Diari de Girona

Fa escassament un any podíem veure primer a Montserrat, (del 23 de juny al 26 de setembre), i després a Girona, (del 28 d’octubre de 2010 al 30 de gener de 2011), l’exposició: “Comadira: 50 anys de pintura. Una antologia”.

I, ara, amb pocs dies tenim noves notícies d’actualitat d’aquest poeta i pintor gironí. Concretament parlem de l’edició del llibre Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra.  (Barcelona, Ed. Empúries) amb un colofó que diu: “Aquesta edició, primera, de Les paraules alades, de Narcís Comadira, ha quedat enllestida a Barcelona el 29 d’octubre de 2011, diada de Sant Narcís”. També  del seu article “Josep M de Sagarra, poeta”, publicat al número 623 de Serra d’Or. I, finalment, de la representació al Teatre Municipal de Girona de l’espectacle “Estimat Comadira” dirigit per Xavier Albertí i Joan Ollé.

Jordi Falgàs, en el catàleg de l’exposició, ens guia pel Comadira pintor de formes clares i colors vius, per l’evolució d’un artista complet que explora en la pintura un univers culte i elaborat, sense allunyar-se de les formes i les expressions de la vida i el paisatge; de la més estricta quotidianitat; de la matèria que ens envolta i ens conforma, del foc que anima la vida.

En les paraules alades del llibre hi trobem un conjunt de textos sobre la poesia i el món de la poesia, el llenguatge i la traducció i alguns poetes de Dante a Verdaguer i Carner, i una aproximació a l’any litúrgic, tal com l’havia viscut i après a la seva Girona natal i al Seminari d’aquesta ciutat, entès com una obra d’art total.

A l’article sobre Sagarra hi trobem una clara i potent reivindicació del Sagarra poeta, tot afirmant-ne els valors i explorant les limitacions, i proclamant que és l’hora de situar-lo en el seu just paper lluny de les fílies i, sobretot, fòbies que va desvetllar en la seva peripècia vital. Hi trobem afirmacions lapidàries i una conclusió de síntesi inequívoca: “Sagarra tenia, fins i tot en excés, tot allò que a Riba li faltava: facilitat lingüística, exuberància verbal, domini dels registres col·loquials. I, és clar, a Sagarra li faltava profunditat intel·lectual, sentit de la mesura i autocrítica. Entre l’eixutesa de Riba i la sumptuositat de Sagarra, només Carner presenta l’equilibri perfecte”.

A “Estimat Comadira”, Albertí i Ollé ens proposen una tria de textos del poeta, una galeria fotogràfica de l’autor, una seqüència de la seva obra pictòrica, presències de fons dels textos llegits, acompanyats també de les músiques que el poeta s’estima o tenen per a ell una força evocadora.

És evident que Girona hi té una presència molt gran, però el muntatge desfila per tot l’univers de Comadira, la seva pròpia poètica i la dels altres, la lírica més lleugera i la formalització més trascendent. I una indiscutible càrrega autobiogràfica que, en un procés retrospectiu, m’atreviria a assenyalar. Des del poema “La ciutat perduda”, recitat per Montserrat Carulla i encara no publicat pendent d’incorporar-se al nou poemari que, com molts abans, veurà la llum el dia 22 de gener de 2012, el dia que Comadira farà setanta anys. Aquí Comadira reprèn extensament molts dels textos dedicats abans a la seva “Ciutat d’infantesa” i als escenaris viscuts de la seva vida adolescent. Passant per “Llast”, que dóna nom al llibre de poemes publicat el 22 de gener de 2007 i que arrencant dels versos: “Jo sóc un que va néixer / l’hivern de 1942, / al cor d’una ciutat plena de voltes”, porta a la irreparable i dolorosa pèrdua de la il·lusió: “Després, ja tot va ser convencional, / llar i pàtria. Mai més no va tornar / la il·lusió perduda. Ja tots sempre / fantasmes vagarosos per la vida, / emasculats de Déu, aferrats al secret.”

“Llast” no apareix a “Estimat Comadira”, però és el pont amb “La ciutat perduda”, que Comadira tracta amb més delicadesa que la il·lusió mateixa, i ens acosta a la “Confessió” que fa a Art de la fuga, poemari de 2002, i que esdevé un autèntic “Confiteor” del poeta en la recitació eficaç que vam escoltar al Teatre el dia de difunts d’enguany. Un acte de sinceritat i reconeixement que, ni que fos una mica impostat, perdria la força de la recerca permanent de la perfecció en el llenguatge, de la persecució de la paraula justa, del verb que correspon, del substantiu ple de substància, de l’adjectiu precís fugint del ‘foc d’encenalls’ superficial; una confessió d’abandonament en l’exigència i el rigor, d’un repenjar-se injustificable que acaba amb la imperfecció de la lletra i la paraula. Un exercici d’humilitat i una reclamació de ser acollit al paradís dels escriptors, un cop superades les mancances i limitacions que confessa: “Tu, Verb totpoderós, tu sola claredat, / tu que m’has fet llenguatge segons la teva imatge, / acull-me un dia al paradís dels escriptors, / on sobren les paraules, / on la felicitat / és la precisió del teu silenci.”

Esperarem amb delit els nous poemes de gener de l’any que ve, que ens posaran en contacte, un cop més, amb aquest poeta i pintor gironí que s’ha fet un forat a la poesia contemporània de Catalunya, amb ple reconeixement de crítics, companys, lectors i espectadors.

Aquests dies, justament quan es presentava “Estimat Comadira” dins de Temporada Alta, el gran agent i agitador cultural Salvador Sunyer proclamava al Celler de can Roca, en la presentació d’una versió de la llebre a la royal dedicada al poeta que en aquell acte posava la genialitat junta de Miquel Àngel i de Leonardo da Vinci, de Narcís Comadira i Joan Roca.

Hiperbòlic i tot, és indiscutible que des de “La ciutat perduda” hem decidit afirmar els valors universals.

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/11/11/actualitat-comadira/528531.html