El Punt Avui

L’escena política catalana s’ha instal·lat les darreres setmanes en una escalada verbal imparable. Proferir paraules gruixudes, fortes, sembla l’antídot per conjurar la situació diabòlica que ha desencadenat un resultat electoral tan clar com incert. Són les jugades mestres de la democràcia. El resultat és inapel·lable, i hi ha hagut un únic guanyador insuficient i una colla de perdedors que es veuen abocats a jugar un paper subaltern. La combinatòria és la que és i tot ha quedat molt obert, pendent de pactes singulars entre forces antagòniques i d’idearis diversos.

La combinació una mica perversa ja s’havia començat a cuinar abans de les eleccions, amb la confecció de coalicions electorals que diluïen les sigles dels partits tradicionals i, fins i tot, els candidats presumptes en posicions difícils d’imaginar. Per altra banda, una de les crosses, minoritària i subsidiària, del partit dominant (CDC), Unió Democràtica, havia trencat el pacte d’interessos que l’havia lligat amb llaços, aparentment indissolubles, amb CDC.

No n’hi havia prou, que la irrupció de casos de corrupció, esclatats en ple període electoral, o detonats amb un sistema d’explosió retardada, va caure de ple al cor de l’espai hegemònic i va crear incomoditats diverses entre els socis de partits i de la societat civil.

Afegim-hi, si voleu, un cop acabades les eleccions catalanes, el solapament de la campanya per a les eleccions generals anunciades per al 20 de desembre. Encara no s’ha resolt el plet intern, ni s’ha trobat el desllorigador per formar govern a Catalunya, que l’agenda espanyola crea estranys aliats o, com a mínim, coincidències sorprenents i extravagants. És una extravagància tornar, ara, a la proposta de traslladar el Senat a Barcelona, quan ja han fracassat altres oficines governamentals de menor entitat, i ho és més si trobem que, com a mínim Ciutadans, UpyD i Esquerra Republicana de Catalunya optarien, a hores d’ara, per fórmules de supressió del Senat. Potser, fins i tot, trobaríem que, uns amb afany neocentralitzador i uns altres per reforçar el nou estat català que defensen, estarien per la supressió de les diputacions. Al voltant d’aquests temes podríem asseure en una mateixa taula Santiago Vidal, Artur Mas, Albert Rivera, Rosa Díaz i alguns més.

No ens pot sorprendre, doncs, que a algun candidat d’ERC se li escapi que si la CUP no investeix Artur Mas aquesta formació de les plataformes anticapitalistes estaria cometent un delicte d’alta traïció. Esclar que si fent de necessitat virtut d’aquí al 20 de desembre s’arriba a alguna mena d’acord per formar Govern a Catalunya, la seva precarietat, fragilitat, i el conjunt d’hipoteques que l’estaran tenallant farà molt difícil la governació real del país, la governació pragmàtica dels problemes concrets de la gent que viu apassionadament la política, però amb més angoixa que passió l’espectacle d’una paràlisi de decisions només pendents de l‘única gran decisió.

Aquí s’inscriu, amb mèrits propis, una declaració del Parlament que pel seu contingut pot ser objecte de discussió i discrepància, tant per temes concrets de contingut com per raó d’oportunitat dubtosa. I això que Artur Mas, en el debat, va  tenir un moment ple de  raó en el reguitzell de preguntes que enfilaven, l’una rere l’altra, les limitacions reals o induïdes de la interpretació de l’autonomia vigent, per part de les autoritats del Partit Popular.

Aquest embolic preocupant, d’única responsabilitat i factura catalana, esdevé irrisori al costat de l’emfàtica i retòrica defensa de l’Estat, per damunt, fins i tot, de la unitat, per part dels més alts responsables de la política espanyola. Aquests no han dubtat a fer un desplegament abusiu, primer amb fórmules intimidatòries (la revolta se sotmet) i, ara, amb un recurs a lleis que en el seu contingut i en la seva interpretació, rescatades algunes del passat del tardofranquisme, esdevenen un exercici d’autoritarisme sense arguments.

El present ens interpel·la amb duresa, a la recerca de la intel·ligència política dels grans governants, dels grans estadistes, que haurien de ser capaços de teixir les complicitats necessàries per acordar i convocar un referèndum que atorgui definitivament la veu al poble de Catalunya.