Pròleg a
AL PALAU, A L’HIVERN. Del final de l’autonomia al principi del sobiranisme.
d’Antoni Batista
Barcelona, Ed. Base, 2017. p. 9-15.

Antoni Batista té una àmplia i diversa bibliografia. I té també una biografia compromesa amb les esquerres catalanistes. Les seves obres sobre el problema Basc, el problema polític d’Euskadi i les implicacions del terrorisme d’ETA i del contraterrorisme d’estat neixen d’un coneixement aprofundit de les fonts i dels protagonistes i són una referència obligada, des dels primers llibres en els anys 80 fins els dedicats a Otegi (2015) i a l’anunci de l’abandonament de les armes (2015); aquest mateix any va documentar els intents de Matar a Franco. Des de la seva ja llunyana militància al PSUC, que li atorgava un coneixement directe, ha tractat també del referent de les esquerres a Catalunya durant el franquisme A la caça del PSUC (2016). I la seva implicació en la lluita antifranquista l’ha dut a tractar el paper de La Brigada Social (1995) i analitzar La gran conspiració, crònica de l’Assemblea de Catalunya (1991) aquest darrer amb Josep Playà.
De tots els que ha escrit aquest que presentem ara és segurament el llibre més personal d’Antoni Batista; tots respiren una implicació personal, una passió, pel tema abordat, però segurament cap altre no estira del fil autobiogràfic en una aproximació a la literatura del jo. Amb ingredients de dietaris i memòries d’un temps concret entre el 8 de gener de 2004 i els darrers dies de desembre de 2006 aquest llibre és una crònica dels anys de la presidència de Pasqual Maragall, del primer govern catalanista i d’esquerres des de la talaia privilegiada del mateix Palau.
El temps posa sempre, poc o molt, les coses, els fets i les persones al seu lloc. Fa uns anys aquest llibre s’hagués considerat poc més que una diatriba impertinent. El pòsit i el pas dels anys li atorguen un crèdit adicional. Escrit amb un punt de distància i amb fragments de memòria directa i immediata extrets dels dietaris d’Antoni Batista, ara sabem que la realitat és molt més impertinment que la literatura incisiva i denunciadora de l’autor. Les evidències que han aflorat pel tortuós camí de la justícia aporten fets que confirmen les apreciacions de fa poc més d’ una década sobre la patrimonialització de la política i sobre la corrupció.
No només això sinó que el judici crític severíssim d’aquests anys contra els dos governs de progrés (2003-2006 i 2006-2010) en boca de moltes persones de la política i des de l’anàlisi política i històrica, anirà perdent pes i importància davant d’una visió més ponderada que sabrà trobar les virtuts d’una etapa vibrant i creativa, amb llums i ombres, i un balanç que el temps ajudarà a fer més positiu. Comença a ser hora de reivindicar, per contrast, l’obra dels dos governs catalanistes i d’esquerres, la seva agenda política i l’esforç de dotació d’equipaments i infraestrutures per afrontar el creixement demogràfic primer, la crisi més endavant i els reptes del segle XXI.
De fora vingueren i de casa ens tragueren
L’expressió sincera de la senyora Marta Ferrusola quan va veure que s’acabaven els anys de la Presidència de Jordi Pujol, el seu marit, dient que se sentia com violentada en la intimitat de casa seva i la imatge contundent de pensar que li buidaven l’armari, contrasta amb l’actitud d’Antoni Batista el dia que arribà al seu nou despatx conscient “que no era casa meva”.
La patrimonialització del país i de la política que havia arrelat durant més de dues dècades feia que “els que arribàvem érem tècnicament uns usurpadors o exactament uns revolucionaris”.
En realitat, però, llegint les pàgines que segueixen i repassant els fets que recordem el que més es pot dir d’aquells governs és que van pecar d’ingenuitat i es van concentrar en la governació de les persones i de les coses sense cap ànim de passar factura ni de gratar en les contradiccions i els forats negres de l’herència rebuda. Va prevaldre, per damunt de tot, el sentit de la continuitat institucional malgrat que l’accent singular de cadascun dels tres partits de la coalició acabaria dominant més enllà de la voluntat d’integrar un Govern. Havíem volgut un Govern de Catalunya i la insistència insidiosa de l’oposició, i les pròpies errades, van atorgar carta de naturalesa a la idea del tripartit”.
La sala de màquines del Dragon Kahn
Antoni Batista encara aquesta etapa amb modèstia; no gosa ni parlar d’un llibre d’història i concreta que “Jo en faig el meu reportatge, periodisme interpretatiu!: posar al costat d’allò que va passar, allò que també va passar. Una intrahistòria que travessa els meus dietaris”. El llibre és justament la crònica de les hores viscudes en els laboratoris de la Presidència i de la Conselleria primera del Govern de la Generalitat. És una “intrahistòria” des de la plaça de Sant Jaume, la caixa de ressonància més potent de tot el Govern. Fins al punt que estic segur que per completar el quadre caldrien les intrahistòries de totes les conselleries, sovint móns apart, o Governs dins del Govern. Antoni Batista ens relata la vida del sotogoverno al Palau i els ponts o les ruptures teixides entre els sotogovernos de les conselleries que per raó del Pacte del Tinell compartien protagonisme i despatxos a la plaça de Sant Jaume.
Josep Lluís Carod Rovira i Josep Bargalló
Proposat primer per Carod i confirmat poc temps després per Bargalló Antoni Batista és el contrapes d’ERC al PSC a la sala de màquines del Palau. Aquí pren tot el sentit l’expressió d’”intrahistòria”. Les entranyes de la tensa, intensa i política i dialècticament conflictiva relació entre els tres partits. Batista desplega la seva activitat entre dues lleialtats, entre els homes d’ERC pels quals treballa i el Govern del President Maragall pel qual també treballa. Es mou en la dialèctica de dos síndromes d’Estocolm, se n’adona i posa remei i distància per guanyar sentit comú i objectivitat.
El biaix cap a ERC, inevitable, es compensa pel biaix cap a Maragall. És des d’aquesta òptica que viu la forta maregassa provocada primer pel viatge de Carod a Perpinyà a dialogar amb dirigents d’ETA i poc temps després per la tempesta desfermada per l’informe sobre els mitjans de comunicació que originada en una filtració interessada de l’oposició va generar una intensa inestabilitat. De la primera crisi el preu va ser Carod i de la segona Miquel Sellarès.
Plana a tot el llibre el problema d’un sector altament subvencionat, els mitjans de comunicació escrits i els grups audiovisuals i l’evident inclinació del Grup Godó, entre d’altres, a prendre partit descaradament contra el Govern.
El problema, com molts d’altres era heretat i patia un vici d’origen: la política de subvencions dels governs de CiU per guanyarv adeptes, pagar favors i compensar la mala consciència pel cost del sistema de mitjans públics. Aquí com en molts altres temes va castigar al Govern la condescendencia i la contemporització. No hi valien arguments de racionalitat i objectivitat; qualsevol retallada era viscuda com un greuge i com una agressió. Retallar i ordenar va resultar més contraproduent del que segurament hauria resultat tallar dràsticament amb unes practiques pernicioses.
El Carmel i el 3%
A finals de gener de 2005 l’esfondrament de la cua de maniobres de la línea 5 del metro, en construcció, va generar dos esvorancs successius al barri del Carmel, el desplaçament de prop de 1100 persones dels seus domicilis, una delicada gestió de recuperació lenta de la normalitat i una descomunal crisi política que va posar contra les cordes el Govern.
Batista assenyala el problema de la gestió informativa de l’emergència i de la crisi política, el problema de l’apagada informativa i el setge al govern simultani de l’oposició i dels mitjans de comunicació.
La ferida no cicatritzaria del tot, ja en època del govern de José Montilla, fins el 2010 quan es va inaugurar finalment l’obra causant de la crisi: el perllongament de la línea 5 del metro des d’Horta fins la Vall d’Hebró. El retorn de la dignitat a barris populars incomunicats amb la xarxa de transport públic i el fet que la crisi es resolgués sense cap víctima mortal van permetre finalment que la factura política fos del tot suportable.
No així la fractura que havia desencadenat el daltabaix. Fractura interna, finalment reconduïda, i fractura insalvable amb l’oposició que va perdre les formes i el respecte al President Maragall en seu parlamentària. La insinuació del cobrament de comissions vinculades a l’obra pública va aixecar una enorme polseguera, va obligar Maragall a rectificar i va aixecar un mur d’incomprensió que només es començaria a enderrocar uns anys més tard arran del judici del cas Palau. La frase del fiscal del cas l’any 2017 segons la qual afirma amb tristesa que tot sembla indicar que “la bandera justifica qualsevol mena d’atropellament amb la cartera”, faria somriure irònicament un Pasqual Maragall que ja no ho pot fer.
L’Estatut i la ruptura amb ERC
“L’Estatut del 2006 va ser el llegat més important del Govern Catalanista i d’Esquerres, una feina que omplia de contingut tota una legislatura o que , pel cap baix de les mirades critiques, l’absolia de cara a l’història, perque en feia”. Aquest paràgraf del llibre que prologuem marca el punt just de l’actitud i el punt de vista de l’autor: crític amb alguns sectors d’ERC, fidel i lleial amb el President i el seu Govern. Com quan explica els treballs de preparació del discurs del conseller Bargalló en el debat parlamentari de l’Estatut; a la reunió “Vendrell amolla una duríssima diatriba contra el president, més aviat una filípica o una catilinària: ‘Quo usque tandem abutere, Maragall, patientia nostra?’. És igual, en Vendrell no sap llatí. Va parlar de fer-li una moció de censura, va dir que és boig…”.
La decisió d’ERC de votar contra l’Estatut en el referèndum va acabar amb el Govern dels tres partits, va deixar ERC fora del Govern i va obrir les portes a unes eleccions anticipades que es celebrarien el dia de Tots Sants de 2006. Però l’escena d’un any abans que Batista explica tenia ja tots els ingredients del drama i insinuava una campanya de descrèdit contra Maragall des de les seves pròpies files, del partit i del govern, que trencaria totes les fronteres i tots els límits en l’ús d’adjectius.
Pasqual Maragall
Malgrat els vincles directes amb els consellers d’ERC Antoni Batista va poder tractar de molt aprop el President Pasqual Maragall i hi va poder tenir algunes converses de tu a tu. Era el frec a frec de la proximitat al Palau, les hores llargues i inacabables de les grans crisis o les hores curtes de la voràgine del dia a dia. Tothom sap que Maragall en la distància curta era capaç de combinar una tendresa extrema, una murrieria innata, i un punt de fredor distant segons les circumstàncies i Batista no va sortir indemne d’aquest encanteri. Va entrar al Palau al servei d’un Govern a proposta d’un partit i en sortiria convençut que havia servit lleialment un Govern i un President.
Batista enfila les seves dues lleialtats, ERC i el President, amb una frase lapidària i explícita: “Els tres anys de presidència de Pasqual Maragall van coronar republicanament la seva brillant trajectòria política”. Maragall venia d’una tradició més constitucionalista que republicana; però el temps, els enganys, les desconsideracions reiterades rebudes de Madrid el feren més i més republicà, l’aïllaren més i més dels partits socialistes i decebut per la miopia madrilenya amb l’Estatut va esdevenir un independentista inconfés.
Per concloure
Escric aquestes notes breus encara sota l’impacte emocional del darrer recital de Raimon al Palau de la Música Catalana el diumenge 28 de maig de 2017. Inevitablement ens hi vam trobar amb Antoni Batista. Aquest recital era com un compendi biogràfic de tota una generació que havia crescut al costat de la maduració exemplar i compromesa de Raimon. Aquesta síntesi esdevenia una lliçó magnífica, un antídot contra la frivolitat i la precipitació apressada dels temps actuals disposats a liquidar el passat sense cap mena de commiseració. El rebuig de la història és l’expressió més contundent de la indolència i de la ignorància d’aquells que la neguen, perquè no suporten la mala consciència que els desvetlla, un passat que els fa nosa i és, en canvi, imprescindible. He tractat d’explicar aquest llibre com una reivindicació d’una etapa que sembla remota i amb prou feines és a la cantonada d’ahir.
Mentre escric escolto les Divas do fado novo. No tinc el sentit ni la formació musical d’Antoni Batista, gairebé genètic, però m’adono del gust de posar música als moments més tensos i més intensos d’una biografia personal, com fa Antoni Batista en la seva crònica moltíssimes vegades i no puc dissimular una certa enveja per qui en els moments de silenci reverencial a l’horabaixa al Palau de la Generalitat, quan queia el dia, tancaven les portes i s’apagaven els llums, podia asseure’s al piano i desgranar unes notes per espantar cada dia els mals esperits.
Acabo amb la música perquè la voluntat musical de Batista, la inclinació musical i familiar de Jaume Badia i l’actitud gairebé renaixentista, d’un humanisme noucentista, del President Maragall es van aliar per atorgar més sentit a Els Segadors amb un arranjament preparat per Antoni Ros Marbà i van fer enregistrar les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach a Eulàlia Solé.
El comentari discret entre Batista i Badia afirmant que si més no serien recordats per haver fet sonar les Variacions a les trucades en espera de la centraleta del Palau, no és una simple facècia. És la declaració d’intencions d’una època il.lustrada que l’hora present ha volgut escombrar sovint de forma ignominiosa i amb una música gairebé sempre vulgar.

Joaquim Nadal i Farreras