El Punt Avui

Ha sortit l’àlbum que conté els materials de l’últim recital. La síntesi final, al Palau de la Música, de tota una trajectòria que es tanca en plenitud. Raimon va explicar que acabava el recital de la mateixa manera que havia començat amb la cara “Al Vent” i un cant al vent. Molts de la nostra generació hem completat amb Raimon també la nostra trajectòria vital, intel.lectual i política. La maduresa ens permet mirar endarrere sense deixar mai de pensar el futur.

L’àlbum, amb dos cd i dvd, té en aquest sentit un valor documental i testimonial i amb la mateixa fotografia del primer disc ens aporta una alta capacitat d’evocació, sense nostàlgia.

Raimon, poc amb la guitarra dels inicis, i més amb les noves músiques que ha anat incorporant, va desgranant una tria que combina i alterna el vell i el nou, les arrels més remotes i la fina ironia més recent. Amb les constants de l’amor, dels poetes (Espriu més que tots però també Ausiàs March i més), del combat i la lluita, de València i Xàtiva, dels amics d’aquí, d’allà i del món.

Retrobem la pluja, ara que ha tornat a ploure com les primaveres d’abans, les mans, el temps que roda, el País Basc amb tots els seus colors, Madrid i la llibertat intuïda, les veles i els vents, els desigs, les emocions, el país d’Itàlia d’Annalisa. Però també les contradiccions de la societat contemporània, les derives autoritàries, el feixisme desplegat, la guerra que havíem perdut tots, els dirigents de la lluita en la clandestinitat.

Desfila davant nostre una llengua que té tots els accents i la riquesa profunda dels mots que s’escapen i es perden i que hem de retrobar i recuperar per salvar-los i servar-los i salvar-nos.

Amb Raimon hem vist la por i la fam i “homes plens de raó tancats a la presó”, com ara. Però s’ha d’entendre Raimon i s’ha de viure si es vols construir un futur que només és possible si no dilapidem el passat que expliquen totes aquestes cançons.