Diari de Girona 

Segurament he explicat aquesta història diverses vegades a diversos llocs. Però no em puc estar  de repetir-la cada vegada que hi ha algun estímul que me la refresca.

Ara fa ja una colla d’anys, quan vam haver d’eixamplar la pujada de la Creu de Palau a l’alçada del dipòsit d’aigua potable va ser inevitable que unes quantes alzines imponents i amb tota seguretat centenàries haguessin de sucumbir a la destral. No eren tan grans com l’alzina del Mas Abella, a la qual ja fa temps vam dedicar també un article quan una ventada la va vèncer. Però eren arbres potents, gruixuts, tupits, de gran densitat de branques. Eren alzines d’una gran bellesa, testimoni de boscos d’altres èpoques que encara avui a Palau evidencien la simbiosi forestal i agrícola d’aquests paratges de la perifèria de Girona.

Tallar-les era força inevitable i fins i tot necessari. Però el sacrifici d’aquells arbres va provocar una gran enrabiada d’en Joan Puigbert, que hi trobava un referent cada vegada que pujava cap a casa seva als pisos de la Creu. Vam tenir un debat i hi vaig prendre algun compromís. D’una banda, jo insistia que només sucumbien els arbres més propers a la carretera i que a Palau justament la política urbanística de l’Ajuntament estava permetent l’inici d’una gran operació per transformar en boscos urbans de titularitat municipal la major part dels boscos que havien sobreviscut a l’afany urbanitzador o a les previsions urbanístiques del planejament. I per altra, també insistia en el fet biològic de la renovació constant i de la capacitat de regeneració de la natura. En el primer aspecte he de dir que segurament no podríem trobar a quasi cap altra ciutat de Catalunya un patrimoni tan potent de boscos urbans. Vull dir boscos que entren a la ciutat. Que humanitzen el sòl urbà, que atorguen unes qualitats especials, més nòrdiques, a moltes de les urbanitzacions que han proliferat a Palau. La ciutat creix, però unes llenques de verd, de vegetació i de natura, estiren els seus braços cap a dins de la ciutat, dibuixant amb els rius i rieres i les seves lleres i les seves vores una geografia molt especial de la natura feta realitat urbana. A Mas Abella, al Mas Barril, a les Torres de Palau, a la Creu de Palau, a la Pabordia, al bosc de la Fura s’ha consolidat una realitat forestal perdurable en plena ciutat més de boscos que de jardins. Autèntiques zones verdes en contacte molt intens i profund amb l’espai ocupat per la urbanització, però amb unes característiques naturals i espontànies, que amb un simple tractament del sotabosc atorguen a aquests parcs unes potencialitats insospitades. L’inventari patrimonial acredita, en aquest sentit, una acumulació de riquesa natural que és una garantia per al futur i per a la qualitat de vida del futur. Girona gaudeix en aquest sentit d’un patrimoni divers, que permet tenir boscos i muntanyes per anar d’excursió a la vall de Sant Daniel, de ressonàncies mil·lenàries comtals i monacals, o als Àngels i Sant Miquel, i boscos per anar a passeig, per abastar-los d’un sol cop d’ull. Boscos en la seva plenitud, però situats en un àmbit que els fa especialment familiars i assequibles.

Queda l’altre aspecte. El de la renovació biològica. L’argument que un arbre nou plantat pot substituir un arbre vell tallat. Argument que més d’una vegada havia volgut fer extensible a la Devesa per assegurar que tots preníem consciència que si en algun moment la nostra gran massa vegetal de plàtans perillava, per raó d’una edat excessiva o d’alguna plaga o malaltia, l’única manera de combatre-ho era preveure el futur amb noves plantacions de nous arbres que podien ser la garantia de la continuïtat.

Aquest va ser el meu compromís amb en Joan Puigbert en aquell debat constructiu que vam mantenir. A tota la pujada es plantarien deu vegades més d’alzines que les que havíem tallat. I així ho vam fer. Eren arbres prims, petits, que suscitaven en en Joan un punt de sornegueria i escepticisme. Però van arrelar, els hem mantingut, s’han regat, s’han substituït els que s’han mort. I, ara, passats els anys han esdevingut una realitat esplèndida. Tot al llarg de la pujada, a banda i banda, les noves alzines despleguen ara ja uns troncs sòlids i potents, i drecen les seves copes tupides al cel. Hi he passat fa poc i feia un cert temps que no hi passava i m’he entretingut a repassar, arbre per arbre, totes les alzines d’en Joan. Les alzines que han tornat a Palau les que fa uns anys li vam prendre. I ho fan amb escreix, amb generositat, amb ufana fertilitat. La contemplació d’aquesta nova geografia arrenglerada de l’alzinar de Palau m’ha portat altre cop a en Joan i he pensat que li hauria agradat contemplar-les plegats veient junts, fent-nos grans, com creixen. Les alzines d’en Joan són un petit  homenatge, una modesta devolució. Que la ciutat torni als habitants de la ciutat tots el que ells hi han aportat amb generositat i civisme.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 135-137)