Diari de Girona

Cada cop s’atorga més valor i més sentit a la integració de l’arquitectura en els paisatges. És el reconeixement que la interacció entre la intervenció de la humanitat en el territori i els propis valors naturals que incorpora aquest territori, és del tot imprescindible. Una interrelació respectuosa i harmònica es convertirà en un reforçament mutu sense menysteniment dels valors d’un o altre.

Naturalment la valorització del concepte de paisatge ha experimentat una gran evolució des de la mateixa “invenció” cultural del paisatge fins a les convencions europees i mundials que en defineixen els valors i la importància i condicionen les intervencions. A Catalunya mateix des de l’aprovació de la Llei del paisatge i la creació de l’Observatori del paisatge que ha dirigit fins fa poc en la seva etapa fundacional el professor Joan Nogué, els Catàlegs de paisatge de caràcter territorial han esdevingut la pauta bàsica per a la interpretació, protecció i intervenció en els paisatges.

Precisament les polítiques de paisatge defugen qualsevol temptació de fossilització i s’escapen de les interpretacions reduccionistes que reserven la connotació de paisatge només per a un determinats tipus de paisatges canònics que no són justament els que més abunden. Les tipologies de paisatges, les unitats de paisatge, el reconeixement de la diversitat física, material, dels paisatges atorga un valor a tota mena de paisatges, rurals o urbans, industrials o agrícoles, forestals de muntanya o de boscos de ribera, fins a constituir una graella interpretativa que fonamenta en la diversitat la mateixa riquesa dels paisatges dels que parlem.

Amb aquests plantejaments no és difícil d’entendre i d’interpretar la integració en un mateix paisatge de vinyes del valor de les rengleres dels ceps i de la imatge d’una geometria ordenada, d’impacte variable segons les estacions, amb predomini més vegetal a la primavera i l’estiu i amb la nuesa del cep i de la terra en les etapes posteriors a la verema i en l’estació de l’hivern, al costat de l’arquitectura de les vinyes; les barraques de vinya o les intervencions en pedra seca que determinen una geografia de feixes esglaonades que ens evoquen l’esforç de moltes generacions. Hi ha molta humanitat en un paisatge de vinyes, per molt que ara facin la verema unes màquines singulars que substitueixen la delicadesa de la verema tradicional.

Aquest és el marc en el que vull situar les actuacions del Grup de recuperació i estudi de l’arquitectura tradicional (GRETA) que des de fa uns anys s’ocupa de recuperar el valor del coneixement de les fòrmules i de les tècniques constructives tradicionals, transmeses generació darrere generació. La reivindicació dels oficis, de l’artesania, del treball ben fet, d’uns materials seleccionats, d’unes intervencions sensibles, posa en valor al costat de l’arquitectura industrial l’arquitectura tradicional. No es confronten, ésclar, sinó que en la seva comparació es tracta de preservar el coneixement tradicional i evitar que la modernitat engoleixi uns valors que en la seva mateixa materialització tenen una càrrega de modernitat igual o superior a la producció en sèrie.

GRETA va presentar el dia 4 de juny en una roda de premsa els “Premis d’arquitectura tradicional Toni Cobos”, en un homenatge justament a un constructor que havia fet de l’exigència, el rigor i el gust en la recuperació de materials i sistemes constructius un element definitori del patrimoni constructiu tradicional tal com ens ha arribat. Si a principis del segle XX Rafael Masó repetia modes centreeuropees o anglosaxones i recuperava la tradició de l’art and crafts de William Morris, però ho feia supeditant els oficis i l’artesania a la seva pròpia obra arquitectònica, a principis del segle XXI la reivindicació de l’ofici des de l’anonimat busca concentrar tota la força de la càrrega en la pròpia tradició i la seva reivindicació.

Des d’aquests plantejaments, i a traves d’aquest homenatge a Toni Cobos, GRETA planteja dos premis: un a una intervenció en l’arquitectura tradicional i un altre a iniciatives que posin en valor l’arquitectura tradicional. Amb una actitud combativa i militant es tracta de defugir la pertorbació, la degradació o la violència exercida contra l’arquitectura tradicional i premiar la delicadesa i la sensibilitat en la preservació, la protecció o la complementarietat en les intervencions.

Rosa Cànovas, arquitecta responsable de les intervencions en el barri vell i gestora eficaç de les previsions del PERI de 1983 i més, com a primera presidenta de GRETA i clar exponent del sentit dels premis i de la seva filosofia, va ajudar a definir el marc d’aquests premis que justament volen reconèixer la sensibilitat i el rigor sense incórrer en les rigideses que acaben malmetent el patrimoni que hem rebut.