L’Avenç núm. 374, desembre de 2011

En ocasió de la publicació de les Homilies de Medinyà de Modest Prats

El lector de L’Avenç coneix la profunda humanitat de mossèn Modest Prats a través, sobretot, de l’entrevista que li féu en Josep M. Muñoz.

En Modest és un home poc donat a escriure per publicar. Ha parlat i ha escrit molt, però n’ha fet sempre eina de la paraula viva. Les publicacions d’en Modest han anat arribant una mica per decantament, per una tria i selecció feta pel pas del temps, dels anys, de les estacions, del calendari litúrgic, i la col·laboració dels deixebles i dels amics. És, sobretot, el cas de les Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes, en una edició a cura de Francesc Feliu (Girona, CCG, 2009).

I és també, ara, el cas d’aquestes Homilies de Medinyà, que ha estampat l’editorial Empúries (Barcelona, 2011) amb la tria de Salomó Marquès, la col·laboració de Josep M. Fonalleras i l’impuls decidit i amistós de Xavier Folch.

Cal dir, però, que existeix una excepció notable, la Història de la llengua catalana, que Josep M. Nadal i Modest Prats van publicar a Edicions 62 en dos volums, Dels inicis al segle XV (Barcelona, 1982) i El segle XV  (Barcelona, 1996). Nadal i Prats es tancaven dies i dies a casa d’aquest darrer “a fer llibre”, i durant uns quants estius desmentien la idea afirmada més amunt que en Modest escrivia poc per publicar.

La publicació de les Homilies ha resultat un esdeveniment una mica insòlit, d’interès, d’amistat, de solidaritat, d’entusiasme per l’obra d’en Modest Prats. El ressò mediàtic i de crítica ha desbordat les previsions. Per a molts ha resultat un descobriment. La confirmació, cas a cas, de la intuïció de l’editor Xavier Folch fa una colla d’anys quan reconeixia en el mossèn de Medinyà “un orador inigualable”, i pensava a aplegar alguna de les seves intervencions: “M’imaginava un llibre essencialment literari”. I l’editor conclou que un cop editat i difós el llibre,  ja pot certificar que des d’ara Modest Prats exercirà “el seu mestratge no sols religiós, cívic i intel·lectual sinó també literari”.

Però és evident que no hi ha només literatura en aquest llibre. Les intervencions de caire més directament eclesial assenyalen un camí inconfusible d’exigència, espiritualitat i catalanitat per a l’Església; una línia de compromís cívic i àdhuc nacional i patriòtic. L’atenta lectura dels sermons ens acosta a una lectura eficaç, culta i realista, alhora, dels textos sagrats, i la capacitat de situar el seu contingut en el context més immediat dels país, la seva història i la seva gent. Les admonicions als bisbes de la Tarraconense en el Concili provincial de 1995, alertant del perill de la subordinació, la lectura atenta dels resultats i dels compromisos que es desprenien del Concili Vaticà II ens recorden la sempre permanent doble dimensió d’en Modest Prats: el seu ministeri pastoral i el seu magisteri acadèmic i cívic; només que per molt que ens hi esforcem no trobarem una línia que ho faci destriable i permeti separar-ho en dos móns complementaris. Són móns indestriables que conviuen  simultàniament i de forma interdependent.

Però és veritat que més enllà dels textos de la més estricta predicació, que ara transcendeixen el seu caràcter oral i queden fixats per sempre, el llibre conté unes parts molt singulars al principi i al final.

En l’arrencada, textos d’evocació, en els quals lliga la vida, la família, la memòria, el poble, el país, la descoberta, el compromís i la regeneració del país. Els dies que més l’han marcat: el dia que va néixer i el dia que va ser ordenat sacerdot. Entremig, la mort del pare, Baldiri Prats; la companyia amatent de la mare, Enriqueta Domingo, originària d’Arànser, i de l’avi,  Cebrià Prats; l’arribada als deu anys a Girona per entrar al Seminari; la ciutat boirosa el caminar lent i feixuc de la mare amb un matalàs a l’esquena, i el compte enrere a la casa missió de Banyoles per a l’ordenació amb l’“oració de les mans”, que ha desvetllat l’interès periodístic d’Imma Merino i ha fet dir a Narcís Comadira que aquesta oració situa Prats al nivell d’alguns poemes de Charles Peguy.

I per tancar el volum, un dietari de l’any vuitanta, de poc més d’un mes, on intenta fixar la memòria de l’avi Cebrià i del món que ell representava, i que aquell any que hagués fet cent anys era un món a punt de desaparèixer de la realitat i de la memòria definitivament. És, segurament, en aquest dietari on Prats s’expressa amb la forma literària més depurada, amb el llenguatge més exacte i amb una càrrega narrativa molt potent que fixa les persones, els paisatges, els moments, les circumstàncies i els diàlegs amb una precisió envejables i una capacitat d’evocació d’una frescor creativa total.

Salomó Marquès, Francesc Feliu i Josep M. Fonalleras han dedicat a Prats el llibret Modest Prats Domingo. Aproximació biogràfica. (Barcelona, Associació Rosa Sensat i mestres 68, 2010). Aquí, Marquès explica que “El seu pare Baldiri Prats va ser un dels castellonencs assassinats pels grups violents els primers mesos de la guerra; tenia vint-i cinc anys. El van afusellar a Montcada el 3 de desembre”. Prats tenia tres mesos i va viure amb la mare i l’avi que van tirar la casa endavant ella fent de telefonista a Castelló d’Empúries i l’avi continuant la feina i la tradició de la família de ferrers que eren i vivien a “Cal Ferrer de les Alegries”.

Modest Prats reprèn aquest tema en la ja esmentada “Oració de les mans”: “Hem aguantat la pipa, hem agafat el martell, hem apretat, crispades, un grapat de terra de Montcada quan el cos caigué al fossar, esbardellat el crani per les bales”, i hi torna amb el sermó predicat el mes de maig de 1975 a l’església del Carme de Girona, a tocar de l’edifici que havia fet de presó, ”A favor de l’abolició de la pena de mort”: “Ja ho sabem que aquí, al nostre país, aquesta lluita és particularment difícil, perquè vivim en una situació construïda sobre morts i execucions. Jo mateix ho puc dir. Sóc fill d’un home que fou condemnat i executat, quan jo només tenia tres mesos, i ell acabava de fer vint-i-cinc anys. Perquè voldria que ningú mai més no es trobés en aquesta circumstància lluito per l’abolició de la pena de mort  i per un país reconciliat, on no hi hagi venjances, ni odis; on no hi hagi esclaus i lliures, sinó igualtat i fraternitat. És la lluita per la victòria de la pau, és la conseqüència d’una fe que, sota l’impuls de l’Esperit, em porta a dir a Déu: Pare  Nostre”.

A l’homilia pel funeral de la seva mare (15 de gener de 2004), viu encara el record del Nadal, Prats recorda com la banalització de la paraula felicitats el molesta tant i més cada dia, incloses les raons filològiques, perquè “en aquesta vida podem,  fer, molt escadusserament, un tast de la felicitat”. “És en l’esperança que la meva mare ja ha arribat a la plena felicitat que avui ens hem reunit aquí per celebrar la nostra fe”. Aquesta referència lliga, i tanca el cercle de l’emoció continguda, de la profunda tendresa, del descobriment del paisatge, sobretot les nits d’hivern: “I encara revisc l’emoció de dues o tres nits que havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. –Quina és l’estrella del pare?”

Un amic d’en Modest quan es va assabentar que la memòria li començava a flaquejar, que la mateixa malaltia d’en Pasqual Maragall, el començava a assetjar, va dir-me un dia: “Déu no existeix perquè si existís no hauria permès que en Modest perdés la memòria, per què no li ha fet perdre un braç o una cama?” La grandesa del personatge que traspúa per tots aquests textos i per tots aquests sermons, de ministre i de mestre, és que en la solidesa de les seves conviccions, aquesta com d’altres proves igual o més dures potser serien  per a ell l’evidència de tot el contrari.

 

PUBLICAT A: http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/374/l_opinio/bitllets/llaurar_i_sembrar