FRANCESC HEREU
Text de presentació de l’exposició: Pintura, joies i altres creacions, als Amics del Museu d’Art de Girona, del 6 al 30 de març de 2017.
Francesc Hereu (Banyoles, 1946) va començar a exposar la seva obra pictòrica l’any 1995. Des d’aleshores no ha parat de fer-ho amb mètode i regularitat, acompanyat sempre de textos de presentació que posen l’accent en els valors i característiques d’aquesta obra.
Podem dir que Francesc Hereu és un arquitecte (des de 1974) que pinta?. Sembla que no, i que Hereu ha pintat sempre des de molt jove. Però com diu Quim Español durant vint anys llargs (1974-1995) el nostre pintor-arquitecte va viure una etapa d’hivernació pictòrica, potser fins i tot d’introspecció. En aquest període l’experimentació amb els pinzells acompanyava discretament la feina d’arquitecte i li proporcionava un punt de fuga (en aquest cas lluny de la tècnica pictòrica) per alliberar-se de les rigideses del càlcul i de la formalització dels projectes.
És en aquesta etapa que es van definint unes arquitectures del paisatge que esclataran cap enfora, com una explosió primaveral, a partir de 1995, superada la introspecció i la timidesa del personatge. En tota l’obra successivament exposada hi destaquen tres característiques fonamentals: la llum, el color i el volum.
Una llum matisada, que no enlluerna, que il.lumina però no aclapara. Una autèntica polifonia cromàtica com han assenyalat altres autors; però com la llum els colors s’escampen, es dilueixen en el paisatge, es confonen uns amb els altres amb fronteres ,indefinides sovint, excepte quan la linealitat dels volums reclama una delimitació més precisa. I uns volums insinuats; arquitectures en el paisatge, pintura en tres dimensions sobre una superfície plana. Els volums emergents esmalten amb una figuració esquemàtica l’abstracció cromàtica del paisatge.
Em sembla que no és una pintura líquida, ni vegetal. Però tampoc no és una pintura pragmàtica, materialista; més aviat trascendeix aquests esquemes elementals i esdevé una pintura filosòfica i poètica.
Ara Francesc Hereu ha decidit que no en té prou amb la poesia dels colors i s’ha posat a fer joies i ha modelat, cisellat, formatejat, la roba, el coure, el bronze, l’acer, els banys d’or i de plata. Jo no l’he vist treballar en aquestes arquitectures minimaslistes que són les seves joies; però he vist com les toca, com les ensenya, com les amanyaga amb els dits, amb les mans i amb la mirada. Hi ha en aquest gest amb les joies una tendresa intimista i la confirmació d’un art tangible que no només es pot mirar sinó que es pot tocar.
Francesc Hereu, ara toca el seu art. És una etapa nova.
Joaquim Nadal i Farreras