Diari de Girona 

Girona és des de fa segles una ciutat de porxos. Hi ha voltes per tot arreu. En qualsevol enderroc al barri vell apareixen vestigis d’altres voltes i d’altres temps. Preexistències ocultes, testimonis muts d’una evolució urbana, del moviment i el creixement de la ciutat. Porxos antics incorporats a les vivendes quan les cases van avançar cap als carrers. Però el testimoni visible d’aquesta tradició, que segurament té arrels culturals en la mateixa fundació de la ciutat, és riquíssim i variat i acumula un inventari de singularitats i formes adaptades a la topografia, a la propietat o a l’urbanisme. La profunda empremta medieval dels porxos més emblemàtics no ha aturat, però, la tradició. 

Aquí i allà amb més encert i gràcia, o menys, la nova arquitectura incorpora les velles estructures del passat com un recurs per donar aixopluc, facilitar la comunicació dels vianants o simplement trobar compensació pública als aprofitaments que la mateixa ciutat genera. La plaça de la Independència, ara que es va completant i perfilant, n’és potser l’exemple més reeixit. Però també els trobem fa cinquanta anys a la plaça de l’Assumpció de Sant Narcís i ara, molt més recentment, al nou edifici i plaça que ha sorgit dels terrenys que a l’avinguda Sant Narcís i al carrer Empúries ocupava fins fa pocs anys la fàbrica Comexi.

Aquesta incursió només és per subratllar el caràcter ininterromput d’una tradició. Després, la noblesa dels materials, la qualitat de la construcció, l’encert del disseny asseguren o no aquell to noble, intens, profund, secular, vital dels porxos medievals, en els seus continuadors moderns. És evident però que els espais que es creen a cobert de les voltes tenen una calidesa especial, que pot derivar en el risc o la degradació si la manca de cura o d’encert en fa uns espais residuals, foscos i de mal vigilar. Però a Girona tenim exemples de tota mena i podem aportar els casos de regeneracions emblemàtiques de porxos decrèpits i tronats que avui són motiu de plena satisfacció.

Tornem ara als nostres porxos de sempre. Als que van impressionar vivament Josep Pla. Als porxos de la plaça del Vi i als de la Rambla. Les obres de la plaça del Vi tenen l’encert d’emmarcar adequadament les proporcions divines de la plaça que Pla va ponderar amb èmfasi. La nova vorera, el nou paviment, la llamborda i la pedra, l’encaix de tot en el gran sòcol corregut de basalt, l’entrega suau davant de la casa de la ciutat, tot ajuda a subratllar els porxos i les proporcions, els edificis i les formes, fent-nos oblidar el galimaties anàrquic de fa pocs mesos. Pla hi veia una síntesi total de la vida i la cultura de les nostres terres, l’obra culminant. Com veia en les de la Rambla, la diversitat de formes i dimensions, la força dels carreus, la suavitat de les corbes, el sentit íntim de clos protegit, de concavitat, d’interioritat intestinal de la ciutat.

A la Rambla, en el número 32, hi ha l’arc més estret que suporta i dóna façana a les dues voltes més juntes que amb prou feines deixen marge per a la porta d’entrada a una escala. Ara, en aquesta escala, en el primer pis, hi ha una perruqueria, potser darrere els mateixos vidres on va néixer i va viure en Joaquim Botet i Sisó, il·lustre erudit, ciutadà i catalanista.

L’estretor de l’arc donava aixopluc durant uns anys a les bosses d’escombraries, els cartrons o el material de la terrassa d’algun bar de l’acera de la façana de l’Onyar. Una nit tot el material guardat en aquest arc, entre les dues voltes, es va cremar. Un incendi intencionat va ferir per sempre les nobles pedres, que només han recuperat en part el color originari després d’una neteja agressiva que les ha deixat sense la patina brillant dels segles. 

Però l’incendi va cremar també, va trencar i va fer caure la immensa llosa del balcó. Va quedar una llosa escapçada, un forat en el buit, una barana penjada sense anclatge, un arc orfe de l’amable superfície que el coronava en la façana de l’edifici. És un forat que clama al cel, que reclama una substitució immediata, que deixa la Rambla en un estat de provisionalitat incompleta. No he sabut mai del tot si el forat segueix aquí esperant que alguna assegurança pagui la restitució o si, l’un per l’altre, el propietari espera que posi la llosa l’Ajuntament i aquest espera just el contrari. Me’n sento encara en part responsable i cada vegada que veig el forat i la barana flotant penso com n’estaria de bé si entre tots poguéssim trobar una solució. Només per tornar a l’arc més petit de la Rambla el noble coronament de pedra que li correspon.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.