Diari de Girona

Des de les finestres de casa veig diversos campanars de la ciutat. Sant Feliu i la Catedral en situació de domini absolut. Sant Pere de Galligans, tan reformat en primer terme, és quasi una presència íntima. Sant Lluc amb una discreció absoluta de campanar sense funcions. I la seqüència elegantíssima dels arcs de la torre de Carlemany, tronc trencat per a recordar-nos la preexistència total, absoluta d’una catedral romànica a la ciutat. Quina lliçó d’història i d’arquitectura aquest esglaonat de volums de les torres de la muralla aguantant la gran elevació del claustre i de la canònica.

Per afegir un campanar a la llista he de pujar un pis i obrir el finestral del despatx on treballo des de casa. Aquí veig tot el panorama que he descrit però entre teulades i antenes, amb una discreció total, amb una humilitat aclaparadora es dibuixa per davant de l’absis de Sant Feliu i de la volumetria sorprenent de la capella de Sant Narcís el campaneret del convent de les Caputxines. El convent de la campana de les sis del matí, de toc vibrant i agut, quasi femení, lluny de la solemnitat seca i greu de les campanes de les hores de la Catedral.

Les monges caputxines han viscut en aquest convent del carrer del Llop, pujada del Rei Martí, des dels inicis del segle XVII. Ho han fet en una clausura profunda i autèntica, feta de pobresa i austeritat admirables. Van vetllar durant segles els banys àrabs, fins que una missió de l’Institut d’Estudis Catalans en va promoure l’exclaustració i restauració, que va materialitzar la Diputació de Girona l’any 1929, i han viscut sempre en el treball silenciós en el barri més pobre de la ciutat històrica i sempre a disposició d’atendre les necessitats més urgents. Recordo com si fos ara el vivíssim contrast entre els rigors de la clausura i les turbulències del barri xinès en els seus moments més àlgids, que vaig conèixer de petit anant primer a les Escolàpies i després a l’Institut.

Dijous de la setmana passada al matí em vaig aturar davant el convent abans de marxar cap a Barcelona. Els meus pares m’havien informat la nit abans que havia mort l’abadessa del convent. Vaig entrar-hi, vaig tocar el timbre per accedir al torn on hi havia el pa per a la comunitat. Vaig prémer el timbre del torn i una veu fina a l’altra banda em va demanar què volia. Només volia donar el condol a tota la comunitat. En el moment de sortir vaig veure l’església oberta i hi vaig entrar. Darrere d’una reixa sobre un cadafal jeia el cos de l’abadessa morta amb els hàbits i cara plàcida. Tenia noranta-un anys. Una altra monja vetllava i es disposava a tancar l’església fins a l’hora del funeral. Vaig quedar uns instants commogut per la visió serena i plàcida de la monja morta. Una visió poc freqüent perquè les caputxines han mantingut amb escrupolositat total la seva clausura.

No hi va haver cap esquela, cap recordatori, cap element perdurable que identifiqui el nom de l’abadessa morta. Suposo que és la voluntat de la clausura portada fins les darreres conseqüències després de la mort. Passar de la vida a la mort amb la mateixa discreció que s’ha viscut.

Només una breu nota cronològica parlava de la mort de la mare Antònia Miravent. No sé ni si li agradaria que parlés d’ella. Però després dels instants de vetlla que vaig compartir, vaig saber que volia retre-li un homenatge per la seva trajectòria i per la lliçó que vaig rebre de dignitat i autoestima que em va donar uns anys abans arran d’una carta meva com alcalde.

Tot aprofitant la meva resposta a la seva felicitació de Nadal vaig escriure una carta llarga a l’abadessa. Li desitjava a ella i a tota la comunitat unes molt bones festes. Però aprofitava també l’ocasió per plantejar-li la voluntat de l’Ajuntament d’adquirir el convent si en algun moment la comunitat pensava que estava en disposició de fer-ho. Sabia que són molt poques monges, molt grans i des de fa molt temps sense cap nova vocació. Jo pensava que potser en algun moment voldrien plantejar converses sobre aquesta qüestió. Em va contestar també amb una felicitació de Nadal que guardo com un tresor. Amb lletra menuda de cal·ligrafia exquisida em recordava la trajectòria de segles de la comunitat a la ciutat de Girona, la seva contribució a la col·lectivitat en moments de calamitats i de dificultats, el seu compromís amb la pobresa i amb els més desvalguts, i necessitats tant d’ajut material com als més esgarriats necessitats d’ajut espiritual.

Em recordava com durant tot aquests segles havien vetllat pel patrimoni que havien rebut i adquirit, i que posseeixen amb plenitud i orgull. I em deia que no pensaven marxar, ni vendre. I acabava dient-me que si en algun moment s’acabava extingint la comunitat ja hi hauria algú que apagaria el llum.

Miro ara altre cop el campanar discret un diumenge al matí, penso en les caputxines i en l’abadessa morta, i de la mateixa manera que dijous de la setmana passada li vaig dedicar uns minuts de solidaritat i companyia, impregnant-me de la seva serenitat, vull ara retre-li aquest homenatge públic que val per ella i per tota la comunitat. En el silenci profundíssim de les seves primeres oracions, quan la ciutat encara dorm sencera, hi ha un lligam fortíssim, encara que la majoria de nosaltres puguem passar la pràctica totalitat dels nostres dies en perfecta ignorància de la seva existència.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 253-255)