Diari de Girona  i El Punt, edició comarques gironines

L’Ajuntament de Girona proposa els criteris i objectius generals per a la formulació d’un nou Pla General. Aquests criteris estan exposats al saló de plens de l’Ajuntament fins el 30 de setembre. Ara és, doncs, el moment de fixar les línies mestres del futur de la ciutat. Ara hem de respondre tots plegats a la pregunta, quina ciutat volem per al segle XXI? La resposta quedarà en molt bona part determinada per aquest pla que ara comença a definir-se. Per això us proposem una aproximació a les raons que el fan necessari.

La suspensió del Pla General de 1970 i la redacció de les Normes Subsidiàries de 1981 van marcar l’inici d’un urbanisme nou a la ciutat de Girona.

Es tancaven en aquell moment deu anys de vigència d’un urbanisme expansiu i descontrolat, i va començar un període creatiu i de desenvolupament ordenat, gradual i prudent. A partir de 1981 la ciutat opta per reduir i retallar les expectatives creades, per omplir els buits, per encaixar les peces i per requalificar els espais. El patrimoni públic del sòl, la dotació d’equipaments i espais lliures i l’elaboració d’instruments específics de regeneració del teixit urbà més malmès esdevenen alguns dels aspectes de canvi substancial operats en la ciutat des d’aquella data.

Vist ara amb perspectiva i coneguda l’evolució dels fets sabem que el camí recorregut ha estat eficaç, constructiu i productiu i que ha impulsat un procés de canvi i recuperació urbana sense precedents en la història de la ciutat.

És possible que en el recorregut s’hagués pogut triar un camí més dràstic i radical, però és segur que qualsevol altra opció que ara en el detall puntual ens podria semblar més eficaç hauria tingut uns costos econòmics i socials poc assumibles.

Les etapes, que s’han encadenat des de 1981 fins ara, tenen cadascuna un accent especial.

– 1981-1987, veu l’aprovació del PERI del Bari Vell i atorga seguretat jurídica per a un període d’arrencada, si bé tanca qualsevol opció a un pla supramunicipal i concentra la ciutat en ella mateixa.

– 1987-1994, amb la vigència d’un nou Pla General, defineix l’etapa de plena consolidació de la ciutat nova: es tanquen els buits, s’ordenen els espais i es millora i s’ordena la connexió una mica deixada anar entre les parts del conjunt. Es trenca el fatalisme del retard acumulat en la dotació d’equipaments, espais públics i infraestructures. Es concreten les condicions per a la utilització pública dels grans espais ocupats per serveis estatals.

– 1994-2000, ordena i impulsa una fase expansiva establint-ne els  límits i les condicions i afinant-ne les característiques. Les modificacions tramitades conjuntament signifiquen la possibilitat de precisar en el detall els trets generals definits en alguns aspectes el 1987.

La diagnosi de l’estat de la ciutat peça a peça, illa a illa, és ja molt acurada la força del cicle expansiu anuncia que el Pla General vigent tocarà sostre en les seves possibilitats i determinacions.

Aquest fet, les noves infraestructures posades a prova, la culminació de tots els sòls definits en el Pla i el coneixement de l’evolució de l’activitat econòmica i residencial a tota l’àrea de Girona apunten a noves necessitats.

Amb vint anys la ciutat s’omple, la ciutat s’acaba, la ciutat es perfila i es precisa. Cada cop més la rehabilitació es compagina i predomina a la nova construcció. Passats vint anys de pensar Girona endins torna l’oportunitat, i ara la necessitat de pensar Girona enfora.

Els objectius generals del Pla

L’acompliment quasi total dels programes i objectius del Pla de 1987 i de les modificacions de 1994, conjuntament amb la realització efectiva de les infraestructures i els equipaments bàsics apunten a la necessitat d’un nou Pla.

Un nou Pla que ha de definir i incorporar en els seus criteris generals i objectius els aspectes següents:

  • Noves infraestructures de conjunt i supramunicipals: la connexió del conjunt i entre les parts, l’accessibilitat multidireccional.
  • Nous equipaments.
  • Noves especialitzacions i centralitats.
  • Noves localitzacions preferents de l’activitat industrial.
  • Noves necessitats estratègiques per a la ciutat, de signe més qualitatiu que quantitatiu.
  • Nous criteris per a l’ordenació de la perifèria urbana, les connexions del nou continu urbà, les grans peces d’espais lliures i equipaments d’àmbit sovint supramunicipal i la definició de paràmetres de protecció pels sòls no urbanitzables.
  • La incorporació dels objectius i propostes contingudes en els estudis sobre l’àrea urbana, el funcionament de les infraestructures, l’evolució de la mobilitat laboral, l’evolució de la renda familiar disponible, la cohesió social entre barris i la definició d’un model que es pugui mantenir i continuar assenyalen el camí a seguir.

En síntesi, doncs, podem dir que el nou Pla es proposa:

1. Definir noves infraestructures urbanes i les seves connexions amb el conjunt de l’àrea urbana: accés Montilivi – La Crehueta, enllaç Girona centre de l’autopista, vial Nord-Sud St. Gregori – Girona – Salt – Vilablareix – Fornells. Traçat i estació del tren d’alta velocitat, desdoblament de la N-II.

2. Nous equipaments que responguin a les necessitats i objectius d’una societat moderna i en canvi permanent, i els corresponents serveis que es puguin requerir: Universitat, parc tecnològic, xarxa de centres cívics, equipaments culturals de ciutat i de barri, equipaments esportius, equipaments hotelers i comercials.

3. Definir nou sòl urbanitzable en algunes zones on encara és possible i té sentit i coherència amb el model. La visió del plànol posa de manifest que tant pel sòl urbà (àrees de millora urbana), com pels sòls urbanitzables i àrees de transició, en queden poc de nous i possibles. La lògica per a fixar-los és exclusivament territorial i la coherència de la proposta no atén a cap discrecionalitat, ni a les característiques i distribució de la propietat. Al contrari, el plànol de proposta demostra que fa abstracció d’aquestes circumstàncies.

4. Modificar les determinacions en el sòl urbà que garanteixin un acabament més acurat, més sensible i més possible d’aquests sòls, buscant en l’escala petita la coherència illa a illa, la força del continu urbà i l’eliminació de l’homogeneïtzació tipològica que es desprenia del planejament anterior.

5. Atorgar especial importància a les ordenances d’edificació i als instruments de gestió urbanística per a la rehabilitació com a vies de regeneració urbana i de modificació i millora del paisatge urbà. Acotar i modular els cossos sortints i les tribunes i ajustar els volums a la tipologia dels carrers i a les noves necessitats d’arbrat que es plantegen.

6. Dotar la ciutat de sòl que garanteixi un sistema equilibrat i ric d’equipaments i espais lliures.

7. Atorgar als sòls no urbanitzables uns paràmetres de definició i protecció que en garanteixin la seva capacitat d’incorporar valors urbans i paisatgístics al conjunt. Evitar així que s’aixequin expectatives sobre els sòls que en la perifèria urbana determinen avui la singularitat qualitativa del paisatge i atorguen una graduació suau en la relació entre la ciutat central, el seu sistema d’espais lliures i boscos urbans i el conjunt de pobles de l’àmbit metropolità i la relació espaial i paisatgística entre tots.

8. Crear mecanismes de cooperació intermunicipal i facilitar l’acord amb els municipis de tota l’àrea urbana per tal de fer possible i compatible el creixement de tots els sòls urbans que la defineixen.

Facilitar les coses, obrir portes, no tancar-ne cap i posar de manifest la voluntat i vocació d’impulsar un creixement policèntric de la ciutat, coherent i sostenible, amb harmonia i sensibilitat per a tot el conjunt.

9. Assenyalar a les institucions i organismes competents que aquesta cooperació intermunicipal i la definició de nous objectius conjunts requerirà en un futur a mig termini de nous instruments de planejament i de mecanismes de gestió per al conjunt de l’àrea urbana.

Si voleu veure l’article publicat al Diari de Girona cliqueu aquí i el publicat a El Punt aquí.