Diari de Girona

Escric dimarts i s’anuncien pluges per demà i la resta de la setmana. Però ara per ara seguim vivint una tardor inexistent i un estiu que no se’n va. Hem viscut setmanes senceres de dies radiants, d’una claror enlluernant. Dies nets, sense núvols a l’horitzó, i només amb boires matinals que un cop escombrades han subratllat encara més aquesta climatologia que ha omplert les platges fins ben bé mig octubre. Hi ha gent que ho viu com un regal extraordinari i ha gaudit cada moment de setmanes de temperatures plaents.

Però no tot és favorable en aquestes circumstàncies. Al Pirineu només els prats de dall regats verdegen i dibuixen una geometria variable que assenyala el límit de l’aigua amb tons marronosos ressecs a la resta. A la plana els camps tenen set i els arbres estan moixos. Els pantans ens avisen que les reserves d’aigua baixen i al pantà de Sau cada dia és més visible el campanar i les edificacions de l’antic poble. Els boletaires s’exclamen i esgarrifen davant d’una nova temporada més aviat escassa i amb les parades als mercats amb bolets només procedents de d’altres terres.

No gaire lluny d’aquí les delícies de l’estiu tenen també contrapartides i Galícia sencera és un incendi, mentre Portugal s’esgarrifa amb els seus morts. Cremen els boscos d’eucaliptus, salten les boles de foc d’una capçada a l’altra i el fum, la cendra i les flames encerclen àrees urbanes. Només la pluja atura un foc que desborda els serveis d’extinció.

Caldrà parar atenció a aquests episodis reiterats de sequera i caldrà pensar en les causes que els provoquen i caldrà assumir noves polítiques per a un temps nou que s’anuncia per un llarg període irreversible.

D’aquí una setmana ja començaran les Fires de Girona i no em sé imaginar les parades de castanyes que abans nodrien d’escalfor recomfortant les mans dels vianants tremoloses de fred.

A les cases costa encara de canviar a l’armari la roba lleugera de l’estiu per les primeres peces de màniga llarga i s’allarguen als carrers i les places, a les terrasses i als parcs, escenes urbanes d’aquest estiu allargat.

Com que m’agrada veure el temps canviar, escoltar la pluja i veure els regalims de l’aigua, com que tinc al cap horitzons ennuvolats al Montseny i al Pirineu, com que m’agraden els volums i les formes canviants dels núvols al cel, m’agradaria que es confirmessin els auguris dels metereòlegs per aquesta setmana que de moment es planteja com el punt més àlgid, fins ara, de la sequera.

Sense aigua tot és més eixorc, s’assequen les deus i les lleres dels rius i rieres s’esquerden clivellades obrint-se al cel tot esperant la pluja que no arriba.

Alguna gent em retreu que d’un temps ençà callo més que parlo, que ha baixat la meva intensitat participativa a les xarxes socials i que he perdut la frescor matinal dels missatges compactes i poètics que eren un destil.lat de paisatges i d’imatges. I és cert; vivim temps convulsos i inquietants, temps de devastació ideològica i política, temps de retrocessos inimaginables. Les llibertats trontollen, tornen els fantasmes del passat que només alguns recordem i les generacions joves no es poden ni imaginar i assistim a un lamentable espectacle d’incompetència i provocació reiterada. No hi ha ni un sol gest per seduir els moderats i els moderats, de provocació en provocació, esdevenen radicals excitats per la contumàcia irresponsable i incompetent dels que han atiat l’anticatalanisme. Vivim moments de grans riscos i de grans oportunitats, vivim en un mar de paraules gastades i que han perdut el sentit grapejades per aquells que mai no hi han cregut i ara se’n voldrien servir. Democràcia, llibertat, consens, respecte i diàleg es conjugen amb gramàtiques diferents de realitats paral.leles que es repel.len i s’ignoren.

L’autoritarisme i la repressió revestits de dubtosa legalitat aglutinen una societat esperançada, atemorida i ferida en el seu orgull i la seva dignitat. La involució ens transporta a temps justament anteriors a la Constitució i els abusos de constitucionalitat han esdevingut els millors aliats dels que han assimilat el règim del 78 i el franquisme i en fan l’argument per a una esmena a la totalitat. La demolició màxima s’ha perpetrat justament usant el nom de la Constitució en va i s’enfonsen en un retorn vertiginós al seu passat.

Tot ha canviat i canviarà encara més. Vivim un temps nou per a un món nou. Els vells paradigmes, els vells partits i els vells lideratges ja no serveixen per res.

La sequera també m’afecta; no hi ha idees que reguin el camp del pensament, no hi ha lideratges engrescadors, no hi ha sentit crític, no hi ha profunditat d’anàlisi, i hi ha empobriment generalitzat del debat públic polaritzat i concentrat en l’únic debat que ha escombrat tots els altres. Seria molt trist que ja no hi hagués marge per pensar el país, la ciutat, la societat, el món, la vida i que ens enfonséssim en l’eixut remolí d’una nostàlgia impossible o ens perdéssim pel laberint de l’horitzó canviant de la utopia necessària.

Escric poc i penso molt perquè no sé què dir a la gent que m’atura pel carrer i em pregunta com ho veus. Potser sec i transparent, tot esperant la pluja.