El Punt Avui

Un observador atent, i extern, de la realitat catalana es deu endur la sensació de bloqueig i enrocament que molts catalans també experimentem. Des d’aquí, però, hem sumat a la permanent indignació pels abusos de poder i per les arbitrarietats institucionals i judicials la necessària pell morta per suportar la situació. Alguns des de l’escepticisme radical, d’altres des de l’activisme espasmòdic, tots des de la més absoluta de les contradiccions entre les esperances dibuixades i les frustracions intuïdes.

Fent de necessitat virtut hem assumit com un fet que la interinitat intervinguda es pot allargar en el temps de forma indefinida. Per justificar-nos a nosaltres mateixos hem anat a buscar paral.lelismes en la situació política italiana i més recentment en l’exemple belga entrebancat durant un any i mig sense govern.

Però no hi ha res que justifiqui anar a parar a aquestes excuses de mal pagador per mantenir un bloqueig insostenible. D’una banda la pressió política i judicial que exerceix el govern espanyol escapa a tota lògica democràtica; no només això sinó que escapa a tota lògica constitucional esgrimida i no exercida. Però el bloqueig centralista no justifica de cap de les maneres el bloqueig intern generat des de les files del catalanisme sobiranista.

Hi ha una qüestió trascendent no abordada: la naturalesa del poder autonòmic convertit ara en pura filfa quan durant quaranta anys ens havíem pensat que estàvem construint un autogovern sòlid des de poders i nivells institucionals compartits.I finalment entre tots hem pervertit i desgastat el sentit de les paraules que ens hem apropiat per interessos esbiaixats.

Algú tindrà la valentia de retornar el nom a cada cosa, de dir la veritat del que ens està passant i de promoure un replantejament radical que no confronti extremismes impossibles i sumi solucions plausibles?