Diari de Girona (Suplement)

He escrit diverses vegades sobre el professor Sobrequés; el seu perfil biogràfic, la seva obra. Ho vaig fer fa anys arran de la seva mort i ho he fet aquest any amb motiu del centenari. Així consta en aquest mateix Diari. Ara s’escau, dia per dia, el centenari del seu naixement i abandono la meva línia més acadèmica per fer avui una aproximació més personal.

 Quan Santiago Sobrequés va morir l’any 1973 jo tenia vint-i-cinc anys. Passats trenta-vuit anys m’adono que es dibuixa una frontera borrosa i imprecisa entre el coneixement directe i el coneixement adquirit. Vull dir que de 1973 ençà he descobert noves facetes, nous itineraris biogràfics. Els llibres que van romandre inèdits i s’han publicat descobreixen un esperit innovador, un sentit profund de la llengua i de la narració, l’atractiu de les imatges visuals, les expressions populars que defineixen alguns personatges. El rigor científic, acadèmic impecable, acompanyat d’un sentit de la didàctica i de la divulgació que encara ara sorprenen per la seva modernitat. El seu arxiu ens ha descobert l’anima més quotidiana del personatge; les emocions, els sentiments, el pensament, les necessitats, els desigs, les frustracions, que traspua tota la seva correspondència. L’itinerari docent, la incidència de la Guerra civil, l’exili, el camp de concentració, la depuració, les peripècies d’un opositor en el primer franquisme són dades noves que hem incorporat al bagatge públic compartit. Avui sabem millor que mai el valor simbòlic i real d’un sac de patates de Torroella, d’uns quants llibres distribuïts o venuts directament, dels exàmens retribuïts, de l’impacte de les inundacions, de la gestió d’una botiga de música, de la difícil compaginació de les aspiracions acadèmiques i científiques i la dura realitat quotidiana.

No insistiré, doncs, en tot el que no sabíem a fons mentre vivia i hem anat coneixent de forma progressiva en els darrers anys. Les confessions mútues entre ell i Jaume Vicens Vives aporten un bagatge d’una vivesa extraordinària i d’un valor, encara no prou mesurat, per esbrinar la realitat social de la més immediata postguerra.

Jo devia conèixer el professor Sobrequés a tercer de batxillerat, quan vaig arribar a l’Institut. Un professor amb fama de distret, de condescendent, d’una exigència relativa, capaç de deixar copiar i fer veure que no se “n’enterava” i demostrar-nos després, el dia de donar les notes, que tant li feia que no ho hagués vist perquè igualment ho havia notat. Un professor autor de manuals moderns de geografia i d’història: ben documentats, ben il·lustrats, amb un sentit modern de la fotografia, de l’economia, de la síntesi. Un professor fascinat per la imatge gràfica i cartogràfica; per les fotografies i els mapes. L’ensenyament de l’art per la vista amb una col·lecció de postals que, més endavant, jo vaig reproduir com a mètode per disposar d’un fons d’imatges de la història de l’art que familiaritzessin de forma fàcil amb les grans obres d’art de la humanitat. Els mapes muts; la lectura de la cartografia com un itinerari cap al coneixement del territori i de la societat. Sobrequés podia estar investigant les lluites feudals de l’Edat Mitjana i en el mateix moment documentar-se sobre l’economia de Romania i Bulgària,  per citar uns temes que em va preguntar al Collell, on venia a examinar.

Amb barret de costat i visera una mica doblada i abric de xeviot, es movia per la ciutat i la província amb un Gordini que donaria molta guerra. Fumava molt i mossegava els filtres de les cigarretes fins a subratllar la forma dels llavis. Amic dels amics, sortia sovint amb la seva esposa i altres matrimonis amics. Freqüentava el Savoy del carrer Nou i la granja Ultònia de la Gran Via. Anàvem gairebé sempre a futbol en un exercici dominical, cada quinze dies, que no admetia excuses. Tornava a casa, es gronxava en el balancí, seguia la resta de la Lliga i es podia tancar enmig d’un gran xivarri al despatx a teclejar la màquina fins a enllestir el capítol d’un nou llibre que sempre tenia en preparació.

Cada vespre passava per la botiga de música de la Rambla a passar comptes, i xalava cada vegada que veia l’oportunitat de desvetllar l’esperit cívic i els sentiments i les aspiracions democràtiques de la ciutat. En aquest sentit, la seva visió vitalista li feia entendre la vida com un tot. La normalitat era justament aquesta. Freqüentar el futbol, els amics, el cinema, igual com passar per les Voltes, fer les classes, fer recerca als arxius, buscar documentació a la casa de Cultura, promoure un cicle de conferències, dirigir l’Institut, presidir el Grup, escriure a Destino i a Presència o disposar-se a encapçalar un manifest en favor de l’amnistia. El valor d’aquest compromís adquiria un sentit addicional, nascut de la naturalitat amb què una persona coneguda i reconeguda socialment era capaç d’avançar en el compromís concret. Encapçalar el manifest per l’amnistia i simultàniament freqüentar el Savoy poden potser donar la justa mesura del valor d’un gest que no naixia dels moviments contraculturals de la ciutat, sinó de la vida mateixa de la ciutat. Fer ciutat en la seva globalitat era la millor manera d’encarnar el civisme. Aquesta és potser la lliçó més directa, més clara, més nítida del professor-ciutadà.

No dissimulava el disgust que li causaven alguns contratemps o, simplement, l’adversitat ambiental, però ho feia amb un punt d’ironia, amb un somriure sorneguer tot just apuntat per sota del nas. Era un observador nat i intuïtiu, i abocava aquesta capacitat a tots els camps de la seva actuació, amb el mateix encuriosiment per les tensions que vivia la família Margarit al segle XV o les contradiccions que vivia la ciutat de Girona uns segles més tard per despertar de la gran patacada.

Fidel als amics va compartir l’exili intel·lectual i polític interior amb Jaume Vicens Vives, l’exili polític i cívic amb en Damià Escuder, pare d’en Damià recentment traspassat i d’en Joan, i l’exili exterior d’en Josep Maria Corredor, aquell ciutadà i exjugador de futbol del Girona que a vegades tornava de Perpinyà i es veien.

L’exemplaritat del personatge neix justament, crec, de la naturalitat quotidiana del seu compromís gironí i català.