Avui. Publicat també a  El Punt el 22 de gener de 2011

L’antiga barberia Roig de la plaça del  Vi de Girona  ha romàs tancada una colla d’anys  i, ara, ha esdevingut una floristeria elegant que ha sabut aprofitar tots els elements de l’antic establiment; els arrambadors ceràmics, les prestatgeries, els vidres, les reixes. Aquí, alguna vegada havia aprofitat que hi anava a tallar el cabell per demanar al Sr. Roig que m’afaités. Tenia la seva litúrgia. Primer moure els mecanismes per ajeure la cadira una mica, després ensabonar la cara tot resseguint la boca i el nas sense deixar que el sabó hi arribés, passar i repassar la brotxa fent que l’escuma del sabó impregnés la barba i el bigoti. Un cop ensabonat, esmolar la navalla i finalment començar a afaitar. Tensar la galta i passar la navalla, de dalt a baix, a pèl, seguint la direcció dels pèls. Feta la primera passada, una ensabonada més lleugera i una nova passada de la navalla; aquesta vegada de baix a dalt, a contrapèl, a repèl. Era la manera d’afinar al màxim i deixar la cara quasi com si no hi hagués rastre de pèl. A vegades, a les barbes dures el repàs a repèl deixava una mica d’irritació i calia anar amb més cura.

Pels temps que corren m’ha semblat una bona metàfora per abordar la problemàtica de Catalunya en la seva relació amb el conjunt de l’Estat. És, a tots els efectes, una de les maneres d’explicar allò que en podríem anomenar la doble penalització. O el que és el mateix, la pena per anticipació i lideratge. Hi ha un altre exemple que ens ajuda a situar les coses en el seu punt. És l’espinós problema de les autopistes de peatge i el greuge comparatiu que això suposa per Catalunya en relació amb el conjunt d’Espanya. De forma resumida podem dir que la qüestió rau en el fet que Catalunya va iniciar el procés de construcció de les seves autopistes de peatge en règim de concessió abans que cap altre territori d’Espanya. El fet de disposar de les autopistes en el seu moment va permetre que s’endarrerís i es considerés poc urgent la construcció de les autovies alternatives lliures de peatge. I això ha comportat un endarreriment insalvable en el procés de construcció de la xarxa lliure de peatge que a tot Espanya és nova, moderna i eficient i que a Catalunya és incompleta i insuficient. Ara, passada ja la primera dècada del segle XXI comença a obrir-se pas la idea del pagament per ús i la necessitat de mantenir els peatges com un element de regulació de la mobilitat i com una eina per tal de facilitar el finançament del manteniment de les esmentades autopistes. Posats en aquest punt ens trobem que ara Catalunya podria patir la doble discriminació de no tenir una xarxa adequada alternativa i que per adaptació del sistema a les noves necessitats resulti que no hi ha marge per a la reducció i bonificació dels peatges existents. Cal dir en aquest sentit que és imprescindible, a hores d’ara, un procés d’harmonització i la compensació suficient per tal de garantir un tracte el més igualitari possible. En aquest punt no em puc estar de dir que a primers d’any, com cada any, el nou Govern ha apujat els peatges una mitjana del 3,5%, que l’oposició que coneix el problema s’ha mantingut en un silenci prudent i que totes les declaracions estridents que en els set anys anterior havien fet els que ara ocupen la responsabilitat de Govern han sigut tractades amb sordina i guant de seda, deixant aquest increment en alguna notícia com que “els peatges s’han incrementat una mica” Aquesta mica fa un any en boca dels actuals responsables era una desqualificació amb tota la regla.

Però tant la barberia com les autopistes només volen  ésser l’exemple per tal d’explicar la circumstància de la suposada involució autonòmica de què es parla i que és apadrinada pels principals dirigents del Partit Popular. Aquí es barregen circumstàncies de dues menes. D’una banda el pes de les comunitats autònomes en el conjunt del dèficit espanyol i, de l’altra, la desqualificació del model de l’estat de les autonomies en el seu conjunt. En resum, per alguns sectors centralistes i intransigents les autonomies serien malgastadores i la descentralització seria una font de problemes. El primer aspecte que correspon estrictament als temes de disciplina pressupostària i de finançament dels serveis públics exigeix el mínim rigor per acreditar que el percentatge que correspon a les comunitats autònomes del dèficit total espanyol és baix, petit, en una proporció de 9 a 2 màxim 3%. Qui més gasta i més dèficit genera i qui no té ni ingressos variables afectats per la crisi ni competències en polítiques socials és l’Estat. El segon aspecte posaria en entredit el conjunt del model i, de retruc, la viabilitat de l’autogovern construït amb dificultat a Catalunya i malmès en part per la sentència del Tribunal Constitucional.

Ens trobaríem d’aquesta manera amb una circumstància molt singular. Catalunya hauria fet de tractor del model autonòmic i hauria estirat el conjunt de les comunitats cap a la primera velocitat i cap a la segona generació d’estatuts d’autonomia. Però, justament per aquest caràcter capdavanter, per la condició de màquina llevaneus o de vaixell trenca-gel,  ara, Catalunya es podria trobar amb una doble penalització fruit de l’exemplaritat exercida des de la vocació d’un autogovern singular. Primer retallats injustament i injustificadament per una sentència que ataca el cor mateix del nou Estatut de 2006 i que esmena el vot majoritari i ampli del Parlament de Catalunya, de les Corts Generals i del poble de Catalunya. I, ara, amb la nova onada recentralitzadora, harmonitzats per baix després de la sentència, resultaria que per reiteració el marge d’autogovern de Catalunya es veuria doblement retallat.

Hem arribat al punt inicial. Tal com pinten les coses podria semblar que algú ha pensat que era l’ocasió de deixar-nos l’autogovern llis i afinat com una barba afaitada a pèl i repèl. Però tot el gust que dóna una afaitada així i un bon massatge, és en el terreny autonòmic motiu d’indignació i de rebuig frontal. El poble de Catalunya ha sortit al carrer i ha dit que vol ser escoltat i respectat i que el sentit de l’autogovern que tenim s’ha d’anar a buscar, com a mínim, en el gest d’agosarament anterior a la Constitució que tingueren els que van pensar en el retorn del president Tarradellas com una restitució, el restabliment del Govern de la Generalitat de Catalunya nascut d’una doble legitimitat que ningú no hauria de poder discutir.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/358839.html