L’ALFOLÍ DE L’ESCALA
Per Joaquim Nadal i Farreras, Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i Universitat de Girona.
Pròleg al llibre L’Alfolí de la sal de L’Escala, L’Escala, Ajuntament, 2017 amb textos de Víctor Puga, Joaquim Nadal, Montserrat Jiménez Sureda, Lurdes Boix i Llonch, Eugeni Giral Quintana, Ramon Ripoll Masferrer, Josep Fuses, Joan M. Viader, Jordi Paulí, Eduard Carbonell i Esteller, p. 11-14.

1 Una idea de patrimoni
Un cop culminada la rehabilitació de l’edifici de l’Alfolí de la Sal comença ara, amb aquesta publicació i l’entrada en servei de les diferents dependències de l’edifici, una etapa nova marcada per una nova funció. Serà a partir d’ara oficina de turisme, centre d’interpretació del patrimoni cultural, sala d’exposicions, espai museogràfic permanent, arxiu fotogràfic i centre de documentació. Tenim doncs a les mans de la col.lectivitat, dels ciutadans i ciutadanes de L’Escala primer i dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya després un equipament cultural modern. La bella i vella arquitectura, la modernitat de les tecnologies més avançades, el confort de les instal.lacions i la noblesa dels materials utilitzats, en un feliç maridatge a disposició de la cultura i de les polítiques de patrimonialització d’un entorn natural i cultural especialment ric i fecund.
En pocs llocs com a la costa de L’Escala coincideixen espais de bellesa natural inigualable, un jaciment arqueològic de ressonàncies mil.lenàries, amb arrels prehistòriques i potents contorns clàssics, una tradició marinera associada a la pesca, a la navegació i a la construcció d’embarcacions, i dues mostres diferents, el cementiri i l’Alfolí, d’una tradició arquitectònica i econòmica moderna, on s’associen indestriablement la vida i la mort. Hauríem d’afegir, encara, en un recorregut transversal per tots els segles de la història la sal com l’aglutinant històric de tot plegat, l’argamasa que lliga el pòsit mil.lenari i teixeix un recorregut carregat d’història, de literatura, de sentit de la vida i de la supervivència, en una mostra de gran bellesa del que avui en la tradició moderna anomenem paisatges culturals i que a L’Escala no necessita de grans conceptualitzacions per a ésser entès amb l’aroma d’una realitat cultural indiscutible.
L’Eduard Carbonell al final del llibre destaparà millor que jo el pot de les essències d’aquest combinat potentíssim que volem presentar com el compendi del que avui anomenem patrimoni. Però deixeu-me que m’anticipi: la història de l’art ha segregat sovint les expressions de la bellesa canònica de les realitats socials i econòmiques de les societats històriques. El mateix Esculapi d’Empúries ha estat tractat més des de la seva mateixa naturalesa d’escultura remarcable i singular que pel seu encaix a la naturalesa del jaciment; amb molt més motiu els monuments del romànic, el gòtic, el renaixement i el barroc, la basílica Catedral de Castelló d’Empúries, posem per cas, han estat objecte d’un escrutini arquitectònic i artístic intern i la seva pròpia funció religiosa, per molt que estigués associada a un poder civil eminent, ha desplaçat a un segon pla qualsevol altra lectura culta de l’edifici. Culta i territorialment enllaçada amb una realitat de signe divers.
El que podríem dir-ne patrimoni econòmic, industrial i comercial, es reserva per a les indústries prehistòriques, o els establiments grecs i romans, i transita fins pràcticament a la Revolució Industrial per un desert dominat per l’efervescència artística lligada al poder civil o al poder de l’església. Vull dir que l’edifici de l’Alfolí de la Sal és una peça discreta d’arquitectura civil molt probablement dels primers anys del segle XVIII, que per ella mateixa no quedaria inscrita en els registres de les grans obres d’art si no fos que d’una banda s’inscriu en un context urbà molt determinat, lligat al port clàssic pesquer de L’Escala, i escala dels mercants de cabotatge , i de l’altra traça una línea de continuïtat històrica des de la Prehistòria fins a l’actualitat en la indústria de salaons i en el pes del comerç de la sal per definir el sorgiment de L’Escala moderna, que enfonsa les seves arrels en unes tradicions mil.lenàries molt ben conegudes. En aquest sentit l’Alfolí seria patrimoni industrial; patrimoni associat directament a una activitat econòmica. Dit d’una altra manera, el patrimoni associat a la supervivencia té unes funcions molt més especifiques que el patrimoni que es pot dedicar a l’ostentació del poder i eventualment del gust, amb floritures estilístiques tant brillants com supèrflues, a vegades.

2 L’Alfolí de la Sal de L’Escala
La desaparició primer dels sardinals i després de les teranyines de la platja de les barques ha canviat la fesomia urbana de L’Escala. Aquest és un passat que ja no tornarà. Però justament per això té tot el sentit del món poder anar a trobar les arrels de L’Escala moderna a menys d’un centenar de metres de la platja a l’edifici de l’Alfolí.
Poques vegades es té l’oportunitat de tenir tant a mà un artefacte, del tipus que sigui, que tingui una relació directa amb l’evolució econòmica i social d’un territori. Aprofitar l’oportunitat és pràcticament un imperatiu intel.lectual, cultural i moral indefugible.
L’edifici en qüestió va protagonitzar el comerç de la sal a L’Escala durant una etapa històrica crucial. I estem parlant no pas d’un comerç petit a escala local; De fet la sal era un producte de primera necessitat per a l’alimentació humana i animal i també per a la conservació dels aliments especialment el peix extremadament fràgil un cop capturat i que o bé havia de ser consumit o havia de ser salat. La condició de producte imprescindible i de primera necessitat i les característiques específiques de la seva producció associada a les salines d’una banda o a l’extracció minera de l’altra en feien un producte fàcilment control.lable i immediatament convertit en una eina de fiscalitat senyorial o reial. El moment culminant dels alfolins l’hem de situar al segle XVIII quan a Catalunya la nova administració borbònica va decidir un nou model de centralització i control del comerç de la sal amb l’erecció d’uns quants alfolins com a centres d’emmagametzematge i de distribuució de la sal, previ recompte.
La dedicació apassionada de la Lurdes Boix, gran animadora de les recerques del patrimoni escalenc, a la història de l’alfolí l’ha portat a establir amb gran precisió la geografia de la influència de l’alfolí de la sal de l’Escala per terres de l’Alt i el Baix Empordà, el Gironès, el Pla de l’Estany, en alguns casos el Ripollès i la Cerdanya i en alguna ocasió més enllà: més de dues-centes poblacions acudien a l’alfolí de L’Escala a aprovisionar-se de les faneques de sal atribuïdes a les unitats familiars, bestiar inclòs. Ja ens en havia donat una mostra en el llibre col.lectiu sobre La salaó de peix a Empúries i L’Escala. Del garum a l’anxova ( L’Escala, 2014), que va ser una introducció molt eficaç i didáctica, des de l’arqueologia a la gastronomía, a la importancia transversal histórica de la sal al llarg dels segles. Unir Empúries i L’Escala és un altre gran encert d’aquesta recuperació que integra les dades històriques del passat remot i del passat recent en una lectura comuna.
La sal arribava al port de L’Escala amb embarcacions de Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Malgrat de Mar, Mataró, Vinaròs i Nàpols que anaven a carregar a les salines i s’acostaven a descarregar a L’Escala on era guardada i distribuïda.
Els llibres de Registre de la sal associats a la Hisenda Reial i que la Lurdes Boix ha trobat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó dibuixen amb precisió aquesta geografía que ens és del tot aclaridora: en materia de sal la irradiació comercial de L’Escala en feia un centre d’atracció i d’intercanvi. Aquesta és doncs l’especificitat escalenca en el creiexement català del segle XVIII, compartit esclar amb d’altres alfolins. Els fenòmens que ja fa tant de temps va estudiar de manera brillant i aclaridora Pierre Vilar adquireixen aquí uns contorns molt definits; L’Escala veu multiplicar-se per tres la seva població al llarg del segle XVIII en molt bona mesura per l’activitat econòmica, de transport i distribució, que hem d’atribuir a l’exercici del monopoli de la sal. Que com era tradició mil.lenària la facilitat i la proximitat de l’accés a la sal es vinculin també amb la indústria de conservació del peix, els salaons, és una inferència del tot lògica confirmada per la història.
Pescadors, mariners, calafats, transportistes, bastaixos, carreters havien de trobar en el marc del port de L’Escala un mercat de treball en ebullició que és la base mateixa del canvi demogràfic que hem esmentat. Tipificar aquests oficis, extreure’n l’estructura productiva del municipi i asociar-ho a l’activitat generada per l’alfolí és un camí narratiu inqüestionable i que pot donar cos i musculatura al propi discurs historiogràfic del mateix centre d’interpretació de l’Alfolí.

3 La rehabilitació de l’edifici de l’Alfolí

En realitat des que el 1869 es va suprimir el monpoli de la sal i se’n va liberalitzar el comerç aquest magatzem a la planta baixa i edifici noble, petit palau en el seu conjunt, havia perdut les funcions a les que havia estat dedicat des de principis del segle XVIII quan fou construït.
Durant més d’un segle va ser dedicat a funcions múltiples i diverses, amb fragmentació dels seus espais, i una degradació arquitectònica i física imparable. No era res estrany; el comerç dels immobles estava sotmès a les variacions de la conjuntura econòmica, a les limitacions del mercat del lloguer i a les mateixes limitacions físiques d’accessibilitat. Per altra banda el sentit del patrimoni no estava gens arrelat a la societat del segle XIX, en general. Després de la gran escomesa de la desamortització tampoc l’església no va tenir cura del patrimoni i les nocions que avui ens sonen familiars de patrimoni cultural, d’herència rebuda, de transmissió d’una identitat cultural tangible i intangible, trigarien dècades a generalitzar-se i a introduir-se en el lèxic de les polítiques culturals.
No és estrany, doncs, que des de la mort de Franco i fins el 2006 tots els esforços i mobilitzacions es concentressin en una salvaguarda defensiva, en una protecció nominal, en l’establiment d’un paraxocs per impedir-ne un comerç pur i dur. Però en el context de la legislació actual que protegeix els drets adquirits i la rendibilitat econòmica qualsevol protecció pot ésser merament simbòlica si no s’associa a un dret de propietat. El patrimoni en mans privades corre sempre perill i la gran salvaguarda passa per l’exercici d’un dret preferent per a l’adquisició, en nom i per a l’administració , dels béns de valor cultural i patrimonial que s’aspiri a preservar. No hi ha mecanismes de col.lectivització, com va pasar després d’un procés revolucionari a França. A Catalunya si hi ha els recursos suficients no hi ha mesura més revolucionària que la transformació en propietat pública del bé que es vulgui protegir. No és, esclar, una mesura que valgui per a tot i en realitat és més eficaç si rebla el clau de l’excepcionalitat que si s’ha de convertir en la norma. Però justament en el cas de l’Alfolí de L’Escala la compra realitzada l’any 2006 era la clau que obria totes les portes al futur. Han calgut onze anys per arribar a la culminació d’un projecte, però no ha estat fácil ni la rehabilitació ni el finançament de la rehabilitació i la dotació de l’equipament.
Alguns dels artífexs del salvament primerenc han mostrat sovint les seves presses i s’han queixat de la lentitud de la recuperació, però en termes relatius deu anys després de més de cent d’incúria màxima no són res. Sobretot si es tenen les idees clares i es sap on es vol anar a parar, com és el cas.
S’obre un futur esplendorós que ha de donar nova vida a l’edifici de l’antic Alfolí de la Sal de L’Escala i que ha de permetre articular un discurs cultural, històric, farcit de sentit i profundament arrelat. La vida que sovint ens manca a les ruïnes d’Empúries la podrem anar a buscar al nucli urbà de L’Escala on els factors de continuïtat i de discontinuïtat i trencament entre la gran Emporion grega i romana i la població moderna són en termes dialèctics per ells mateixos una clara lliçó d’història.

Joaquim Nadal i Farreras