Intervenció en el Ple monogràfic sobre el  pacte fiscal

La presidenta

S’obre torn de rèplica als grups parlamentaris i, en primer lloc, té la paraula en nom del Grup Parlamentari Socialista, l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, molt honorable presidenta, molt honorable president de la Generalitat, senyores diputades i senyors diputats. Fa uns mesos, quan va començar aquest procés, dins i fora d’aquest Parlament molts no ens veien en l’acord. I fa uns mesos, dins i fora d’aquest Parlament, molts no ens volien en l’acord. I som a l’acord, president, hi som més que molts no veien o volien. No hi som del tot, d’acord. I no hi som del tot, sap per què? I faig referència a la seva última apel·lació ara fa un minut. Per un excés de tacticisme. Uns i altres, no els col·loco enlloc, per un excés de tacticisme. Perquè tots, uns i altres, hem sigut presoners de les paraules i perquè en tot aquest procés, mentre nosaltres ens anàvem acostant a l’acord, uns altres anaven fent la fugida endavant. I, si mentre uns s’acosten, els altres no s’acosten també i busquen un camí que és diametralment oposat, les possibilitats d’acord d’adhesió a un acord, en el qual pot acabar semblant que no t’hi volen, són molt difícils. Però nosaltres hi som, hi som amb plenitud, hi volem ésser i no hi som només amb algun matís. Però anem a allò essencial: sí, al pacte fiscal, sí, amb totes les lletres, senyor president. Sí, president, a la idea d’un canvi de model, que votarem, després li llegiré.

«La paradoxa ens situa» –vostè deia ara–, «en un bon moment, encara que sembli que és el pitjor moment possible, és el millor moment possible, perquè com que no hi ha diners, allò que compta és el fur, no els diners.» Doncs bé, oblidem-nos del fur, que és una paraula que justament en el joc concert econòmic, model basc, ens porta a determinades temptacions, hi ha un canvi de model, deixem el fur, justament l’apel·lació al fur és el que no permet el ple acord i sap per què? Perquè no hi ha prou garanties tècniques, jurídiques i polítiques que el model que s’esbossa sigui prou afinat i prou plausible.

Jo admeto, president, que la solemnitat de les grans paraules que es correspon amb els grans moments s’ha de correspondre en el contrast amb la realitat, i vostè ha solemnitzat allò que d’altres frivolitzaven. I en aquesta solemnització nosaltres també hi som, perquè a l’hora greu que viu Catalunya tothom ha de fer un pas per intentar un gran acord que permeti a aquest país sortir de la situació en la qual està.

Però com que no hi serem del tot perquè justament hi ha algunes coses –molt poques– que se situen un terreny en el qual nosaltres no podem estar d’acord, sí que volem dir-li que a partir d’avui, demà, hi ha recorregut, hi ha l’inici d’un procés, com deia el senyor Puigcercós, i seguirem el procés i serem en el procés sense necessitat ni del permís d’Esquerra Republicana de Catalunya, ni del permís del PSOE, perquè no hem arribat fins aquí i votarem el que votarem havent d’apel·lar uns o altres per aconseguir una condescendència que naturalment no necessitem.

Estem per un consens ampli, sí, president, pel que avui es votarà i per moltes altres coses, sí al consens de l’acord d’investidura, no al no consens de l’incompliment reiterat de l’acord d’investidura, sí al pacte social com han dit altres diputats i diputades, sí a l’acord per abordar conjuntament i amb valentia l’imminent rescat o apel·lació al Fons de liquiditat autonòmic. Sí. En una hora greu, quan Catalunya necessita diners, sense que sembli que ens els donen amb condescendència, o els diners que surten de Catalunya que puguin tornar a Catalunya per fer front a les necessitats dels catalans i les catalanes, sí, president, el PSC estarà al costat del Govern.

Sí a un plantejament realista que ens permeti rescatar –recuperar– autogovern, –tornem al 10 de juliol– i posem allò que surti finalment d’un acord possible i plausible en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Perquè finalment, si el model del concert planteja problemes en el joc de les paraules, és perquè més enllà dels drets històrics, deixem-ho córrer, la història pesa molt per a tots i per a Catalunya probablement més que per a ningú, a l’article 41 de l’Estatut Basc hi ha el concert, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no hi ha el concert.

Ara, nosaltres estem a favor del canvi de model i nosaltres li estenem la mà, president, per avançar en la direcció d’un nou model de finançament que signifiqui no pas trencar les regles del joc. Ara, no trencar les regles del joc no vol pas dir no canviar-les, aquest és el punt, justament aquest és el punt. Hi ha un fil prim molt petit de dues coses que traspassen allò que ara és possible a l’hora d’enfrontar una negociació raonable, si ho fem diferent, si no som presoners de les paraules, aquí ens tindrà, i evidentment si fem un nou model, i en lloc de dir-ne concert en diem una altra cosa, i es correspon estrictament a l’especificitat catalana, i neix de la bilateralitat amb la qual abordarem aquesta qüestió, allà estarem.

I acabo. En què estem plenament d’acord nosaltres, president? Torno al que vostè deia, el fur quan no hi ha diners, canvi de model, votarem sense cap escletxa, sense cap limitació, sense cap dubte el punt 3, que diu: «Reivindica un acord de finançament que suposi» –«reivindica» vol dir que es negocia un acord de finançament– «que suposi un canvi de model respecte als diferents acords assolits en la història del nostre autogovern. Aquest acord de finançament té com a objectius assolir la plena capacitat de decisió sobre els tributs suportats a Catalunya, poder disposar d’aquells recursos econòmics que com a país generem per atendre les polítiques socials i de creixement i garantir la lleialtat institucional per evitar arbitrarietats i incompliments de les parts.» Si tot l’acord es reduís a aquest punt, cent per cent d’acord, desapareixerien els matisos. Si no, no hi som perquè hi ha hagut un error de càlcul en el tacticisme d’alguns.

Gràcies, president. Gràcies, senyores diputades i senyors diputats.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.