Diari de Girona

En poc temps hem vist diverses vegades unes imatges d’una plasticitat impactant: centenars d’alcaldes i alcaldesses brandant amb el braç enlaire les seves vares que simbolitzen el poder atorgat pels ciutadans. A la plaça de Sant Jaume, al Palau de la Generalitat, a les escales del Palau de Justícia de Barcelona o a les escales del Parlament de Catalunya. De fet s’equivocarien els protagonistes d’aquests actes si pensessin que han innovat; en realitat en diverses ocasions al llarg del segle XX el catalanisme polític del municipalisme s’ha expressat de la mateixa manera. I això que no deixa de ser sorprenent el simbolisme atorgat a les vares que excepte en alguns municipis molt atrapats encara en les fórmules del protocol ningú mai ja no fa servir.

Sigui com sigui res a dir a aquestes mobilitzacions del municipalisme per tal de fer sentir ben clara i ben alta la veu dels ajuntaments en aquesta hora greu i trasbalsadora que viu el nostre poble. Així s’havia fet també en ocasions anteriors. Ara s’hi afegeixen actes simbòlics, declaracions reiterades, adhesions a manifestos. Tampoc res a dir.

Sense anar més lluny el 23 d’abril de 1979 una bona part dels nous consistoris sorgits de les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme feien plens extraordinaris amb l’objectiu de fixar la posició dels ajuntaments a favor d’un Estatut d’Autonomia per a Catalunya i decidint mesures concretes per tal d’afavorir la normalització lingüística del català i la democratització del nomenclàtor dels carrers de bona part dels pobles i les ciutats del nostre país.

Recordo molt bé però el debat inacabable, i els retrets corresponents, entre política i gestió. Hi havia grups polítics que ho haurien resolt tot a cop de moció i de declaracions reiterades sobre qüestions polítiques d’un abast clarament supramunicipal. A l’Ajuntament de Girona i amb l’acord de tots els grups vam decidir que totes aquelles declaracions que sortissin del marc de les competències municipals no serien admeses a tràmit en benefici del compliment rigorós de les funcions que els Ajuntaments tenien encomanades.

No es tractava pas de cap de les maneres de fer una lectura tecnocràtica i aïllada del món municipal ni tampoc de considerar cada nivell d’administració com un compartiment estanc en relació amb els altres. Ben al contrari, de forma reiterada els ajuntaments havien assumit competències aparentment atribuïdes a d’altres administracions però que aquestes no entomaven amb eficàcia pel seu allunyament del centre neuràlgic de les necessitats i de l’expressió radical d’aquestes en l’àmbit local.

Es tractava això si d’una tria conscient a favor d’un municipalisme “resolutiu” enfront d’un municipalisme “declaratiu”. La millor política dèiem era fer-la i fer-la tangible als ciutadans i les ciutadanes en un exercici de radicalitat democràtica que atorgava a la ciutadania el pes i la força de les veus col.lectives i sovint anònimes.

Faig ara aquestes reflexions perquè em sembla que ens cal un cop de timó en el municipalisme que torni al primer pla de l’actualitat l’agenda política local, la que es desprèn de les grans opcions estratègiques en matèria territorial i urbanística, en matèria pressupostària i d’inversions, en matèria de polítiques socials i que es concreti en un model de poble o ciutat que fixi amb la ciutadania un horitzó d’engrescament compartit. En definitiva començar la reconstrucció i el redreçament des de baix. I fer de la maquinària administrativa i de la seva eficàcia contrastada una eina de polítiques tangibles. Torno a insistir: és urgent aixecar la por i la paràlisi del món municipal, fer devolució de la capacitat d’iniciativa, reprendre la valentia de prendre decisions, deixar de fiar-ho tot només a un horitzó supramunicipal i situar altre cop en un primer pla les polítiques tangibles. Amb altres paraules menys mocions i més solucions.

Dic tots això alhora que afirmo que és un greu error i una mesura injusta tractar d’imputar centenars d’alcaldes per la seva actitud condescendent o col.laborativa en les tasques de l’1 d’octubre i que aixecar les mesures que han judicialitzat aquest tema és una condició imprescindible per restablir la normalitat democràtica.

Quedi clar que els presos per raons polítiques i d’opinió han de sortir de la presó, que els polítics que viuen a Brusel.les han de tornar, que s’ha d’aixecar el 155 de la Constitució i que s’ha de restablir la normalitat si de veritat es vol que les eleccions del 21 de desembre serveixin per alguna cosa. De moment vivim la contradicció d’unes eleccions a les que s’han afanyat a presentar-hi llista totes les formacions polítiques des d’interpretacions radicalment contràries: per a uns són l’eina per restablir la democràcia, per a uns altres són les primeres eleccions de la República i per a uns tercers són eleccions il·legals però s’hi presenten igualment.

Més enllà dels símbols que s’exhibeixen amb més profusió que mai, més enllà de l’anomalia greu de tenir candidats proclamats i empresonats, més enllà de les paraules gruixudes i de les desqualificacions proferides, més enllà de les atzaroses circumstàncies d’aquestes eleccions que venen, em sembla que ha arribat l’hora de recuperar l’agenda local, de tornar a situar les necessitats immediates i més peremptòries a primera línia, i de deixar el municipalisme “declaratiu” en benefici del municipalisme “resolutiu”.

D’aquí menys d’un mes hi ha eleccions al Parlament de Catalunya, en un context anòmal. Participar-hi és per a tots, més que mai, un imperatiu moral. Però el compromís amb aquest gran repte no s’ha de confondre amb la necessitat imperativa de tornar a una agenda intel.ligible que situï les coses al seu lloc, superi la demagògia, i aporti solucions als problemes quotidians d’avui sense renunciar a trobar una sortida als problemes polítics de demà.