VIDA DE JOSEP BENET, HISTÒRIA DE CATALUNYA

Publicat a L’Avenç, nº 440, desembre de 2017, p. 64-69.

Jordi Amat: Com una Pàtria. Vida de Josep Benet. Barcelona, Edicions 62, 2017, 571 p. Amb repertori de fonts, bibliografia, índex onomàstic i el text de Josep Benet “La bandera del Palau”.

Josep Benet i Morell, que havia nascut a Cervera l’any 1920, va morir el 24 de març de 2008 a l’Hospital General de Catalunya. Feia prop de trenta anys que s’havia acabat la seva “biografia política”, exactament el 29 de setembre de 1982, quan va perdre la moció de censura que havia presentat contra Jordi Pujol al Parlament de Catalunya. L’etapa que va de 1982 a 2008 és poc més que un epíleg en el llibre de Jordi Amat. En aquells gairebé trenta anys, tota la densitat i la intensitat d’una vida plena i compromesa es diluïa. Superada l’etapa de l’activisme clandestí i de la transició democràtica, Benet quedava fora de l’escena i assistia amb perplexitat al desplegament del nou autogovern de Catalunya, amb les seves realitzacions i les seves contradiccions i mancances.

Jordi Amat descriu una escena digna d’un guió cinematogràfic. L’any 1982, Jordi Pujol, acompanyat de gent seva, baixa les escales solemnes del Parlament mentre Josep Benet i Antoni Gutiérrez Díaz les pugen. Hi ha un creuament de mirades i segueixen pujant o baixant en silenci. Tot d’una, en una reacció molt pujoliana, quan ja s’havien distanciat uns quants esglaons, Pujol s’atura, es gira, mira a Benet i li etziba: “Què hi fas, Josep, amb aquesta gent?”

En realitat, aquell dia Josep Benet culminava la seva tasca de refundació del catalanisme polític i tancava el cercle que el duia dels seus anys d’escolà de Montserrat a liderar una opció transversal i interclassista, d’esquerres. Una opció que volia ser el desmentit més rotund a les tesis que tant l’havien irritat de Jordi Solé Tura quan concretava el nacionalisme com un fenomen exclusivament burgès. Però el desaire de Pujol, que amagava un menyspreu displicent pels comunistes, pels socialistes, pels intel·lectuals i pel catalanisme de matriu universitària, era un compendi de tots els moments, passats, presents —i ara podem afegir, futurs— en què s’havia afeblit l’intent de fer de Catalunya un sol poble. El pujolisme no es refiava del catalanisme d’arrel popular, es disposava a articular un moviment transversal de classes mitjanes i aquí entraven en contradicció els designis dels diferents projectes que tractaven de sumar les prioritats nacionals i les prioritats socials en una agenda única.

Amat, situat en el moment crucial de les eleccions generals del 15 de juny de 1977, quan Josep Benet va ser el senador més votat com a candidat de l’Entesa dels Catalans, concreta la seva anàlisi: “En la tasca d’autèntica refundació del catalanisme… Benet hi havia estat des del primer moment. Potser només ell, de fet, havia recorregut completa aquella paràbola que s’havia acabat decantant cap a l’esquerra.”

En contrapunt, i al voltant de les negociacions pel retorn del president Josep Tarradellas, quan aquest exclou precisament Josep Benet de la comissió negociadora que sorgia de l’Assemblea de Parlamentaris, Jordi Amat assenyala algun dels elements que marcaren, amb fites d’entrebancs successius, la personalitat del seu biografiat: “Aquest moment, com potser cap altre, mostra una fatalitat que acompanya la vida de Benet. Quan toca el cel amb els dits, de sobte el somni se li escapa. Pot arribar a dalt de tot, però aleshores la feblesa que el sustenta el deixa caure. No deixa mai de lluitar, però el triomf no serà mai per sempre. I aleshores la soledat, com un orfe etern, el posseïa”.

La fita que se li escapa és, sens dubte, la presidència de la Generalitat que algun dels seus mentors intel·lectuals i protectors econòmics li havien pronosticat i gairebé predestinat. La paradoxa biogràfica màxima és que el triangle Tarradellas, Pujol i Benet apareix de forma reiterada com a teló de fons de la biografia que comentem, i aquests tres noms surten associats a una mateixa legítima ambició política, expressada en termes de vocació i lliurament patriòtic i nacional. I només dos dels tres veuran culminada aquesta aspiració. Tarradellas, pel camí de la restauració que Benet, amb afany rupturista, menystindrà sistemàticament i, Pujol, per la reiteració dels èxits electorals amb arraconament de les esquerres i patrimonialització de la política nacional i del país. Benet acabarà aparcat políticament en el Centre d’Història Contemporània, creat el 1984 i fet a la mida de Benet per Jordi Pujol, ara president, en un gest de condescendència.

Encarnar el país.

Per arribar aquí i tancar la paràbola, Benet recorre un llarg camí.

Aquell “jove catòlic i montserratí, catalanista i de classe popular” que mira de fit a fit la crua realitat de la vida i la mort en els anys de la Guerra Civil, es proposa refer la Catalunya trencada de 1939: “reconstruir-la va ser la missió que a partir d’un determinat moment es va imposar a la seva vida”. I aquest és el sentit d’aquesta biografia política, perquè Benet és “l’únic personatge que, d’una manera sostinguda i compromesa, va recórrer sencera, com a secundari o com a protagonista principal, la paràbola integral que el nacionalisme català va traçar durant tota la postguerra. Des de l’agònica supervivència a la seva potent reconfiguració ideològica”.

Justament per això, aquest llibre no és només una “biografia política” de Josep Benet, sinó que esdevé un retaule molt ampli de la història de l’antifranquisme i de la reconstrucció del catalanisme polític, des dels moments inicials amb accions simbòliques i elementals fins a les accions unitàries potents dels anys setanta promogudes per l’Assemblea de Catalunya. Hi ha el risc d’identificar un sol home, Benet, amb la paràbola completa. No és això, i Amat no ho fa. En realitat tot el recorregut està creuat per personalitats molt diverses, amb notorietat o anònimes, i amb lluites clandestines diverses que sovint conflueixen en objectius comuns malgrat la distància ideològica.

La gran patacada de 1936-1939 provoca en Benet un procés d’introspecció, l’elaboració d’un designi, la definició successiva del seu món més íntim, dels amics de lluita i estudi de la primera hora, dels tempteigs vacil·lants en els primers anys quaranta amb el nucli central i originari de l’Opus a Barcelona. Transposant Camino, diu Amat, per a Benet “una hora d’estudi pensant en Catalunya és una hora de catalanisme”. Aviat, però, sorgeixen lligams més sòlids, més d’arrel, primer amb Florència Ventura, que l’acompanyarà tota la vida, i a la Facultat de Dret amb Joan Sansa, un personatge del catalanisme potser massa oblidat. De seguida vindran els contactes amb Maurici Serrahima, que l’inspirarà intel·lectualment i l’acollirà al seu despatx, i amb Fèlix Millet i Maristany, que esdevindrà un protector i finançador reiterat. És el món de la democràcia cristiana que es vol refundar i vol superar el sotrac de la guerra. Després vindrà la fundació del Front Universitari de Catalunya (1944), i l’evolució posterior cap a la FNEC.

A partir d’aquí, Amat construeix capítols d’enunciat breu i d’abast cronològic també breu que van marcant les etapes del reforçament ideològic i de l’activisme polític. En el pensament de Benet i en els seus documents, l’horitzó és claríssim: “Catalunya no en té prou amb els rosegons. Catalunya vol, necessita, el pa sencer”. L’activisme manté viu Benet en un mar de contradiccions dels grups de resistència que es bifurquen, neixen i desapareixen o es fusionen amb gran rapidesa. El fil polític és sempre, encara, Unió Democràtica, però el fil principal és marcar les fites per demostrar que Catalunya, el poble català, viu. És l’acció d’oposició al governador civil Bartolomé Barba (1945) i és, sobretot, el treball de la Comissió Abat Oliba (1946-1947) que dedicarà tots els seus esforços a dissenyar les festes i les accions paral·leles de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 1947), que Benet viu, emocionat i feliç, des de la sala de màquines.

Benet es concentra a passar de la resistència a l’oposició, i de l’oposició a la reconstrucció. Conspirador i guerriller són alguns dels adjectius que se li dediquen i expressen la persistència de l’acció des de la discreció de la clandestinitat. Al cap, li bullen diverses idees i estratègies: una productora cinematogràfica (Estela Films), una editorial i una enciclopèdia (Edicions 62 —creada l’1 de gener de 1962—, la Gran Enciclopèdia Catalana, Edicions Catalanes de París), una discogràfica (Edigsa, 1963) i la Nova Cançó (1959, amb Lluís Serrrahima), un Centre d’Estudis de la Guerra Civil (1964), una mena d’universitat paral·lela (EISA), l’ICESB, Germinàbit, Serra d’Or (1961), Montserrat i l’abat Escarré (declaracions a Le Monde de 14-XI-1963), el Col·legi d’Advocats. La successió vertiginosa d’aquestes iniciatives conviu amb la precarietat constant a la feina i la diversitat de treballs remunerats que marquen les diferents etapes de la vida de Benet. Des d’aquest activisme paral·lel al desvetllament de la vida política, Benet va evolucionant des de la incòmoda militància democratacristiana al contacte amb els grups de joves que, a l’ombra de Raimon Galí, van començar els CC (1955), i va formulant propostes de reconciliació i acostament al PSUC com a únic camí per a la plena reconciliació d’un poble dividit.

Sorgeix aleshores la idea del Partit Democràtic Cristià de Catalunya, que serà més una idea de Benet que un partit, i, al mateix temps que “Montserrat havia esdevingut el símbol de la protesta del catolicisme catalanista”, es va obrint pas la idea que una de les escletxes que l’antifranquisme pot explorar és l’Església. Així ho veu el governador civil Acedo Colunga, que alerta sobre el paper dissolvent de l’Església, i així ho reafirma el juny de 1959 Luis de Galinsoga, tot desencadenant una tempesta de grans conseqüències en la qual Benet juga, com sempre, un paper d’organitzador, conspirador i activista. La campanya contra La Vanguardia, els fets del Palau (1960), la detenció de Jordi Pujol i la campanya en defensa seva que busca “convertir Pujol en un símbol nacional”. Internacionalització del conflicte i denúncia de les tortures. Unió és cada cop més una eina obsoleta on ni Serrahima ni Benet no se senten còmodes, fins que en surten i opten per romandre independents, tot esperant l’arribada d’una força catalanista i d’esquerres reformista i no sucursalista.

En realitat, però, els moviments unitaris amb la creació de l’SDEUB i, especialment, de l’Assemblea de Catalunya (1971) marcaran un camí que conduïa inexorablement a la ruptura entre Pujol i Benet. Aquell veia en la impregnació marxista de l’Assemblea un factor dissolvent de la coherència política catalana; Benet, en canvi, aprofundeix en la seva idea d’un catalanisme d’arrel popular que mai no hauria claudicat com ho havia fet la burgesia. El decantament de Benet cap a les posicions de les esquerres estava decidit. D’aquí a esdevenir candidat a senador per l’Entesa dels Catalans després de la mort de Franco i en el procés constituent, hi havia un sol pas.

Malgrat que, en aquest recorregut, Benet hagués de renunciar a diversos principis. Primer, el de la necessitat d’una ruptura per refer de veritat la trencadissa que havia deixat la guerra civil. Però, en segon lloc, perquè en el pensament íntim de Benet hi havia el convenciment que només existia un camí per superar les contradiccions en què havia caigut en el passat el catalanisme polític. Jordi Amat reporta la síntesi que va fer Dionisio Ridruejo de la intervenció de Benet en una sessió clandestina amb intel·lectuals catalans i castellans a casa de J.M. Vilaseca el 16 d’octubre de 1971, on Benet havia definit “el proceso de autoafirmación de Cataluña como un proceso insaciable, interminable, el pasar de lo menor a lo mayor poniendo como horizonte indudable la larvada voluntad en todo el movimiento catalán de conseguir un estado propio”.

Benet “no tenia partit, no tenia capital. Només es tenia a ell, les seves idees i la seva biografia” i havia estat un activista del catalanisme sobiranista on uns altres practicaven un independentisme inconfés.

El fil cronològic que va de la guerra fins el 1977 s’entrelliga amb diversos fils transversals que dibuixen i perfilen la personalitat de Josep Benet.

1. El defensor de presos polítics i sindicals.

Benet excel·lí en la defensa de presos polítics. Després de la detenció de Joan Comorera, va esdevenir el defensor de Rosa Santacana, la seva muller. En un context d’hostilitat contra Comorera, Benet articula una defensa que esdevé brillant i eficaç i aconseguí l’absolució (1957) de la defensada. Amat descabdella les línies argumentals que Benet utilitza en aquesta mena de judicis; hi ha, en els seus al·legats, una lògica aclaparadora que neix d’haver entrat a les entranyes mateixes de la legislació franquista i que permet desmuntar les línies de l’acusació amb els mateixos arguments jurídics que aportaven les lleis que esgrimien els acusadors. És com una mena d’exercici de reducció a l’absurd fins a deixar en evidència el tribunal i sotmetre’l a la perplexitat de les línies de la defensa.

Ho repetirà diverses vegades, gairebé sempre amb èxit, com en el cas de la defensa del dirigent anarquista Jordi Conill, que provocà fins i tot la intervenció del cardenal Montini prop de Franco.

I ho tornarà a fer en la defensa de Joan Sales davant del Tribunal d’Ordre Públic. Més endavant, i ja a les portes de la transició i en el context de l’Assemblea de Catalunya, reiterarà les seves habilitats en els judicis de Jordi Carbonell (1973) i Lluís M. Xirinacs (1974), per esmentar només algun dels exemples que ens aporta el fil de la narració de Jordi Amat. Benet, doncs, havia anat afegint, a la seva reputació d’activista i organitzador catalanista, una altra faceta molt rellevant i de gran consistència política i ideològica.

 

2. D’advocat a historiador: la història al servei del futur.

L’any 1963 Benet culmina, finalment, la seva primera obra com a historiador. L’assaig Maragall i la Setmana Tràgica és un llibre que revela tota la força d’un moment singular i intens de la història contemporània de Catalunya i que posa el dit a la nafra de les mancances de les classes dirigents del país. Amat subratlla que “L’afany de Benet d’intervenir en el present, a traves de la història, era evident”. I, des d’aquesta voluntat, es disposa a emprendre amb Casimir Martí una recerca sobre la classe obrera a la ciutat de Barcelona que trigarà a sortir (2 vols., el 1976) i que esdevindrà una monografia descomunal sobre l’obrerisme a la ciutat de Barcelona durant el Bienni Progressista. Benet es pensava que seria una fuetada en les aigües tranquil·les de la societat catalana, però la mateixa dimensió dels dos volums eren dissuasoris per un país, malgrat tot, poc llegit en l’àmbit on Benet es pensava que faria forat.

Ara bé, aquest designi no l’abandonarà mai més i definirà reiteradament projectes intel·lectuals que havien de servir aquest objectiu de lligar passat, present i futur. Les pròpies febleses dels seus mecenes i de la societat ho deixaran sempre a mig camí. La idea d’un Institut d’Estudis de la Guerra Civil es materialitzarà més tard a França, amb l’ajut de Jordi Pujol i Josep M. Vilaseca (FIEHS), però sense Benet.

A partir del seu “Maragall” Benet vol recuperar la figura d’Enric Prat de la Riba —que creu indispensable, a pesar de la ruptura amb Maragall— i defineix un projecte d’una obra en tres volums sobre “Enric Prat de la Riba i el seu temps” que no acabarà mai, malgrat que aquesta dedicació li serveix per nodrir l’al·legat contra Jordi Solé Tura que publica a Serra d’Or.

L’activisme, però, subordina l’acció intel·lectual i Benet es dedica a la fabricació d’eines de combat. Una, Le Vatican et la Catalogne (1967), que vol posar de manifest el rebuig a la presència de bisbes forasters en la direcció de l’església catalana. Igualment, i en el mateix format, l’Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura catalana pel règim del general Franco (1973) on tipifica l’acció de destrucció cultural com un “genocidi cultural” —que és el concepte que incorporarà al títol de la nova edició ampliada de 1995. Encara amb voluntat instrumental i de reforçament ideològic, amb un pseudònim (Roger Arnau) i des de les “seves“ Edicions Catalanes de París, publicarà un amplíssim repertori, en dos volums, sobre Marxisme català i qüestió nacional catalana, 1930-1936 (1974).

El seu projecte historiogràfic és un projecte instrumental i subordinat a un objectiu polític i nacional de redreçament. Aquest és el sentit que s’ha de donar al conjunt de cinc monografies sobre els afusellaments de Lluís Companys (1998), Carles Rahola (1999), Domènec Latorre (2003) i Joan Peiró (2008), així com la dedicada a Manuel Carrasco i Formiguera (publicada pòstumament el 2009, a cura de Josep Poca). A mig camí entre la vindicació personal i la memòria històrica, també encaixa aquí el seu llibre sobre El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988) (1992) i les seves Memòries, De l’esperança a la desfeta (1920-1939) (2008), que són sempre matèria de primera qualitat per a la recerca que hi ha en abundància en el llibre que estem comentant.

Aquesta dimensió historiogràfica reforça el perfil intel·lectual i polític de Benet però es desplega amb més plenitud quan, en el refugi del Centre d’Història Contemporània, ha quedat alliberat de totes les limitacions i hipoteques que havien condicionat el seu activisme.

 

3. Els mecenes: un país amb una burgesia feble i contradictòria.

Per desplegar tota l’activitat que volia desenvolupar, Benet necessitava un cert suport econòmic o, com a mínim, uns ingressos garantits que no l’obliguessin a estar sempre pendent de la supervivència d’ell i la seva esposa. En diverses ocasions, Jordi Amat ens presenta, a traves d’una correspondència molt aclaridora, els moments de tensió i ansietat que portaren Benet a increpar epistolarment els seus mecenes. Són ultimàtums polítics, on Benet es dol sobretot que el vaixell del combat fa aigües i on només subsidiàriament hi apareixen també, amb un cert dramatisme, les necessitats de caràcter domèstic. Esmentem les persones que li feren confiança i el van ajudar en un moment o altre, sabent que la naturalesa de la col·laboració de cadascun d’ells fou ben diferent. Per començar, Maurici Serrahima i Bofill, que fou com un pare o un germà per a Benet; pensaven i actuaven junts i s’alimentaven mútuament; Serrahima va acollir Benet al seu despatx, li va obrir el camí de l’advocacia i també el del món immobiliari, on Benet també intervingué sorprenentment amb alguns èxits. Fèlix Millet i Maristany era el líder natural del centre dreta català i catalanista, i va acollir Benet primer com a tutor dels seus fills i més endavant amb encàrrecs concrets i aportacions econòmiques importants però intermitents; el forat que va deixar la seva mort potser no l’omplirà ningú. Josep M. Vilaseca i Marcet, d’un tarannà diferent i més discret, va fer tot el que va poder i segurament la seva col·laboració va ser la que menys plantejava exigències en contrapartida, era la més oberta i potser també la més generosa.

En el cas de Jordi Pujol i Soley, les coses es plantejaven en uns altres termes: Pujol va fer seves més d’una de les iniciatives i de les pensades de Benet, però sempre va fer, per malfiança, grans arrencades i grans aturades; que finalment competissin directament pel lideratge del catalanisme polític, marcarà per sempre unes relacions primer molt intenses, després molt distants, a frec de la ruptura —amb retrets duríssims de Benet a Pujol que Amat desgrana fil per randa—, i finalment de condescendència benèvola per part de Pujol, un cop al poder. El cert és que algun dels cognoms associats als descendents dels mecenes de Benet són el paradigma, en el temps present, d’algun dels retrets que Josep Benet, com Maragall, feia de la classe dirigent catalana.

En la dècada dels anys cinquanta, Benet fa confiança a Jaume Vicens Vives i els seus projectes, amb la implicació d’alguns sectors de la burgesia catalana. Amat afirma que “No era marxisme, era cristianisme social”. Però totes les expectatives suscitades pel magnetisme de Vicens —i que ara coneixem millor gràcies al llibre de Cristina Gatell i Glòria Soler—, tots els contactes creuats entre Vicens, Tarradellas i Pla, tots els intents de comprometre els “capitans d’indústria” en un projecte de redreçament col·lectiu rebran una patacada descomunal amb la mort de Vicens a Lió, el juny de 1960, als cinquanta anys.

Benet s’aproxima a aquesta realitat a “La desfeta i el redreç”, un text que Amat cita reiteradament i que considera nuclear per a la comprensió del pensament madur de Benet. S’hi declara deutor de Maragall i Vicens. En realitat, hi ha un pont entre tots dos i entre la Setmana Tràgica i la Guerra Civil espanyola. El 1909 Maragall va alçar la veu a la seva pròpia classe i li va retreure el pecat d’omissió. Durant la guerra, el daltabaix és major. Catalunya perd i perden tots. El país s’ha trencat i se submergeix en un moment delicadíssim. Benet manlleva de Jaume Vicens la paraula redreç, que aquest havia fet servir per algun dels seus estudis i també pel seu pensament contemporani, i formula la idea que només la unitat d’acció, la transversalitat, la reconciliació, l’acció conjunta de Catalunya com un sol poble podia establir les bases de la recuperació nacional.

Però Benet converteix l’anàlisi de la Guerra Civil a Catalunya en l’eix de la seva perspectiva de futur. La incorporació d’una nova burgesia, d’unes noves elits dirigents, a la lluita pel redreçament requeria un grau d’implicació que havia de superar les contradiccions del 1936-39. El judici de Benet és severíssim: “El comportament inqualificable, egoista, classista, provincià, inconscient d’aquells líders dretans, que podria ésser explicat i acusat en el cas del ciutadà qualsevol, no té explicació en el cas dels qui eren capdavanters polítics de les dretes, que durant anys s’havien presentat com a monopolitzadors del patriotisme català, els quals precisament es gloriaven de llur sòlida formació política i del seu seny”. La diatriba s’estén a la postguerra, retreu a la burgesia la dimissió de tots els principis i valors, i conclou que “…fou exponent de mediocritat, covardia i egoisme classista. La burgesia catalana va abdicar definitivament com a classe progressiva i dirigent”.

 

4. Catalunya un sol poble. El miratge de la unitat política.

La tasca era nacionalitzar i aglutinar tota la societat. Benet té un programa polític i intel·lectual al cap. Sembla com si, en aquesta anàlisi, Josep Benet anticipi tota la potència intel·lectual que dedicarà a desmentir i desmuntar les tesis del llibre que uns anys més tard (1967) publicarà Jordi Solé Tura sobre Catalanisme i revolució burgesa. Si la tesi de Solé Tura —sustentada amb arguments històrics molt prims— fos certa, la síntesi que movia les energies de lluitador infatigable de Josep Benet, la unitat de tota la societat en una lluita compartida, esdevenia un fet impossible. Hi ha, en el seu capteniment, una voluntat indefugible de fusionar les classes en un objectiu compartit. Potser ací hi ha la llavor del progressiu decantament de Benet cap a les esquerres catalanistes i el distanciament cada cop més gran d’unes elits dirigents que havien mostrat les seves febleses i les seves contradiccions a l’hora de posar a contribució els seus recursos per tirar endavant tots els projectes que havien de fonamentar amb estructures homologables a Europa la construcció d’una societat moderna i avançada.

Les inundacions del Vallès de 25 de setembre de 1962 van actuar com un mirall trencat de la societat catalana. El drama i la mort ensenyaven la cara oculta d’un món explotat i suburbial.

“La unió dels catalans per la qual ell havia lluitat, obsessivament, partia de la convicció que calia superar la divisió entre vencedors i vençuts de la guerra. Un nou repte igual de transcendent era aconseguir que la immigració col·laborés en la lluita per fer dels ciutadans de Catalunya un sol poble”.

En el pensament de Benet hi planava la referència de Francesc Candel a “els altres catalans” que havia formulat uns anys abans i que Benet havia incorporat al guió dels possibles llibres per fer arrencar Edicions 62. En realitat, la immigració no era un tema nou. Josep A. Vandellós havia posat el tema d’actualitat amb dos llibres (Catalunya poble decadent, 1935 i La immigració a Catalunya, 1935) molt punyents sobre les febleses demogràfiques de la catalanitat a causa d’una natalitat baixíssima. La cita d’Amat que acabem d’esmentar ens fa evident que, de cop, la societat catalana es va veure confrontada a una realitat colpidora: la immigració feia una contribució decisiva a la construcció de Catalunya, però era ignorada per omissió. Molt poc després, Joaquim Maluquer Sostres (Població i societat a l’àrea catalana, 1965) farà el pont entre Vandellós i els problemes contemporanis que interessaran també, i molt, Jordi Pujol. De fet, un monogràfic sobre la Immigració a Catalunya de Qüestions de vida cristiana [núm. 31, 1966] serà un dels motius de distanciament de Pujol amb alguns dels representants de la intel·lectualitat universitària d’esquerres. El tema de dues interpretacions confrontades seguirà latent fins als grans acords sobre política lingüística dels primers anys 1980, i tot i això els nouvinguts seguiran despertant reticències en algunes formacions polítiques del catalanisme nacionalista.

La creació de l’Assemblea de Catalunya, en la que Josep Benet va estar implicat i on el PSUC va jugar un paper determinant com a primer partit de l’oposició clandestina, va ser el lligam necessari per avançar cap a la consideració de Catalunya com un sol poble i cap a la incorporació de la immigració als postulats bàsics del catalanisme transversal. Les manifestacions de l’any 1976 seran la culminació d’aquest paradigma, que l’any següent el portarà a encarar-se amb Tarradellas i, el 1980, amb Jordi Pujol. Sense ruptura i sense unitat política s’encetava el camí de la unitat social, de lenta i difícil maduració.

Aquest és potser l’enigma encara indesxifrable del catalanisme polític després d’una llarga travessa de més de cent anys; l’horitzó últim, «el pa sencer», l’objectiu dibuixat per Benet i interpretat per Ridruejo es resisteix, tant per una dualitat interna no prou resolta ni prou ben interpretada com per una correlació de forces externa mal calculada. I pel fet que les reiterades crides a la unitat no poden amagar el caràcter conjuntural d’aquesta unitat, amb el llast de totes les contradiccions i tota la riquesa d’una societat plural, diversa i complexa.

Jordi Amat treballa amb materials molt sòlids i abundants, i així ho ha fet a totes les biografies anteriors a aquesta (Luis Cernuda, Roc Boronat, Ramon Trias Fargas, Josep M. Vilaseca Marcet). Disposa de fonts de primera mà (arxius personals, dietaris, correspondència, esborranys de documents i declaracions), ha pogut acudir encara a algunes fonts directes orals i sempre ho complementa amb fonts secundàries contrastades. Amb fils sòlids i abundants, Amat dibuixa una filigrana narrativa i enfila els fets, les converses i les anàlisis amb profunditat històrica i qualitat literària. Té l’habilitat de reconstruir les situacions, de fer servir les anècdotes per dotar de fluïdesa la categoria i dibuixa una biografia política emmarcada en un context històric. Construeix un relat literari sense renunciar al rigor històric.

La densitat de les informacions m’ha fet llegir el llibre dues vegades; una primera lectura a raig, en ple estiu, i una lectura més pausada, prenent notes, en plena tardor. Una vegada i una altra confesso que m’ha assaltat una intensa inquietud intel·lectual i política. He lluitat per intentar separar la peripècia del catalanisme polític associat a la lluita antifranquista, que gairebé sempre coincideix amb la biografia de Benet, i les atzaroses circumstàncies del present. He defugit aquesta opció temptadora, però no em puc estar d’especular amb un joc intel·lectual impossible: del triangle Tarradellas, Benet i Pujol, dos són morts i un tercer està apartat de la vida pública. M’agradaria imaginar un debat entre tots tres, posant en contrast les seves biografies i la interpretació de l’hora greu que vivim a finals de 2017.