L’Arjau. Núm. 82 (maig 2019)

El 14 de gener de 1934 hi va haver eleccions municipals a Espanya. Les darreres eleccions municipals democràtiques fins les del 3 d’abril de 1979. Entre unes i altres van passar 45 anys sense eleccions. 5 en l’etapa republicana condicionades per les convulsions de la guerra i 40 sota el franquisme.

Si prenem el final de la Guerra Civil com a referència l’any 2019 farà vuitanta anys de l’inici de l’Espanya franquista amb  la guerra acabada i quaranta anys des del retorn a la democràcia dels Ajuntaments. 40 anys de democràcia municipal són exactament 10 mandats municipals resultat de deu eleccions municipals camí de les onzenes.

Així després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 i de les del 14 de gener de 1934 passem a les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979 i successivament a les de 8 de maig de 1983, 10 de juny de 1987, 26 de maig de 1991, 28 de maig de 1995, 13 de juny de 1999, 25 de maig de 2003, 27 de maig de 2007, 22 de maig de 2011, 24 de maig de 2015. Les onzenes eleccions municipals democràtiques després del franquisme s’han de celebrar el 26 de maig de 2019.

40 anys en democràcia després de 40 anys sense democràcia són ja una dada molt rellevant i permeten subratllar la normalitat democràtica i la continuïtat democràtica com un valor estable.

El segon aspecte que cal subratllar és l’evolució gradual des de l’efervescència democràtica de les primeres eleccions després de 45 anys fins a l’estabilitat i la normalitat afermada successivament convocatòria darrera convocatòria.

Un tercer aspecte emergeix com una qüestió transcendent; malgrat que no és un tema que hagi captat l’atenció dels historiadors els fets demostren que l’arribada de la democràcia als municipis ha resultat en l’etapa més fructífera de canvis, progrés i modernització del mapa dels pobles i de les ciutats de Catalunya i de tot Espanya. Sense por a equivocar-nos podem afirmar que la transformació dels municipis és la revolució de més entitat de la història contemporània del nostre país.

Un cop feta aquesta valoració més general cronològicament quantitativa i municipalment qualitativa convé que analitzem algunes qüestions amb més detall.

1.- Una transició des de dalt

Crida molt l’atenció que s’escolessin prop de quatre anys des de la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 fins les eleccions municipals de 1979. Recordem breument els fets: primer els intents conservadors de perpetuació del franquisme des de dins del franquisme (Arias Navarro) i després la proposta pactada de superació del franquisme des de dins (Adolfo Suárez) i des de fora (forces polítiques democràtiques i la seva progressiva legalització). Aquest acord va portar a les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977, al referèndum constitucional de 6 de desembre de 1978 i a les eleccions legislatives de març de 1979 abans d’arribar a les eleccions municipals de 1979.

Fet i fet, doncs, unes Corts i un Senat democràticament elegits el 15 de juny de 1977 i el mes de març de 1979 van conviure amb els ajuntaments franquistes i els alcaldes nomenats en aquest marc durant pràcticament un  any i deu mesos. És doncs legítim de preguntar-nos quin era el capteniment dels ajuntaments franquistes en un context general marcat per una democràcia incipient, i quins efectes de paràlisi i endarreriment va poder ocasionar aquesta dualitat singular de poders entre el nivell local i el nivell general.

Sabem que algunes revisions de la transició impugnen el seu valor democratitzador i posen l’èmfasi en el context de violència en què es va produir. Però analitzant la situació del moment sembla indubtable que el canvi es va dur a terme de la manera que ho feia possible una correlació de forces que tenia l’empenta dels moviments cívics i polítics i en contrapartida el fre de les forces conservadores i reaccionàries que no volien cedir ni un pam de la seva supremacia en el poder.

Sabem també que els moviments veïnals a les ciutats estaven mobilitzats i enquadrats per fer possible el canvi en la vida municipal i desfermar d’aquesta manera totes les energies i impulsos que havien estat frenats per un context antidemocràtic.

En aquest sentit les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979 van tenir com un  efecte alliberador, van deixar anar totes les energies frenades com si les aigües per fi poguessin córrer lliurement després de dècades de dics de contenció ara finalment enderrocats.

2.- El llast del franquisme

Un dels efectes més nocius del franquisme apart de la corrupció i de la imposició d’un pensament únic dominant imposat a través del partit únic i del nacionalcatolicisme fou la impunitat davant de l’incompliment de la llei.

Així l’urbanisme franquista va ser catastròfic malgrat que la llei del sòl de 1956 s’ha considerat sempre progressista en el seu context. Però el fet és que va ser la llei més sistemàticament conculcada de totes les que en el terreny de les ciutats es puguin recordar.

Els ajuntaments franquistes atenien amb recursos escassos a qüestions peremptòries sovint vinculades al funcionament de la ciutat sense atendre el funcionament de la societat. I això deixant una màniga molt ampla pel creixement de l’especulació urbanística sense contrapartides i sense norma. Les promocions públiques d’habitatge eren perifèriques i classistes, amb emplaçaments selectius determinats pel preu del sòl més que per criteris de centralitat i coherència. Les ciutats del franquisme eren ciutats duals, amb ciutadans de primera i ciutadans de segona i amb mecanismes de discriminació física i social molt evidents. Per la seva banda els creixements urbans eren desordenats i es fa molt evident que les cases (els immobles) anaven a una velocitat i els serveis a una altra molt més lenta; no era estrany doncs de trobar que les cases haguessin avançat molt més que els carrers. Per ser més clars encara: immobles de multipropietat de diversos pisos d’alçada podien estar en llocs sense voreres, enllumenat, pavimentació i més d’una vegada sense clavegueram.

Si és clar que mancava el més elemental per dotar els carrers i les cases de la dignitat de carrers imaginem el que mancava per atendre necessitats qualitatives.

En el franquisme era, per exemple, impensable la incorporació massiva de la dona al mercat de treball perquè no hi havia polítiques públiques per a les etapes preescolars i la corresponent dotació d’escoles bressol.

En un cert sentit els primers programes municipals dels moviments democràtics responien a una estructura molt elemental: eren el positiu del negatiu de la fotografia dels municipis del darrer franquisme.

3.- Una nova agenda política

La revolució municipal va venir marcada per un capgirament de les prioritats:

  • Donar veu al ciutadà, individual i col·lectivament.
  • Superar el dèficit democràtic.
  • Recuperar els dèficits bàsics dels serveis municipals, de les infraestructures i dels equipaments.
  • Atorgar seguretat jurídica als actes administratius i revisar els paràmetres de l’urbanisme amb voluntat transformadora.
  • Atendre les necessitats més bàsiques de la ciutadania en matèria de serveis socials, habitatge, ocupació, mobilitat.
  • Atorgar una prioritat i un valor integrals a l’educació, la cultura i l’esport.

Darrere d’aquests enunciats generals tots sabríem identificar els canvis estructurals més rellevants que tenen una traducció física i qualitativa en els municipis.

Quan avui identifiquem la xarxa d’equipaments educatius (escoles bressol, centres de primària i secundària, centres universitaris en alguns casos), la xarxa de centres de salut i de serveis socials, la xarxa de centres cívics, la xarxa de biblioteques i equipaments culturals, la xarxa de museus i arxius, la xarxa d’instal·lacions esportives (piscines, pistes, pavellons, camps de futbol), i veiem la geografia dels nostres pobles i ciutats esmaltada d’aquestes instal·lacions ens seria difícil retrocedir en el temps i situar-nos en el punt d’arrencada el 1979.

4.- Un rerefons polític i ideològic

D’una forma recurrent des de 1979 mateix i fins ara s’han plantejat dos falsos dilemes entre gestió i política i entre pedra i serveis. És el fals debat que també ha contaminat la política general quan s’ha pretès establir un antagonisme radical entre les agendes nacional i social. Ni un ni altre dilema són certs; es tracta, més aviat, d’interdependències inseparables. En el món local una política intel·ligent es concreta en una bona gestió. I l’obra feta, la pedra, esdevé sempre condició necessària però mai no és condició suficient. Ja ben entrat el segle xxi ens podem preguntar on radica el cercle virtuós que supera les aparents contradiccions. La resposta és múltiple: política intel·ligent, gestió eficient, infraestructures polivalents i integració del patrimoni, la cultura i el coneixement en el bagatge i en el discurs de les poblacions que vulguin alçar la mirada i tenir la capacitat d’analitzar el passat, viure el present i construir el futur.

Es tracta de fer compatibles les polítiques tangibles i els horitzons utòpics com l’únic motor que transformarà la vida social i econòmica de les ciutats pel camí de la modernització sense menysteniment de les polítiques d’igualtat i les polítiques de drets cívics enteses en el més ampli sentit.

A mode de conclusió

Hem d’admetre que el motor principal d’aquests canvis en el mapa municipal ha estat sens dubte l’urbanisme i la utilització de la revisió del planejament com una eina per a una millor dotació d’infraestructures i d’espais lliures a tots els municipis, si bé l’urbanisme en molts casos ha esdevingut una arma de doble fil.

Per això a l’hora de fer un balanç provisional de quaranta anys no cal ser triomfalista i és evident que el contrapunt o la contradicció bàsica de la revolució municipal que defensem és la timidesa amb la que s’ha subvertit un planejament urbanístic expansiu que donava peu a creixements desmesurats i fora de lloc. En realitat sovint entre el mapa dels pobles i les ciutats que ara tenim i el mapa de les que podrien ser si es fes ús al cent per cent de les possibilitats que atorga el planejament encara ara mostraríem la nostra insatisfacció amb un model de canvi incomplet i excessiu. D’aquí que sorgeixin noves veus d’alarma i nous moviments crítics en els inicis d’una nova onada expansiva al final de la crisi sobretot en les poblacions amb un fort component turístic i una aguda preocupació ambiental i territorial.

Però aquest contrapunt crític no pot esborrar ni minimitzar el balanç global que hem de situar en el crèdit de la democràcia municipal d’aquests darrers quaranta anys.

De 1979 fins ara hem viscut diverses crisis econòmiques i el punt d’arrencada assenyalava un màxim històric en les taxes d’atur, d’inflació i del preu del diner. La virulència de la crisi de 2008 ha afegit elements nous vinculats a la globalització a la revolució tecnològica i a l’estructura del mercat de treball. En aquest context la precarització laboral, els problemes dels joves per accedir al mercat de treball i el dèficit crònic en l’oferta d’habitatge assequible marquen amb un accent nou les polítiques municipals més recents que han hagut de demostrar al llarg d’aquests darrers quaranta anys una permanent capacitat d’adaptació a les noves conjuntures socials i econòmiques.

Això vol dir també que en una revisió dels darrers quaranta anys caldrà atendre als canvis estructurals que s’han produït en la població, en la societat, en el mercat de treball i en les expectatives i les demandes d’una ciutadania cada cop més conscienciada i cada cop més exigent.

1979 és el punt d’arrencada. La revolució municipal és, amb alts i baixos, una revolució continua.