Col·laboració en el catàleg de l’exposició “La fascinació per Grècia. L’art a Catalunya als segles XIX i XX”. Girona, pel Museu d’Art de Girona, 2009, (pàg. 280)

És difícil separar el text de Solà dels dibuixos de Barbarà, que formen un tot indestriable i en bona mesura alguns dels dibuixos s’incorporen de ple al fil del relat i tots l’il·lustren, amb una precisió física i amb una força evocadora i poètica, que connecta de ple amb el text. Aquest text és una declaració d’amor infinit, és un concentrat i destil·lat de passió mediterrània, és el resultat d’una conversió radical conduït per la literatura i l’amistat. Eudald Solà, nascut en la duresa fundacional de les valls pirinenques, exuberants de vegetació, de llengua i d’història nacional, descobreix l’enlluernament del mar, la fusió dels pins i el blau, els contorns suaus dels turons treballats intensament amb geometries d’agricultures mil·lenàries i sàvies. Ressonen alguns compassos empordanesos de Lluís Llach en aquest enamorament pels pobles, pel diàleg de campanars, per aquesta terra generosa i fèrtil regada per rius escassos i banyada pel mateix mar dels foceus, a l’extrem oposat. La suavitat de les platges, les ondulacions de les dunes, la duresa dels espadats, la força abrupta dels penya-segats que abracen la badia de Roses en els dos extrems. Empúries esdevé, en la seva immensitat arruïnada, el bressol de tot plegat, molt abans que a Ripoll florís un escriptori culte, i el punt de partida d’un viatge inacabable pels camins d’Ulisses a Ítaca i després a l’Àsia Menor, tot albirant Atenes i Corint i Sunion, per retornar així al punt d’origen. Alexis Eudald Solà convertit del tot al neohel·lenisme tan noucentista, incorpora al seu viatge totes les seves passions literàries i la força evocadora de cada racó, de cada port, de cada aturada en el camí. A Siracusa, seguint les petjades d’una Venus itinerant i farcida de literatura, a Taormina, a la Venècia dels seus somnis, a la processó estiuenca d’Ítaca, on es fonen el classicisme d’un paisatge homèric pur i el barroquisme litúrgic de l’ortodòxia bizantina.

El valor d’Empúries, la seva força, és aquesta capacitat per seduir-nos i transportar-nos a un món ideal i pur, allunyat potser de la duresa de la navegació de segles enrere, i capaç de dibuixar un horitzó de civilització regeneradora que podem interpretar a cada racó amable on la petjada de la humanitat ha deixat un pòsit sòlid i sense perversions incrustades que malmeten l’equilibri que nosaltres mateixos hem construït, a mig camí de la realitat possible i de la literatura acumulada.

La costa dels foceus, la costa emporitana dels foceus de Marsella, evoca un ideal clàssic que reafirmem, més encara, cada cop que identifiquem cossos estranys, protuberàncies agressives, que trenquen aquest punt just que feia tremolar d’emoció a Alexis Eudald Solà cada vegada que emprenia el viatge permanentment inacabat a l’Ítaca somniada de tots.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom, amb el títol “Alexis Eudald Solà i Joan Barbarà”. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 260-261)