Diari de Girona

Abans d’ahir quan passava per daant del número 20 del carrer Anselm Clavé em vaig aturar davant d’una de les plaques commemoratives que l’Ajuntament instal.la a les façanes d’algunes cases. La placa en aquest cas diu:”En aquesta casa hi nasqué Domènec Balmanya i Parera (1914-2002); futbolista i entrenador”.

Sabia que el dimarts l’entrenador Pablo Machin havia fet la seva roda de premsa de comiat, acabava la seva relació contractual amb el Girona FC i es vinculava per dues temporades amb el Sevilla.

Davant de la placa d’en Balmanya el cap em va marxar cap a la volatilitat efímera de la glòria, cap a la vertiginositat del pas del temps, cap a les maneres que tenim els humans de perpetuar la memòria o subratllar un reconeixement singular. I no em vaig estar de pensar també en la fragilitat del crèdit en el món del futbol on sovint l’atzar també juga i a vegades pot jugar males passades.

Havia vist i escoltat algunes notícies de la roda de premsa i podia llegir aquell matí mateix els extensos reportatges que la premsa local i esportiva dedicava a la notícia; les anàlisi, les cronologies, els moments àlgids, els moments crítics, la presència a la roda de quatre dels jugadors més significatius de la plantilla (Aday Benítez, Pere Pons, Àlex Granell i Eloi Amagat), les abraçades amb els jugadors i l’evolució de la imatge de l’entrenador al llarg de quatre anys.

Efectivament, Pablo Machín haurà entrenat el Girona FC des de març de 2014 fins a maig de 2018. Avui ja no és entrenador del club de la nostra ciutat i ja ha fet la roda de premsa de presentació a Sevilla. Alguns mitjans ja s’entretenen a especular amb el calendari de partits que li espera a Machin i l’allau de proves de foc que haurà de superar durant l’estiu per tal de començar la Lliga amb un punt d’estabilitat i confiança. És fins i tot possible que a Sevilla alguns pensin que s’ha fitxat un entrenador poc madur i estiguin a l’aguait per passar-li factura en la mesura que els resultats no l’acompanyin.

Però tornem al que més ens importa. Machín ens ha regalat una salvació agònica i quatre temporades esplèndides. Dues promocions fallides per ascendir a primera, un ascens directe i una temporada memorable a primera divisió amb una classificació i uns resultats que enlluernen.

Ha estat doncs una progressió ascendent on més enllà de les millores tangibles any rere any els afeccionats del Girona han pogut gaudir d’un joc atractiu i eficaç. El Girona ha jugat bé, amb un esquema senzill i uns automatismes en el joc apresos i practicats en els entrenaments fins a fer fàcil el que sembla fàcil i no ho és gens. Les passades llargues, el canvi sobtat de joc i de banda, les cavalcades i escapades dels carrilers, el joc serè i les passades intel.ligents dels jugadors del mig del camp, l’aprofitament de les oportunitats creades i la fabricació d’oportunitats on no n’hi havia han caracteritzat un estil de joc que ha anat rebent successivament reconeixements unànims. Els comentaristes havien après a descriure aquest model i havien interioritzat que on no arribaven a vegades els encerts dels davanters nats podien arribar els gols en oportunitats a pilota parada en jugades assajades i previstes per l’equip de tècnics del club que han acompanyat tot aquest temps Pablo Machin i especialment Jordi Guerrero.

L’elogi podria semblar mancat de ponderació si no esmentés que de forma cíclica han arribat moments de baixa en el joc, moments de cansament, etapes amb la sensació que s’havia acabat l’encanteri i que els resultats no acompanyaven, o també moments en que ha quedat la sensació que les lligues se’ns havien fet llargues, que arribàvem justos de forces. Cada vegada que ha passat això hi ha hagut un rum-rum subterrani anunciant el final de l’era Machín, insinuant una sintonia insuficient entre el tècnic sorià i el Manchester City, o simplement criticant la manera de plantejar les substitucions i els canvis o la manera de reiterar unes alineacions i evitar-ne unes altres.

Però la gràcia de tot plegat és que sempre que arribava un d’aquests moments crítics l’equip ens sorprenia amb una revifalla de joc, amb una capacitat de lluita incansable, amb una permanent voluntat de superació, amb un joc que ens encandilava i admirava els comentaristes més saberuts. Fins i tot en més d’un partit el Girona ha fet més bon joc que resultats i sense anar més lluny podem posar com a exemple el partit contra l’Espanyol a Montilivi quan tothom s’exclamava que quan es perdonen les oportunitats creades es perden els partits.

Molts ens quedarem amb les ganes de saber què apuntava Pablo Machín a la llibreta i ens donarem per prou satisfets només de recordar les bones vibracions de l’empat a dos amb l’Atlético de Madrid després d’arribar a guanyar per dos a zero, o l’exaltació màxima del dia de Sant Narcís de 2017 on sense necessitat de recórrer al miracle de les mosques del Sant el Girona li va pujar a la barba al Reial Madrid i el va guanyar. Machin ens ha acostat a l’èxtasi i mai no ho agrairem prou.

Vull afegir-hi la seva seriositat, la seva ponderació en les rodes de premsa, la seva incansable visió realista de les coses, la seva permanent voluntat de tocar de peus a terra i de no fer volar coloms, la insistència en l’objectiu prioritari de la permanència. Machin ha creat afició, ha generat complicitats, ha desvetllat simpaties i ha fet créixer i ha fet vibrar la massa social del Girona FC.

Tant és així que fins i tot podem situar la seva decisió de plegar ara en el terreny dels encerts. En futbol quatre anys són molts (excepte per alguns tècnics anglesos admirables), i la progressió plantejava pel futur un horitzó incert. Ara els dubtes que podia haver desvetllat la continuïtat els pot desvetllar a Sevilla, però ha fet el que havia dit, ha aprofitat una oportunitat irrebutjable que li ha passat per davant i ha decidit d’encarar un nou repte proclamant el seu reconeixement i la seva estima per Girona i pel Girona.

Fent servir el nom d’un programa de televisió dedicat a l’esport podem dir que en aquesta història tot és rodó, com la pilota.

Abans d’ahir mateix a l’hora de dinar al restaurant del Museu Marítim de Barcelona abans d’intervenir en una taula rodona sobre arxius el cambrer em va mirar i em va dir “llàstima que en Machin hagi marxat” i durant una estona amb els senyors i senyores arxivers vam estar parlant de futbol, d’en Machin i del Girona, com a senyal evident de la petjada que ha deixat i del canvi d’escala en el seu crèdit en el món dels entrenadors.

En darrer terme tot això ha estat possible perquè la junta directiva i la propietat durant quatre anys han fet confiança al tècnic, han atorgat valor a la continuïtat i acrediten una visió madura de la gestió d’un club de futbol, que ha fet les coses bé i que les seguirà fent bé a partir d’ara.

Els camins es bifurquen però les amistats perduren i en la memòria compartida guardarem tots una etapa de quatre anys que sempre més serà “l’era Machín”