Diari de Girona

Ahir al carrer Cristòfor Grober es va descobrir una placa commemorativa del pes de la fàbrica Grober (1890-1978) a la història industrial i obrera de la nostra ciutat amb repercusions també a la seva història urbana, la història econòmica i la història cultural.

Una bona mostra del pes d’aquesta fàbrica i de la importància que ha tingut per a la memòria col.lectiva de Girona la podem trobar en la coberta de la Història del Gironès, editada per la Diputació de Girona l’any 2002 i en el targetó dissenyat per l’Ajuntament per tal de publicitar els actes d’ahir. En tots dos casos apareix una magnífica fotografia que recull l’instant de la sortida del treball dels obrers de la fàbrica Grober. No hi ha, em sembla, cap altra imatge que ens mostri una densitat obrera tan forta; té justament la força de les imatges del neorealisme italià, té una connotació proletària plural amb un alt índex de treballadores i la mateixa quantitat de persones que hi apareixen ens trasllada directament a les dimensions d’una fàbrica que durant molt de temps va superar el miler de treballadors.

El barri del Mercadal va tenir des de mitjans del segle XIX fins a finals de la dècada dels anys setanta del segle XX una component industrial molt intensa. La desamortització havia alliberat molts terrenys urbans i la desaparició del convent de Sant Francesc va propiciar un canvi en la fesomia urbana de Girona que duraria moltes dècades.

L’evolució urbana dels darrers anys setanta del segle XX i posteriors, el tancament de les darreres fabriques, La Gerundense (1973) i Grober (1978), la desaparició dels tallers de FECSA, l’enderroc de les edificacions culturals que la Grober també tenia en aquell sector i l’expropiació i enderroc de les darreres cases de la plaça del Mercadal van propiciar l’aparició d’un gran espai públic al cor de Girona. Aquest espai podía haver tingut diverses solucions urbanístiques però finalment el que preval és que una vella trama urbana de carrers estrets, foscos, i sorollosos amb les màquines de les fàbriques treballant nit i dia es va convertir en un espai públic, obert i lluminós. Només una part, petita relativament, dels solars ocupats per les fàbriques experimentarien una reutilització lucrativa amb una promoció d’habitatges que desenvoluparia fins a la seva crisi el Banc dels Pirineus.

Avui ja ningú no recorda, o poca gent, aquell passat industrial emmarcat pel carrer del Progrés (l’actual carrer Nou), el carrer de la Sèquia, el carrer de la Indústria (l’actual carrer C. Grober) i el desaparegut carrer de la Premsa. El record de la Sèquia a cel obert, el pont per entrar al garatge de “la Hispano Hilariense” i a alguns tallers vinculats amb les tècniques d’impressió, es perd en les boires del temps. La més potent concentració industrial i obrera de la ciutat ha esdevingut un centre residencial i administratiu.

Però és bo recordar que arran de la desamortització van sorgir al Mercadal, cridats per l’oferta de sòl i per l’abundància d’aigua assegurada per la Sèquia Monar diverses fàbriques: La de Joan Planas (tèxtil) des de 1823, la Gerundense (fàbrica de paper continu, des de 1843), la fàbrica de Pau Bosch iniciada el 1844 i la foneria de Planas, Junoy, Barnés i Companyia creada el 1857. La Gerundense que començaria l’any 1842 com “Oliva, Flores i Compañía” tancaria el dia 1 de gener de 1973, com a “Sala y Bertran S.A.” Per la seva banda la foneria Planas tancaria els seus tallers gironins el 1909 i es traslladaria tota la producció a Barcelona, tancant un dels episodis més brillants de la industrialització gironina amb la presència de turbines fabricades als tallers gironins per tota la geografia espanyola.

És en aquest sector on l’any 1890 un italià, Cristòfor Grober, fundaria una fàbrica de trenzilles i botons. L’any 1910 van adquirir els antics tallers dels Planas (Construcciones mecánicas) i el 1919 es va construir un nou edifici per a modernitzar el conjunt de les instal.lacions. L’any 1930, el 28 de maig va visitar la fàbrica el rei Alfons XIII en un viatge que també aprofitaria per tal de visitar els Banys Àrabs que la Diputació havia acabat de restaurar i exclaustrar separant-los del convent de les Caputxines tot aplicant un projecte de Rafael Masó,Jeroni Martorell i Emili Blanch.

Al final de la dècada dels setanta Grober tancaria la seva producció a Girona que continuaria un temps més a la fàbrica de Bescanó i encara ara al Maresme.

Més enllà del pes de la Grober en el teixit industrial de Girona i la seva importància per a l’economia de molts centenars de famílies gironines hem de destcar la seva tasca social canalitzada a través d’una Escola-bressol, una escola i el Foment de Cultura que aglutinava la Fundació i el Patronat de l’empresa Grober. Des d’aquí a principis del segle XX es va crear una entitat coral (orfeó Unión y Concordia) que l’any 1922 esdevindria l’orfeó Cants de Pàtria, sota l’impuls de Josep Baró i Güell.

La Guerra Civil va tenir un efecte traumàtic per a la Grober que fou cremada en la retirada de les forces republicanes. Va ser reconstruïda a marxes forçades i el dia 4 de maig de 1940 es va fer la inauguració oficial de les noves instal.lacions. Amb la retòrica de l’època es va editar un álbum fotogràfic que acreditava el valor i la importància de les instal.lacions fabrils de Grober SA a Girona.

Ara que en fem el record i memòria i que ja s’ha tancat el capítol industrial del Mercadal és bo de recordar els empresaris valents que van invertir els seus recursos en una indústria exemplar i moderna i els obrers soferts, i sobretot obreres, que van deixar en el treball a la Grober les seves millors energies i també les seves lluites.

Els actual directius de l’empresa i el senyor Magí Borrell al capdavant, han volgut deixar constància simbòlica de l’existència de la fàbrica al carrer C. Grober i sobretot han volgut deixar-ne constància material cedint al Museu de la Ciutat un conjunt d’elements vinculats al Foment de Cultura, a l’Orfeó Cants de Pàtria (amb un magnífic estendard), i a les pròpies instal.lacions i maquinària de la fàbrica. Les imatges de la destrucció de 1939 i de la reconstrucció de 1940 i 1941 que l’empresa encara conserva són un testimoni preciós de la història urbana i industrial de Girona.

El temps passa i la memòria s’afebleix, però és bo que d’un passat industrial que pocs recorden, en quedi una petjada efectiva per mitjà de la placa que ahir es va mostrar.