre l’entusiasme d’Aragó que està convençut que malgrat la seva vida curta i una obra, escassa pel volum i abundant per l’edat de l’artista, Aguilar en un altre context de major civilització ja tindria un museu monogràfic.
Eva Vázquez fixa la cronologia, emmarca l’obra, la relaciona amb el context cultural català i europeu, es fixa amb les influències de Xavier Monsalvatje i de Rafael Masó, situa Fidel Aguilar (20/7/1894- 21/2/1917) a la Girona del nou-cents i s’endinsa en la seva escultura. Per la seva banda Jordi Falgàs ens presenta Aguilar en el marc mental, social i cultural de la Girona de Rafael Masó, i ens presenta el text que Rafael Masó va escriure contra el monument que els Amics de les Arts van dedicar a Fidel Aguilar a la Devesa l’any 1930. Carles Rahola fou qui parlamentà en la inauguració d’aquest monument que s’erigí malgrat les reticències de Masó que hi oposà arguments estètics i de materialització, algun argument subjectiu, i qui sap si, com hauria volgut Enric Marquès traduïa un distanciament elitista, de classe. La prosa delicada de Josep Pujol destil.la “Pàtines damunt Fidel Aguilar”.
Eva Vázquez hi ha dedicat moltes hores, molt esforç, molta passió, molta emoció, una implicació personal que trascendeix l’objecte d’estudi i s’expressa amb una gran sensibilitat davant la cura humil i silenciosa amb què la família de Fidel Aguilar ha vetllat i guardat el seu llegat i només poc a poc ha anat fent confiança a les institucions públiques. El pas endavant que significa aquesta exposició és indiscutible i l’amplitud de l’anàlisi potser ens permetria parlar d’una vida i una obre efímeres, com el meteorit, però d’un astre ja ben establert en el panorama cultural gironí amb ramificacions sòlides en el marc de l’art català del segle XX. El llibre i l’exposició són una bella aproximació al “seu estil sinuós, gràcil, d’una sensualitat subtilment aplacada pel pudor” per parlar de Fidel Aguilar amb paraules justes d’Eva Vázquez.
De fet estem davant de la primera exposició del segle XXI dedicada a Fidel Aguilar. Les anteriors foren les de 1972, amb la recopilació i selecció a càrrec de Jaume Fàbrega i Colom, i organitzada conjuntament per l’Ajuntament de Girona i la Delegació a Girona del Col.legi d’arquitectes de Catalunya i Balears, i la de 1991 comissariada per Narcís Comadira on s’afirma que “incomprensiblement” roman encara inèdita la tesis de llicenciatura que dedicà Jaume Fàbrega a l’escultor i artista gironí. Si segueix essent incomprensible que aquest treball romangui inèdit ara i després d’aquest llibre ja no és tan necessari tot i que ens ajudaria a fixar la història i la cronologia de la recepció de l’obra d’Aguilar a la Girona de la segona meitat del segle XX i la del segle XXI.
El llibre, és un llibre. Però el llibre no és un catàleg. I si en alguns aspectes és un avantatge en alguns altres és un inconvenient; opino que el gran esforç de recopilació que es veu en l’exposició i que traspúa en el llibre potser hauria merescut un inventari, un repertori-catàleg de l’obra de Fidel Aguilar amb les tipologies, els materials, les procedències que serien també d’utilitat posterior per a les tasques museogràfiques del museu d’art modern i contemporani que un recent conveni dibuixa.
Una altra qüestió és la materialització de l’exposició. No és cap retret ni al comissariat ni als dissenyadors de l’exposició, però és una evidència que en les seves condicions actuals Casa Pastors és un mal espai expositiu, que mata i es menja la força de l’art que s’hi exposa; la prudència i l’austeritat de mitjans han impedit corregir aquests defectes que naturalment hauran de desaparèixer amb l’adaptació museogràfica de l’edifici.
Per acabar, l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas ens recorda oportunament que Fidel Aguilar dóna nom a la Sala d’exposicions de la Rambla, a una plaça a Santa Eugènia, que té una escultura-homenatge a les voltes d’en Rosés i el monument de la Devesa. Un monument aquest darrer que ha tingut moments atzarosos i que potser mereixeria una revisió a fons.
Podríem afegir-hi que fa una colla d’anys es va fer una edició d’una col.lecció de boixos i sobretot que des que es van instaurar els premis Athenea, com a sistema de distincions de la ciutat de Girona, en la tria del nom s’hi feia una aposta per l’esperit que animava el reformisme de la Girona noucentista, i en la seva concreció material, la reproducció en plata del marbre Eva de Fidel Aguilar, una decidida aposta per situar Aguilar al moll de l’os de l’imaginari col.lectiu gironí.
Joaquim Nadal i Farreras