Diari de Girona

Amb discreció i eficàcia, a poc a poc, pas a pas, el Centre Bonastruc ça Porta i l’Institut d’Estudis Nahmànides van col·locant noves peces d’un edifici que ja disposa, ara, d’uns bons fonaments i que amb el temps ha anat agafant cos i consistència. Un repàs de les activitats en el terreny de les exposicions, de les conferències, dels cursos, de l’adquisició d’objectes per al Museu, o de l’ampliació dels fons de la Biblioteca acredita de forma sobrada que el Centre irradia cultura, atrau visitants i ha esdevingut un punt de referència en el món dels estudis de Judaica.

S’ha triat un camí menys lúdic que en el passat remot, però més segur en el terreny acadèmic i de més valor afegit a l’hora de captar nous visitants i d’oferir nous horitzons a la ciutat. Potser a risc d’un punt d’indiferència i escepticisme per algun sector dels ciutadans de Girona, però amb el gran atractiu de concentrar les mirades de molta gent i de ser seguit amb interès arreu del món.

La Biblioteca, per exemple, s’ha d’anar convertint en font de noves donacions i incorporacions, i els especialistes en judaica s’hi han de familiaritzar prou fins a assolir un nivell de confiança suficient per anar-hi aportant els seus fons i concentrant-hi el més alt nombre de referències bibliogràfiques possible.
“Girona Judaica” és la col·lecció de llibres que ha encetat el Patronat Call de Girona i que ja ha publicat tres títols des de 2004. Efectivament, aquest any finalment es va començar la col·lecció amb la publicació del llibre d’Elka Klein, Documents hebraics de la Catalunya medieval, 1117-1316, (Girona, 2004), que uns anys abans havia guanyat el premi-beca Mossé ben Nahman. L’any següent, Joan Ferrer i Assumpta Martínez hi van publicar Les nits jueves. Llegendes de la tradició d’Israel, (Girona, 2005), amb il·lustracions i amb text bilingüe català-hebreu. Agraïm aquest llibre, que fa una incursió a un món singular i atractiu, poc conegut, mentre esperem encara el Diccionari català-hebreu hebreu-català, que ens té anunciat des de fa anys el professor Joan Ferrer. Finalment, fa molt poques setmanes s’ha publicat el llibre de Jaume Riera i Sans, Els poders públics i les sinagogues, segles XIII-XV. (Girona, 2006).

Aquest llibre de Jaume Riera i la recentíssima obertura de l’antiga sinagoga de Besalú, acabada de restaurar, m’han portat avui a aquest tema. Sobretot per l’actualitat d’una qüestió que sempre ha estat tractada molt tangencialment i que més aviat els historiadors passaven per alt per no haver de parlar d’una qüestió, de la qual pràcticament no en quedaven restes materials i, per tant, era molt difícil de parlar de quelcom que no en queden uns vestigis visibles.

Però, justament el mèrit del llibre de Jaume Riera és trencar la superficialitat de l’herència rebuda i abordar des del gruix documental existent i tot publicant 438 documents en annex intentar una visió de conjunt de l’encaix de les sinagogues en el sistema de relacions i de poder de la societat medieval a la Corona d’Aragó. Riera aborda la naturalesa de les sinagogues en el terreny jurídic i com una conseqüència de la condició dels jueus conceptuats pels reis com un patrimoni seu, dependent i subordinat, sotmès, com a possessió, defensat davant de les pretensions i interferències dels altres poders, ja fossin els bisbes o els jurats de les ciutats. Sense cap concessió de caràcter subjectiu o espiritual, i només amb la fredor i el càlcul de qui s’ocupa de protegir i reproduir el seu patrimoni. Establerta aquesta condició jurídica i les tipologies de sinagogues, tot el llibre discorre per l’etern estira i afluixa entre els poders i la realitat de les comunitats jueves que aspiraven a ampliar, millorar i estendre les seves sinagogues, sinó a construir-ne de noves. Estira i afluixa, no exempt de duresa i d’hostilitat, que podríem definir com un constant nedar contra corrent en relació amb la prohibició eclesiàstica de deixar-ne construir de noves, a l’aspiració de la jerarquia ecleasiàstica de trobar més aviat escletxes o pretextos per a fer-ne tancar, i a l’aspiració de restringir l’existència de sinagogues a una per aljama sense permetre la proliferació de llocs de pregària i de reunió, per a homes i dones, i públics i privats que en un moment donat es va produir. El recorregut transversal per tota la documentació, totes les sinagogues conegudes i tota la geografia de la Corona d’Aragó ens dibuixa un panorama molt concloent sobre el paper, l’evolució i les circumstàncies de les sinagogues, explicat a partir de la relació de rebuig o de protecció que els diferents poders exerciren.

Aquest llibre i tota la col·lecció té encara un altre valor afegit. “Girona Judaica” acull llibres que s’obren amb generositat al món i a la interpretació del llegat i la peripècia dels jueus. És un llibre i una col·lecció que naturalment parla de Girona, però que estén la mirada Girona enfora i que en comptes de contribuir a què ens mirem al melic ens relativitza i ens posa en contacte amb una realitat més àmplia, més complexa i més atractiva.

Un llibre publicat a Girona, un espai rehabilitat a Besalú ens posen les sinagogues altre cop en un primer pla, i és oportú que ho facin amb el distanciament dels segles i la proximitat de la Setmana Santa. Per copsar així la tensió creativa entre les interpretacions i els sentiments, els tòpics que perduren i les idees que es revisen. Revisitar els calls, repensar les sinagogues, aproximar-nos de forma diferent a la Història. Vet aquí la contribució exemplar de “Girona Judaica”.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.