Pròleg a
Proses del viure a Solius de Xavier Monsalvatje
Edició facsímil, amb introducció de Josep Pujol, Ajuntament de Santa Cristina d’Aro- Monestir de Solius, 2017.
p. IX-XI

Els textos d’aquestes proses tenen prop de cent anys. I ara en fa cinquanta que una petita comunitat cistercenca, procedent de Poblet, es va instal•lar en els escenaris d’aquestes proses. Quatre monjos arribaven per donar una vida nova a l’església i a la rectoria que va acollir en una cura de salut Xavier Monsalvatje entre 1917 i 1920.
Em plau imaginar-me una llarga xerrada entre Monsalvatje i l’abat Garreta, dues mirades diferents d’escenaris diferents: la frondositat exuberant dels paisatges de la Garrotxa i la geografia de les vinyes amb la seva geometria a la Conca de Barberà.
Però Solius no és ni una cosa ni altra. És un escenari plaent, d’ondulacions suaus, és una lenta ascensió des de la plana del Ridaura fins als boscos i les muntanyes veïnes. I una església, amb la seva avinguda de xiprers, una rectoria i un cementiri, en el darrer replà abans del bosc. En els rierols que aboquen al Ridaura plàtans i pollancres defineixen amb el seu recorregut el fil mateix del rierol. Muntanya amunt alzinars i suredes s’enfilen amb aquell punt de verd fosc, més aviat difuminat, que expressa la duresa dels troncs i de les fulles per resistir les escomeses del vent i de la climatologia.
Solius és un escenari bell i podria haver enganxat igual Xavier Monsalvatje i l’abat Edmon M. Garreta en la contemplació i seducció d’una llenca de blau, el mar, al final de les aigües cansades del Ridaura, on ara s’alça Platja d’Aro que Monsalvatje no podia pas ni imaginar.
A Solius Monsalvatje escriu, tot i que no li deixen ni llegir ni escriure. Observa, escolta i escriu. Obre els ulls i para l’orella. Sent uns sorolls que no té identificats i resulta ser una nova oració de la Beneta, la majordona del rector. Té temps per esguardar el cel, de nit i de dia, per extasiar-se amb les columnes de núvols un dia gens amenaçadors i un altre amb vents de tempesta, de tronada. La relació entendridora amb el vedell més jove del ramat adquireix tons d’un afecte entre persones. Les narracions de Xavier Monsalvatje tenen un punt d’agudesa, una intel•ligència narrativa i una intel•ligència subtil per tancar cada narració amb una culminació brillant i inesperada.
En els darrers cinquanta anys he fet moltes vegades el camí de Solius, sempre amb la sensació d’amb prou feines haver passat de la pell de la vall. Hi he tingut converses escadusseres amb els monjos i he assistit a alguns dels moments culminants de la vida de la comunitat: les vespres per començar, el funeral del germà Gilbert Galceran. Un monjo que va saber interpretar com pocs les profunditats de la vall tota ella farcida d’escenaris de pessebre. Els diorames són comprimits dels escenaris pessebrístics, de Solius i del món.
Però no hi he fet estades, no hi he passat cap nit. No m’he pogut deixar anar pel sospir enyoradís que Xavier Monsalvatje albira un dia que des de la muntanya a l’horitzó esguarda el que podria ser la seva estimada Girona. Aquesta narració és el punt de contacte entre la sensació de benestar del repòs necessari i l’excitació per la llunyania del contacte amb la ciutat que l’havia fet vibrar i que li havia donat el privilegi de ser-ne mecenes, orientador, conseller, dels diferents grups que hi bullien i que ell sabia interpretar amb ànim cosmopolita per lligar les orientacions més conservadores i les més trencadores simbolitzades per L’Enderroch.
Tanta passió no va ser respectada per la malaltia i Monsalvatje moriria jove deixant una petjada transversal, oberta, entre els cercles intel•lectuals gironins.
Ell mateix havia escrit i definit, amb Joaquim Pla Cargol, Terra de gestes i de beutat, Girona que no fa gaire ha estat reeditada en edició facsímil (edició de 1917) i amb edició transcrita (edició de 1918). És un llibre desbordant, romàntic i barroc, ple d’orles i caplletres, amb textos literaris i quadres d’artistes que, a l’època, han pintat Girona amb una mirada des de Girona endins i una mirada des de Girona enfora.
Les proses del viure a Solius, que ara feliçment es reediten en edició facsímil i amb un text molt aclaridor de Josep Pujol i Coll, que és qui millor coneix Xavier Monsalvatje, acompanyaran des d’ara l’altra gran obra. En tots dos casos amb actors compartits Joaquim Pla, coautor al Terra de gestes i de beutat, i curador d’aplegar els textos de Monsalvatje, per a l’edició pòstuma que els amics li van dedicar el 1922. Pla va posar a contribució els tallers de la impremta de la seva família i va elaborar un producte deliciós. Més sobri, més auster, molt més contingut que el llibre de 1917 i de 1918. Hi vaig sovint a aquestes Proses per submergir-me en el món de l’autor i alhora per posar un perfil literari a la vall que em sedueix i que conec tan poc.
I naturalment l’edició tanca el cercle de cent anys: de la rectoria al Monestir, de Xavier Monsalvatje a la Regla de Sant Benet.
Si l’exemplar que tinc no enganya, d’aquesta edició, bellament editada, amb un paper de qualitat i caplletres molt vegetals, se’n van fer 125 exemplars numerats.
És hora doncs d’acabar amb el privilegi d’uns quants i de situar aquest llibre altre cop a les llibreries i a l’ànima dels lectors.

Joaquim Nadal i Farreras
Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i Universitat de Girona