Diari de Girona 

Si vols entrar al recinte de la ciutat antiga de Dubrovnik disposa’t a deixar algunes coses enrere. T’hi convida amablement i discreta el govern de la ciutat. Deixa les cigarretes i abandona els xiclets, és la invitació d’uns cartells al llindar mateix de la porta de Pile. Hi ha tota una filosofia darrere d’aquesta indicació que ho impregna tot i presideix la tenaç voluntat de recuperació de tot un poble.

Amb les cigarretes i els xiclets pots deixar moltes més coses enrere. Totes les cabòries d’un món convuls, els neguits de la vida quotidiana, les inquietuds i els dubtes. Amb l’ànima neta i la ment desperta disposa’t a gaudir d’un model de ciutat, d’un esglaonament de teulats suau i ondulat, d’una fortalesa de murs potents i de torres d’un arrodoniment quasi perfecte. Des del  pendent de mitja muntanya la prominència fortificada de pedra s’aixeca altiva sobre un fossar profund que arriba fins el mar. Aquí el picat dels murs és d’una gran verticalitat alterada sovint per les bases irregulars de la roca viva entrant al mar. Un mar tranquil d’illes i penínsules escampades, de perfils i contorns precisos, de raconades i ports naturals.

El sentit de la urbanitat és arrelat a Dubrovnik on diferents imatges del patró, Sant Blai, el mostren amb la maqueta de la ciutat a la mà. Unes maquetes que acrediten la rellevància ja esmentada de les teulades, la riquesa dels  palaus, l’atapeïment dels carrers comercials i artesanals. Disposats en una quadrícula de la muntanya al mar i de mar a mar per dibuixar la península quasi perfecta pentinada pel carrer principal, Placa, en realitat dos carrers disposats en angle recte des del convent dels franciscans a la duana i d’aquí pel palau de la ciutat fins a la catedral. Molt més que un carrer, un saló elegant i cívic, un paviment brillant i molt blanc de panots marmoris, d’un to daurant amb el sol.

Els cafès i les terrasses complementen l’elegància del carrer i hi afegeixen un confort elemental de cadires amples, de coixins tous i generosos, de braços per recolzar els braços i el cos.

Un punt estratègic del comerç marítim, un port eficaç per a la navegació, una etapa per als veneciants, un obstacle per als turcs.

La contemplació de tota la densitat històrica, la visió exacta del sentit de la urbanitat acumulada, les dosis incalculables de civilització i de cultura, la impecable pulcritud, el sentit de la netedat referit en les consignes no pas innòcues del principi no poden pas però esvair un deix de tristesa, un punt de precarietat, unes dificultats superades a cop d’orgull ciutadà.

Dubrovnik era fa poc més de deu anys una ciutat en guerra; assetjada, bombardejada. La restauració ha estat fulminant i eficaç. El mar vermellós de teulades il·lustra el mapa de la reconstrucció. Aquí i allà queden algunes ferides físicament visibles. El mapa acredita la contumàcia dels atacs.

Però corprenen sobretot les ferides invisibles. La normalitat té un punt d’esglai, de somriure gelat, d’un ai imperceptible. És, en aquest sentit, com tot Croàcia. Fora de la ciutat és més evident: boscos cremats, camps abandonats, fàbriques tancades, ferralles de cotxes estimbades pels penya-segats, horts casolans als jardins dels habitatges, testimoni encara d’una economia de guerra.

L’art de la supervivència fa allargada l’ombra de la guerra quan ja fa temps que callen els canons. A la ciutat la immensa riquesa monumental, la ràpida restauració (encara no conclosa del tot), i les arribades intermitents dels turisme apavaiguen aquests efectes i permeten endevinar la força d’una esplendor passada.

L’esperit de la república, el sentit de la independència, la consciència de la llibertat, la primacia col·lectiva es disposen com a garantia de la força vivificadora de la civilització. Una civilització que va deixar indiferents i insensibles els atacs cínics d’aquells que no valoren res i que com a Bagdad ara mateix haurien pogut escombrar del tot, pedra sobre pedra, un edifici admirable, un conjunt urbà, una fortalesa de l’Adriàtic, una biblioteca, un museu, tot un llegat.

Dubrovnik afirma en el seu esperit que no s’ha de vendre mai la llibertat ni per tot l’or del món tot i que reconeix que més d’una vegada la història li ha fet pagar aquesta llibertat a preu d’or.

És potser per aquesta lliçó del sentit de la llibertat que a l’entrada de la casa dels Rectors es demana als membres del Senat de la ciutat i del gran i el petit Consell que s’oblidin de les coses privades i tinguin cura de les públiques. Amb aquest esperit ara la nostra Ragusa malda per espolsar-se aquest deix de tristesa, aquesta malenconia arrossegada que és el rastre invisible de la guerra. Aquest patrimoni de la humanitat s’alça amb fermesa per reivindicar els valors de la civilització, de la cultura i de la llibertat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.