Diari de Girona

Ho sabem, però sempre ens sorprèn. Sabem que naixem i morim. Sabem que la mort és de les poques certeses de la vida. Però quan ens toca de prop, de forma inesperada, en els nostres entorns ciutadans o familiars, sempre ens trasbalsa.

És el que ha passat en els darrers quinze dies. I passa cada dia, perquè cada dia moren persones. Ens ha colpit la mort de l’Assumpció Nicolazzi, tan arrelada a la vida gironina. El seu centre de gravetat era el carrer Nou i entre Girona i Calella, entre l’Hotel Peninsular, el Savoy, el Rosaleda, l’Ajuntament i el Mercadal s’ha anat descabdellant tota una vida que ens semblava que no s’havia d’acabar mai. En el seu funeral vam evocar mentalment el dia del funeral del seu marit en Juli Lara; junts van deixar una petjada acollidora projectada a l’hostaleria i la gastronomia en una època que Girona estava mancada de referents. Des de la tradició dels Nicolazzi, l’Assumpció i en Juli, projectats a la ciutat, han fet un servei extraordinari a la comunitat gironina que mai no ponderarem prou. L’educació, l’elegància, la discreció i la simpatia van acompanyar la vida de l’Assumpció i més enllà dels clients dels seus establiments ho podem confirmar els que hi vam conviure un mandat a l’Ajuntament; pensant en la ciutat les discrepàncies polítiques es superaven sempre i ho saben també els feligresos del Mercadal que l’han vist involucrada fins a darrera hora a les tasques parroquials. Fidel als seus orígens, quan va fer el seu primer aprenentatge de cara al públic, no va faltar al funeral en Guillem Terribas, llibreter reconegut i premiat de forma imparable; si ho tinc ben entès a casa dels Lara-Nicolazzi en Guillem va tenir la seva primera feina.

Al cap de molt pocs dies ens va adolorir a molts la mort de la Carme Galí, companya d’en Tomàs Sobrequés. Simpàtica, alegre, feinera, senzilla, eficient, la Carme portava alegria a totes les fires i mercats d’art on parava i sempre els dissabtes a la plaça Miquel Santaló. La Carme era una artista sense pretensions però amb un dibuix fàcil i una intuïció creativa indiscutibles. Ella, abans que ningú, va començar a modelar amb metalls les siluetes icòniques de Girona, la Catedral, Sant Feliu, les cases del riu, i també de d’altres indrets de Catalunya. Va fer joies, arracades i penjolls, va estampar samarretes, va popularitzar artísticament la Girona més exportable. La Carme tenia molts amics i amigues, i ella i en Tomàs, eren una presència visible i tangible a la ciutat. La frondositat de les ribes de l’Onyar, al costat del tanatori de Girona, va aportar pau i serenor als centenars de persones que s’hi van acostar. El buit immens, el forat queda reservat per la intimitat dels familiars més directes començant per la seva neta Berta que era, ara, una de les seves raons de vida.

La relació entre l’Assumpció Nicolazzi i en Quim Garriga, venia de moltes dècades enrere. En molt pocs dies en Quim va emmalaltir i al Mercadal mateix la Gemma Rigau, la seva esposa, ens explicava que la vigorositat simpàtica que encara havíem vist al claustre magnífic de Sant Domènec el 14 de juny, s’havia afeblit molt. El sotrac de la seva mort ha trasbalsat el món de l’art, dels historiadors de l’art, dels museus, dels conservadors, el món acadèmic en general. Companys i deixebles ploraven la mort sobtada del referent en l’art del Renaixement i també del Barroc. Al funeral en Joan Bosch Ballbona, fent el cor fort, ens va evocar el fil subtil de l’amistat i el treball compartit en el descobriment constant dels replecs del fet artístic, en la joia de la recerca i la divulgació, en l’enriquiment del coneixement i en la transferència del coneixement, en la passió per Itàlia.

En Narcís Comadira va evocar l’amistat forjada al seminari, l’admiració compartida pel rector Damià Estela, que va fer d’aquella casa, una universitat anticipada, per en Modest Prats i per mossèn Josep Teixidor, mestre de cerimònies, devot de la Verge i “cònsol honorari d’Itàlia a Girona” en paraules de Comadira. Comadira va evocar les dues cites indefugibles de cada any, aglutinats sempre per en Modest, el dinar de Nadal a casa en Pep Nadal (més de quaranta) i el sopar del “Niu” al Motel per celebrar sant Modest. D’aquí el fil poètic d’en Comadira se’n va anar cap a Itàlia i cap a la passió compartida pels viatges incansables a la recerca de les emocions directes, en el lloc, de l’art més delicat i fi, de l’arquitectura més culta, dels paisatges més ajustats a l’art que van generar. Roma, molt Roma, i Florència, i Miquel Àngel i Piero della Francesca i un univers inacabable amb el que en Quim Garriga es va arribar a familiaritzar i va ajudar a compartir. A cada cim sublim de la vida d’en Quim, i de l’evocació de Comadira, aquest martellejava des de la presunció d’una eternitat desmentida la idea de la “Maleïda mort”, que ha estroncat una vida bella, feta per ponderar la bellesa i la felicitat. El dibuix de la neta, de l’avi que viu a Barcelona, ens recordava el dolor i la tristesa íntims i serens de la Gemma, en Damià i tots els seus.

Molts no havíem encara eixugat les llàgrimes del funeral d’en Quim Garriga quan un nou sotrac ens ha trasbalsat. Ha mort en Salvador Carrera, president de la Diputació, diputat, senador, president del consell social de la UdG i tantes coses més. Amic, cavaller de la vida i de la política. Com l’Assumpció en Salvador feia les coses fàcils i entenia la política com un servei a la ciutadania, a la col.lectivitat. La política com a pont, diàleg, element d’unió i de construcció positiva, lluny de la confrontació estèril. En Salvador tornarà a la seva estimada vall de Ribes i els aires del Pirineu amorosiran el dolor dels amics que abracen la Irene Rigau i li diuen tota l’amistat que destil.lava en Salvador per tot arreu on passava.

Maleïda mort!.