Diari de Girona 

Hi ha un punt d’eufòria a l’atmosfera. Les volves del pol·len dels pollancres s’escampen per les vores del Ter, l’aire és càlid, suspès, una mica dens. Es palpa la primavera. La ciutat s’espolsa la mandra de l’hivern. Hi ha moviment, excitació. Els carrers s’omplen, tot es desclou, només les campanes no parlen encara.

Tot parla de l’excitació dels sentits i anuncia l’esclat de les flors. Les acàcies del Galligans, de Campdorà, de Palau, de la vall de Sant Daniel exploten de penjolls blancs. Els penjolls més urbans dels castanyers són blancs i liles i malves. Són flors d’arbres molt més que arbres de flor. Testimonis i anunci de la setmana gran de les flors de Girona. Una setmana que ja ha començat pletòrica.

És la resposta ciutadana, col·lectiva, a l’eufòria primaveral. He vist omplir-se de flors les carcasses, de tous de gespa els patis, he vist prendre forma els palets. He vist omplir de vegetació efímera la nuesa de les pedres mil·lenàries. Els racons més insòlits, els volums més insospitats, els relleus més elementals prenen forma i adquireixen un sentit nou.

Hi ha un sentit espontani d’exaltació col·lectiva amb un punt de massificació. Trencarem junts els silencis i omplirem de remor i cues els entorns íntims, les escales, els carrers, els patis, els jardins, les places, els casals, els museus. Trepitjarem còdols i llambordes orfes d’escalf la resta de l’any. Col·lectivitzarem la ciutat històrica en una apropiació momentània concentrada insistentment en una setmana apretada i densa.

Hi ha un discurs de la ciutat darrere aquest esclat fet de seguretats, d’afirmacions, de dubtes, de rectificacions, de descobriments. Tot té en l’atapeïment d’aquests dies un punt d’artificiositat com la flor tallada, arrencada prematurament, de la vida abans de completar el seu cicle. Per això adquireixen un sòlid sentit urbà les flors dels castanyers i de les acàcies que cap mà humana no ha hagut de posar ni ningú no haurà de treure. Cauran soles i faran lloc a un verd urbà més intens, més dur, més fosc, menys tendre, més madur. La història urbana feta de permanències i canvis, de variacions i de transformacions, de moments àlgids, d’inflexions agudes.

L’escaire cantellut dels graons, de les pedres, dels carreus monumentals, l’anatomia de la ciutat històrica resseguida amb un escrutini estructural per la mirada atenta de Joaquim Español i l’ull de la càmera de Josep M. Oliveras, prendrà formes més suaus durant uns dies. Dissimularem amb flors l’esquelet urbà, el nervi de la ciutat, la matèria treballada. Suavitzarem els contorns durant uns dies per reprendre després l’atenta lectura del teixit urbà. Girona acaba d’obrir solemnement les portes de la primavera amb una festa excepcional que es revisa constantment i que mai no cansa del tot, però que obliga a pensar-la cada any.

No puc deixar de pensar en els que la pensen i els que la treballen i els que la pateixen i suspiren amb delit pel dia del recompte final. Des de l’Ajuntament l’han pensada successivament en Josep M. Birulés, en Ramon Ceide, en David Vivó, l’han inventada des de la societat civil la Maria Cubarsí i tota la gent que al seu voltant durant dècades no han deixat mai de prestar atenció, temps generositat a aquesta cita. I a tots els treballadors i treballadores, jardiners, lampistes, floristes, viveristes, escoles, que hi fan una aportació brillant i continuada. I a la modèstia d’aquells que hi aporten individualment la flor, la planta, la rosa, l’azalea, el cactus que han guardat i mostrat i cuidat en el balcó de casa seva. L’exposició de flors és una cita que si no la tinguéssim l’hauríem d´inventar. Sobretot si després som capaços de recuperar el pols de cada dia. El pols d’una ciutat que es mou, progressa i no para de descobrir nous perfils d’una anatomia complexa i riquíssima.

Des de la finestra de casa em fa feliç veure les corrues de gent, sentir la remor de les veus, escoltar les músiques dels convents, imaginar les vides dels visitants, i veig entre els xiprers la silueta imaginària de l’amic Ramon Camp, que ha vingut alguna vegada, i ha gaudit d’aquest temps de flors i que diu que em troba amargat. Dolçament feliç i content li dedico aquestes notes primaverals.

Si voleu veure  l’article publicat cliqueu aquí.