Intervenció en una taula rodona sobre Jaume Vicens Vives, amb motiu del cinquantenari de la seva mort, organitzada per l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona 

Moltes gràcies i bona tarda. Alcaldessa, directora, membres del Claustre de l’Institut Jaume Vicens Vives, fill gran de Jaume Vicens Vives: Pere Vicens Rahola, Director dels Serveis territorials, Defensor del ciutadà, exdirectors, alumnes…

L’any 1960, el mes de novembre, la revista Serra d’Or va publicar un número monogràfic d’homenatge a Jaume Vicens Vives, que acabava de morir el mes de juliol del mateix any. En aquest número s’hi publicava un article que obria tot l’exemplar monogràfic d’un monjo de Montserrat, el pare Jordi Pinell, que deia “en ocasions així, quan se’n va un dels nostres grans homes, és quan coneixem que vivim i treballem plegats per què som un poble”. I en aquest mateix número, pòstumament, s’hi publica l’últim article que havia deixat escrit Jaume Vicens Vives, probablement a la clínica de Lió, on l’havien operat d’un càncer de pulmó, de la secció que ell tenia en aquesta revista editada pels monjos de Montserrat, que es titulava “L’espill dels dies”. I en aquest article pòstum hi apareix molt clarament algun dels elements de la personalitat de Jaume Vicens Vives. Deia: “no em miris esblaimat d’aquesta manera, trobarem el pas i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira. Si ens proposem realitzacions senzilles i concretes. Hem teixit massa astres i els hem posat massa amunt del cel per les nostres forces. Ferma’t el cor, abomina l’irrealisme i pensa amb la lògica nua”.

I és una crida al compromís directe, immediat, concret, per aconseguir en el terreny de la història i de les llibertats, de la política i de la vida social i econòmica del país, un cert canvi en funció d’un lideratge que ell trobava a faltar i que d’alguna manera havia volgut no només excercir, sinó  incitar a d’altres a excercir-lo. I la veritat és que aquest to imperatiu, aquesta actitut d’engrescament col·lectiu, d’incitació a la col·lectivitat, de promoure la gent a implicar-se, a donar-se, a organitzar-se, coordinar-se, formava molt directament part de la personalitat de Jaume Vicens Vives, que va ser, ho ha dit el Dr. Mirambell, un gran mestre, en el sentit que va ser capaç de crear escola i de tenir deixebles, que va ser un gran historiador capaç de trencar motllos i d’obrir noves vies de recerca en el terreny de la història de Catalunya, de la història d’Espanya, de la història econòmica i social i de la història del món.

Va ser un gran empresari, potser no de grat sinó per força, i va ser capaç de fundar l’editorial Teide amb el seu cunyat Frederic Rahola, que derivaria anys més tard en l’actual editorial Vicens Vives, que porta el seu cognom. I va ser alhora un personatge implicat, de la forma en què es podia estar implicat en els anys 40 i 50 en la vida col·lectiva, fins al punt que el Cercle d’Economia, aquesta institució transversal amb presència de molts empresaris, però també d’intel·lectuals i de persones vinculades a la vida social i política de Catalunya, li reconeix, encara ara, un cert lideratge, un cert paper fundacional i un mestratge i un guiatge que mantenen com una herència viva de tot el que va ser capaç de fer Jaume Vicens Vives per moure i per promoure aquest àmbit de debat, encara avui tan viu, en aquests moments presidit per Salvador Alemany, president de l’empresa Abertis.

Jaume Vicens Vives va viure a Girona relativament poc temps, hi va viure de 1910 a 1924, hi va tornar l’any 1930 a fer el servei militar;  més tard, a primers de 1939 hi va passar unes poques setmanes, amagat, baixant del cotxe del seu cunyat Frederic Rahola, i decidint quedar-se i no marxar i esperant que acabés la Guerra Civil per sotmetre’s al procediment que ja ha estat esmentat, que no li va permetre recuperar la càtedra d’institut, etc. I, finalment, després i un cop normalitzada la seva reincorporació a la vida docent en l’àmbit dels instituts i després de la universitat, un cop va guanyar la càtedra de la Universitat de Barcelona, hi feia passades quasi cada vegada que anava a Roses i s’hi parava per diversos motius, un d’ells a trepitjar les fulles de la Devesa i un altre anar a veure el seu amic Santiago Sobrequés.

Si resseguíssim una mica la geografia de la ciutat, la part de la geografia de la ciutat que ens interessa en relació amb aquesta qüestió, trobaríem que a tocar de la plaça del Marquès de Camps, a la carretera de Santa Eugènia número 5, hi ha una placa d’aquestes que col·loca l’Ajuntament de Girona que diu “En aquesta casa hi va néixer Jaume Vicens Vives el mes de juny de 1910”. Fill del que era gerent de la Farinera Montserrat, propietat del senyor Ensesa i  de la senyora Victòria, que va quedar aviat vídua i que va tenir un taller de modista a la plaça del Gra. En aquesta casa on va néixer Jaume Vicens Vives hi va anar a viure molts anys més tard un altre personatge de Girona, que la Dolors Condom ha esmentat molt clarament, el seu més gran amic des de la infantesa, Santiago Sobrequés Vidal, que va ser director d’aquest institut molts anys, al carrer de la Força encara i que crec recordar que és el que va fer el trasllat cap aquí, que té una placa a la casa avui de “La Caixa”, a la cantonada del pont de Pedra amb el carrer de Santa Clara i el carrer Nou, on diu: “En aquesta casa hi va néixer Santiago Sobrequés Vidal”.

Si anem més cap a l’Eixample, gairebé a tocar el carrer Migdia hi ha també el carrer Joan Reglà, fill de Bàscara, catedràtic de la Universitat de València, deixeble de Jaume Vicens Vives, i a tocar el carrer Joan Reglà hi ha l’entrada de l’Institut Santiago Sobrequés. I aquí,  on som, hi ha l’Institut Jaume Vicens Vives que durant molts, molts, molts anys, dècades llarguíssimes va ser no un dels instituts de Girona, sinó per a la vida d’uns quants dels que som aquí, va ser l’Institut de Girona, l’únic institut de tota la vida, instal·lat a l’antic convent dels caputxins del carrer de la Força. Jaume Vices Vives hi fa, com ha explicat la Dolors Condom molt bé, els quatre primers cursos de batxillerat i aquí és on es comença a descobrir una personalitat magnètica, d’un personatge que era capaç d’engrescar a tothom, de dirigir, de liderar i de portar la gent cap a causes comunes. La família es desplaça a Barcelona per un cert trencament familiar com a conseqüència de la mort del pare, que provoca unes certes dificultats econòmiques que fan que Jaume Vicens Vives passi d’una situació relativament benestant a una situació no tan fàcil i és probable, això és collita meva només, però és probable que fent de la necessitat virtut, convertint en màxima el que seria el segell de la seva activitat tota la vida: sobreposar-se a les adversitats, passar per damunt de les adversitats, comencés una batalla personal amb ell mateix per guanyar crèdit acadèmic, primer en la carrera, després en els estudis com a historiador i una batalla de caràcter empresarial per fer forat econòmic, perquè amb el que guanyava com a docent no en tenia prou. I és aquesta lluita conjunta per transformar radicalment la història que es feia a Catalunya i a Espanya i, alhora, per aconseguir recursos econòmics addicionals per alimentar una família que anava creixent, el que el porta a alguna de les activitats que ha explicat el senyor Mirambell a l’hora de fer els mapes muts, de fer els atles, de començar a fer manuals per als instituts de Batxillerat, tan com començar a dotar-se del que seria una arquitectura científica i metodològica en el terreny de la historiografia, de combat, seguint en certa manera el que ell aprendria després a l’hora del descobriment, com deia l’Ernest Martí, de l’escola francesa dels Annals, que seguien les pases d’un dels seus fundadors Lucien Febvre, amb el seu llibre “Combats per a la història”.

La Història no és neutra, la Història és un combat, la Història es construeix des de la subjectivitat de cadascú, però la Història, naturalment, necessita fonamentar-se en recerques sòlides i ben plantejades. I d’aquest combat Jaume Vicens Vives formula dos, tres instruments principals. Una revista, Estudios de historia moderna, de la qual lamentablement, perquè la seva vida va ser curta, en van sortir només sis volums. Segon, una altra revista de combat, una mica perquè en el terreny d’una història que a vegades funcionava per inèrcia, el que es tractava era de fer crítica històrica i, si calia, només quan calia “no dejar títere con cabeza”; aquesta revista de crítica històrica de petites píndoles, d’anàlisi de les obres recensionades, era l’Índice histórico español.

I, finalment, un cop guanya la càtedra de la Universitat de Barcelona, el seminari i la biblioteca del seminari d’Història de la Universitat de Barcelona es converteixen en un viver, en un formiguer de debats al voltant de la Història, que ell després estén i continua en les trobades a casa seva, al carrer Santaló, crec recordar, on fins a les dotze en punt, mai més tard, perquè Jaume Vicens Vives escrivia de matinada. Era d’anar a dormir d’hora, relativament d’hora, i aixecar-se aviat,i quan estàs despert de bona hora era quan ell se sentia molt impulsat a la creativitat que ell evoca, en les recerques que hem comentat, els estudis sobre els remences, l’estudi sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona, que és la seva tesi doctoral publicada per la Càtedra Història de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 1938, i tots els altres treballs que després aniran evolucionant cap a descobrir nous temes de la Història de Catalunya. De fet, la sèrie Biografies catalanes s’havia de dir Història de Catalunya i passa a ser unes Biografies catalanes perquè sota el nom d’Història de Catalunya, la censura no el deixava publicar i sota l’epígraf una mica més neutre -avui per a nosaltres això sona molt més innocent-  de “Biografies catalanes” la van deixar passar. I “Industrials i polítics” és el redescobriment del que va passar a Catalunya al segle XIX, revolució industrial, l’aparició d’una altra nova classe social, la burgesia, l’aparició d’una nova classe social, el proletariat industrial, les lluites obreres i sindicals i, alhora, el procés d’enriquiment de Catalunya fins a convertir-se en el motor i la fàbrica d’Espanya.

I és al voltant d’aquesta arquitectura, d’uns instruments concrets, i d’unes recerques personals que ell hi afegeix uns llibres de caràcter instrumental, molt de combat, que ja han estat esmentats i que completa després amb grans síntesis renovadores. Aproximación a la Historia de España i Noticia de Cataluña són això, revisions suggerents de la Història d’Espanya o de la Història de Catalunya, no contra però sí per superar Menéndez Pidal i Claudio Sánchez Albornoz i Américo Castro, i no contra Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, però per superar Rovira i Virgili i Ferran Soldevila. I amb aquests dos petits manuals, més assagístics que llibres d’història, revoluciona el món de la Història de Catalunya i de la Història d’Espanya que després ell concreta amb els seus deixebles i col·laboradors en dos llibres bastant innovadors. Un, un manual, el Manual d’història econòmica d’Espanya, que és la transposició a llibre dels apunts de la Càtedra d’Història Econòmica, que ell passarà a ocupar abandonant la Facultat de lletres per anar a parar o introduir els estudis d’Història Econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques per obrir un nou forat pels seus propis deixebles també comptant que hi havia una estratègia acadèmica per conquerir en part el món acadèmic espanyol.

I la síntesi màxima de tot el que representa la seva aportació innovadora és una magna obra molt ben il·lustrada, molt ben comentada, que és la Historia social y económica de España y América, obra en cinc volums, que Editorial Vicens Vives ha reeditat en format de butxaca i que és un element de síntesi de les aportacions aturades l’any 1960.

Han passat molts anys. De fet, sobre un segle, Jaume Vicens Vives en va viure la meitat i ara en commemorem cent del naixement i cinquanta de la mort. Jo no sé quants anys té l’Ernest Martí, però els altres tres de la taula hem viscut ja prou més anys dels que va viure Jaume Vicens. Jo en tinc 62, he viscut 12 anys més que Jaume Vicens Vives. Tampoc no sé l’edat dels vostres pares, no, però penseu en gent que tingui més de cinquanta anys i que estan en la plenitud de la vida i que ara en viuen, no cinquanta, sinó seixanta, setanta, vuitanta o noranta i què hauria sigut de la historiografia catalana i de tantes altres coses, amb Jaume Vicens Vives continuant en la seva activitat. Aquesta és una reflexió important que jo me l’he fet també, perquè l’any que Jaume Vicens Vives va morir és l’any que, després d’haver estat tres anys al Cullell, vaig tornar a l’institut on hi havia fet dos anys de preparatòria amb el senyor Etxebarría i amb la Carmen Barceló. I, per tant, jo no vaig conèixer mai a Jaume Vicens Vives. L’he conegut a través d’un deixeble seu, oncle meu, Jordi Nadal i l’he conegut a través de qui després seria el meu sogre, Santiago Sobrequés Vidal. Tots dos em transmetien, i també els que l’havien conegut, els fills de Santiago Sobrequés, aquesta impressió que era un home atractiu, ben plantat, líder, capaç d’engrescar a la gent i amb una voluntat de saccejar-ho tot i transformar les coses per intentar una reflexió aprofundida.

M’agradaria acabar, tornant al principi, tornant a la Dolors Condom, tornant al senyor Mirambell, i recordant amb textos seus o sobre ell, la relació entre Jaume Vicens i Girona. Josep Maria Muñoz, en el llibre biogràfic que va editar Edicions 62 diu, ja ho ha dit la Dolors Condom, també ho ha dit el seyor Mirambell: “a l’institut destacava pel seu físic poderós i per la seva capacitat de lideratge”. És el que en aquest llibret de 25 años después, l’autor de les històries sobre les batalles entre la Torre Gironella i l’illa del Ter diu “el jefe de la banda era un corpulento y hercúleo muchacho”, Jaume Vicens Vives. És també el testimoni d’un altre destacat intel·lectual, més en el terreny de la literatura, que no era de Girona, però que també va estudiar a Girona aquests anys, que és Guillem Díaz Plaja, que diu, parlant del Jaume Vicens Vives ja professor universitari, “una promesa centelleante, yo venía siguiendo sus pasos desde que le conocí en los patios del Instituto de Gerona. Tenía ya entonces un dominio cesáreo sobre sus compañeros de juegos como producto de una voluntad de acero”. Després ell ve a Girona com us he dit l’any 30, i ell mateix en un article que comença a fer-ne la recerca als anys 30 però que no publica fins a l’any 1947 en el volum dos dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Gerona después de la paz de Ryswick, quan el publica diu: “En 1930 cuando el autor de este trabajo acababa de salir de las aulas universitarias barcelonesas, diversas circunstancias le llevaron de nuevo al regazo siempre acogedor de Gerona, su ciudad natal. Compartía entonces las letras con la milicia y ambas actividades con una gestión burocrática en una firma comercial de la población”. Voluntat, amb la seva voluntat de recerca va fer que “frecuentara cada día el archivo municipal, donde me hallaba con la solitaria pero grata compañía de la señorita Masiá de Ros, también atareada con sus papeles y sus registros. Ella y el archivero de aquel entonces, el malogrado Luis Busquets, constituían las firmes pilastras de la investigación histórica gerundense”. (Reproduït també en el volum primer de l’Obra Dispersa).

Anem després a l’any 39, cita amb el testimoni de Frederic Rahola, el seu cunyat: “Vicens romangué unes tres setmanes per les rodalies de Girona, sembla que en contacte amb una família amiga fins que decidí tornar a casa on retrobà la seva esposa que ja el feia a França”. L’any 1947 li donen un premi, em sembla que és el Premi de la festa de la Virgen del Carmen, per un llibre que va publicar que es titulava Rumbos oceánicos i amb motiu d’aquest premi escriu una carta al seu amic Santiago Sobrequés i li diu: “si això surt a la premsa local, Los Sitios, -ara Diari de Girona-, i hi tens algun amic, fes-lo recalcar que el guanyador és gironí. No ho dic perquè em facin bombo, en sóc enemic, però sí per enaltiment de la nostra ciutat”. I a l’any següent, l’any 1948, quan guanya la càtedra de la Universitat de Barcelona, efectivament, sota el psudònim de Gerion, Carles de Bolós, fa un article el 28 de febrer de 1948 titulat “Otro gerundense que triunfa”.

Més endavant, Santiago Sobrequés, quan ha d’explicar els seus records de Jaume Vicens, escriu un article a la Revista de Girona i escriu una necrològica als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Explica que en el camí de Barcelona a Roses hi ha Girona, on hi para sovinet. I ens recorda que  “evocándola, Vicens Vives devenía casi lírico y soñador, facetas ciertamente poco acusadas en su recia contextura mental de historiador realista, económico y debelador de romanticismos”. I encara hi ha un moment que parlant amb algun dels seus amics, amb un carta li diu en relació amb la ciutat, que es preocupa i s’interessa per la ciutat i li agradaria no veure-la “caer en un provincialismo de vía estrecha que es el camino en el que jamás quisiéramos ver metida a nuestra venerable urbe”. I encara, en una entrevista que li va fer l’any 1953 Santiago Albertí, a la revista titulada Revista, quan li pregunta d’on li ve l’interès per la Història diu, també ha estat dit aquí d’una manera o d’una altra: “difusamente en el instituto de Girona, dando clase con el catedrático don Rafael Ballester, que era una eminencia. Por esto vine a Barcelona para estudiar Filosofía y Letras, entonces sólo tenía, infeliz de mi, la vaga idea de que enseñar Historia sería en el futuro algo muy divertido”. I en aquest context de l’evocació del Jaume Vicens Vives vinculat amb la ciutat de Girona, el mateix Sobrequés en aquest article que us comentava recorda com l’any 1944 va fer una conferència a la Cambra de la Propietat Urbana, l’any 1958 va fer una conferència per Fires de Girona, en el local d’Acció catòlica, a Casa Carles i com l’any 1959, un any just abans de morir, va fer una conferència en el cicle de conferències quaresmals que convocava el Grup Excursionista i Esportiu Gironí. No va tenir temps de més, va morir l’any 60. En aquesta mena de vides paral·leles a 10 anys de distància entre Jaume Vicens i Santiago Sobrequés, dos gironins de la quadrilla dels Piels, que donen nom a dos instituts de la ciutat, un mort a cinquanta anys, l’altre a seixanta-dos, realment hi ha una part important del que es va forjar en aquest institut al carrer de la Força. En aquesta generació de 1921 a 1927, que amb tanta precisió ha evocat la professora Dolors Condom s’hi van forjar diversos mestres, el gran mestre, forjador de deixebles que va ser Jaume Vicens Vives, que revolucionaria el panorama de la historiografia catalana i espanyola com explícitament reconeixia un deixeble seu, historiador britànic, nomenat sir per la reina d’Anglaterra, sir John Elliot, autor de La revolta dels catalans, el gran llibre sobre la revolta de 1640, que en una conferència al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya evocava els seus primers contactes amb Jaume Vicens Vives en aquestes trobades del pis de la casa del carrer Santaló.

Jaume Vicens Vives va viure poc temps, però va viure una vida vertiginosa i frenètica de la qual una part es va formar i fer a les aules de l’Institut de Girona i en els carrers de la ciutat de Girona. I posar cara i ulls a la toponímia de la ciutat i tornar a donar cos i ànima als noms que a vegades, ara, ens apareixen descarnats als rètols dels nostres instituts o dels nostres carrers, és un imperatiu moral, polític i social dels temps que corren per no perdre la memòria i per refer permanentment la nostra Història.

Moltes gràcies.