Diari de Girona

Hi ha senyals inequívocs. Els castanyers bords de la pujada de Sant Feliu i de la Gran Via han començat l’escampadissa de castanyes brunyides pel carrer. Les clovelles amb punxes s’esberlen i les castanyes sembren el paviment fins esdevenir farinetes quan els cotxes les aixafen; és com quan neva, hi ha un moment ideal, quan tot és pur i net, i una degradació posterior quan el temps i la humanitat ho espatllen.

Els preparatius de les Fires es van manifestant en petites dosis. Primer ens ensenyen el cartell aquest any sense bisbes ni sants, més de roda del temps. Simultàniament, a la Devesa comença la intensa activitat de preparació de la Fira comercial, ara compacta, de menys dies i potser de més eficàcia i, sobretot, de més tranquil·litat per a les famílies i les empreses que hi havien de desplaçar personal durant dos caps de setmana. A la plaça de la Catedral, els senyals de trànsit anuncien la reserva del Museu d’Història per als camions i furgonetes que fan el trasllat de les exposicions que es desmunten i de la nova que es prepara al Museu d’Història de la Ciutat; els interiors d’en Masó tornaran als magatzems i es prepara una exposició sobre l’aigua, coherent amb el cicle doble de conferències que s’ha fet els dos darrers anys, a l’arxiu, sobre el mateix tema.

L’aigua i la ciutat; vet aquí un tema recurrent i d’una presència inequívoca sempre; l’aigua o la manca d’aigua, l’Onyar sec de l’estiu que ens mostra la seva llera de manera descarnada, o l’Onyar mig ple, o més ple, els dies de pluja. Ha passat ja el Pilar, una data fatídica associada, en l’imaginari de la ciutat, a algun dels aiguats més durs que s’han viscut; i pels volts del Pilar ha tornat la pluja que ha fet mal al Maresme i que aquí no tant, tot i que el dia que va descarregar una gran tempesta amb pedra després d’una negror intensa, els accessos a la ciutat en les parts més baixes, els passos per dessota les vies i la zona de Bordils i Medinyà van semblar, durant una estona, un estany navegable.

Acabades les pluges, o amb un parèntesi, ha lluït un sol brillant que ha deixat dies diàfans d’una transparència neta, de cels escombrats i sense cap tel. És el parèntesi que ha obert les portes a la Cursa del carrer Nou del cap de setmana passat. Aquesta és una lliçó de com les bones idees arrelen i esdevenen tradicions potents. Cada any, uns quants centenars de persones, homes i dones, grans i petits, nens i nenes, s’apressen a fer un recorregut per la perifèria urbana i per diversos barris, sortint i arribant al cor mateix de la ciutat, el carrer Nou, aquell carrer que l’any 1979 encara no sabia del tot si volia ser, o no ser, només per a vianants; s’ha de dir que la visió de l’Associació de veïns i comerciants del carrer Nou de l’època va tenir l’encert, la visió i la intuïció de pensar actes i iniciatives per transformar un carrer convencional, sortida natural del pont de Pedra, en un carrer de vocació comercial anticipant.

Queden lluny els records de la primera cursa, però en recordo, com si fos ara, el recorregut i els pendents de Palau que els corredors fèiem esbufegant. A poc a poc s’ha anat diversificant la cursa i, ara, hi ha diverses competicions en una de sola fins a arribar a la cursa màxima en què hi ha els que corren per guanyar i els que corren per gaudir, els que en fan prou amb menys de mitja hora i els que ho fan amb més de dues hores. Famílies senceres es troben amb indumentàries variades, més professionalment esportives i tècniques algunes, més d’estar per casa d’altres; molts per córrer, molts més per caminar, en un exercici urbà que descobreix, un any rere l’altre, els contorns de la ciutat.

Tornaran a sortir els venedors de castanyes i tant si fa un fred que pela, com si no, ens escalfarem les mans amb les paperines o els papers de diari plens de castanyes torrades.

Falta una setmana i ja són Fires; la ciutat té aires de Fires i hi ha un aroma especial pels carrers.

Esperarem pacients el pregó i l’arrencada de les festes, intuint a cada nou gest l’anunci compassat d’aquest esdeveniment ciutadà. I esperarem, també, el programa que cada any prepara, amb cura i sensibilitat, l’Ajuntament i que cada any acompanya d’alguna publicació de qualitat.

Fa temps que Pere Freixas prepara una altra monografia, com la que va fer sobre la Porta dels Apòstols, amb el seu coneixement dels arquitectes, els escultors i els mestres d’obra, aquest cop sobre la basílica, ex-col·legiata, de Sant Feliu de Girona. Aquest llibre és la sorpresa municipal d’aquest any i farem doble festa, perquè l’església que acull la celebració principal de la nostra festa major farà, també, festa grossa per presentar-nos al detall els seus tresors, que són molts i encara poc coneguts.

Per d’aquí una setmana, amic i amigues de Girona, bones Fires de Sant Narcís.