Col·laboració en el llibre Recordat Josep Pallach. Reflexió col·lectiva entorn d’un gran líder. Ed. Rúbrica. Col·lecció Cròniques de la Memòria, 2002.  Intervenció en l’acte d’homenatge celebrat a Palafrugell el dia 12 de gener de 2002

Si l’Homenot fos un gènere ja se n’hauria escrit un o més d’un de dedicat a la figura de Josep Pallach que donava el perfil adequat per aquest tipus de peça biogràfica. Si fos gènere no caldria, és clar, que l’hagués escrit Josep Pla.

Pallach tenia una complexió sòlida, d’home de la terra; empordanès de Figueres. Amb un físic treballat, com el pagès, per les dures condicions de la intempèrie. Forjat en la lluita, en el combat, fet a la República amb el Bloc Obrer i Camperol, a l’exili, la clandestinitat i la transició incipient. Va conservar sempre en la seva indumentària, en la seva manera de vestir,  la seva condició empordanesa i la seva trajectòria resistent. De resistent de la Resistència; aquells jerseis tan freqüents que destil·laven tot un tarannà i que mai no responien a una afectació.

Home de la terra, resistent, defensor dels principis i dels valors republicans, en la seva més pura essència: els valors de 1789, de la revolució francesa. Convençut dels valors de la pedagogia. Intel·lectual  i home d’acció impulsor i defensor dels mestres, de l’escola pública, d’un ensenyament reglat i jerarquitzat on la llibertat i la igualtat es construeixen a partir de la universalització i la socialització del dret a l’educació. L’educació infantil, primària i secundària com a pilars fonamentals, requisits previs, d’aquest dret.

I l’ensenyament universitari i la seva necessària reforma encara pendent com a culminació d’aquells drets bàsics, no com a destil·lat sublim i elitista d’una estructura social discriminatòria.

Parlant d’aquests temes vam coincidir cinc anys a la facultat de lletres de Bellaterra i al Col·legi Universitari de Girona. I va morir cinc anys abans que jo entrés a militar activament en el Partit dels Socialistes de Catalunya. En el nostre cas, el calendari va marcar les nostres coincidències i les nostres discrepàncies en un context diferent del que sempre s’ha suggerit en relació amb l’evolució del socialisme català.

He treballat al costat d’alguns dels seus millors amics i col·laboradors  i en cito alguns per proximitat territorial o per afinitat ideològica:Jaume Curbet, Joan Paredes, Josep Verde, Joan Comas, Raimon Martínez Fraile, Marcel Gabarró, Xavier Gassiot, Germà Vidal… i molts d’altres. Avui ací n’hi ha molts i en la seva pluralitat expressen el caràcter finalment transversal de l’herència política de Pallach. Només que alguns dels seus seguidors no es deuen sentir precisament còmodes davant d’algunes crítiques que furguen més en la ferida de la divisió que en la suma dels valors compartits.

He vist l’any 1977 els ulls de tots aquests amics i amigues plens de dolor, de tristesa i d’impotència.

Dolor i tristesa personals, impotència política. La impotència que neix de la constatació de la pèrdua d’un líder, d’un dirigent amb capacitats fundacionals. Sense protagonismes; simplement construint un projecte amb naturalitat, des de l’obvietat, d’arrel popular, obrera, municipal, pagesa.

Aportant tota l’experiència i els contactes amb els partits socialistes europeus. I amb la lliçó apresa, que aquí va costar més d’aprendre, que el combat per les llibertats i el combat pel socialisme són indestriables. No hi ha cap socialisme possible si no és en el context obert de les llibertats. Socialisme és llibertat, socialisme és pedagogia. Socialisme és igualtat en el món. Socialisme és pluralisme a Espanya, socialisme és llibertat i autogovern a Catalunya.

Això és el més essencial. Pallach era socialista. Socialista democràtic. De pedra picada, de valors i conviccions sòlids. Arrelat en les millors tradicions polítiques dels partits socialdemòcrates europeus. Amb una clara vocació europeista i federal. Socialista català i català socialista. Única manera de ser socialista a Catalunya. Amb vocació fundacional, com he dit abans, amb capacitat per liderar i aglutinar, amb consciència que els projectes polítics es construeixen de baix cap a dalt.

Cito textualment el Pallach de les Terceres vies a Europa (1975) per acabar de completar-ne la visió:

“Repetim, doncs, que no són els noms, treballista, socialista obrer, social-demòcrata, el que ens pot orientar sobre el que són i què volen i fan els partits socialistes-democràtics europeus:

Primerament aquests partits són, des de sempre, partits essencialment de base popular. (…)

El segon fet important que caracteritza aquests partits és, des de la seva naixença el lligam permanent que establiren amb el moviment sindical obrer. (…)

La tercera característica… és tot el que han fet aquests partits durant els anys de govern. Aquests partits han fet, han instituït, el sufragi universal a tot Europa, han introduït la democràcia”.

I per si amb això no n’hi ha prou per aclarir els criteris, les opinions i les actituds de Josep Pallach en aquesta matèria conclou la seva intervenció en aquell avui ja tan famós, com oblidat, cicle amb un compendi-síntesi de tots els valors que hem comentat i esmentat:

El combat socialista: Europa és la llibertat, la igualtat, la fraternitat, o més ben dit és la recerca apassionada d’aquesta trilogia que no ha de quedar escrita en la façana de les cases sinó en la vida dels homes. Si la llibertat sense la igualtat és l’egoisme, la llibertat amb el combat socialista per aconseguir la igualtat serà la fraternitat. I la fraternitat no únicament per als homes del nostre continent sinó per a tots els homes del món…”

No és gens estrany, doncs, que la seva filla Antònia Pallach l’any 1998 abans d’entrar a valorar i ponderar els valors personals de Pallach des de l’òptica de la seva família, en una evocació plena de tendresa, sobreposant-se un cop més al dolor i a la tristesa encapçalés així un article d’evocació i anàlisi:

El dimarts onze de gener de 1977, a tocar les primeres hores de la matinada, moria Josep Pallach. Catalunya perdia un polític de primera magnitud, un líder en la lluita per al reconeixement dels seus drets i de la seva llengua, i un líder i un pioner en la lluita per una societat justa i més democràtica; això que en diem avui, ja sense cap por, una socialdemocràcia”.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 167-170)