Diari de Girona

Amb molt pocs dies de diferència s’han anat produint diverses notícies que, per contrast, ens donen en bona mesura la temperatura de la ciutat. El contrast es manifesta entre les bones notícies i les dolentes.

En el terreny de les bones hi hem de situar el Premi Nacional de Cultura a Salvador Sunyer Bover, i entre les dolentes la notícia de la fi del somni del bàsquet d’alta competició a la nostra ciutat, que ha durat vint anys.

Encara podríem afegir notícies objectivament bones que esdevenen conjunturalment dolentes. És el cas de les obres del TGV que, sent objectivament una magnífica notícia, tenen una lectura negativa cada cop que es produeix un titular sobre la incidència i l’alteració de la vida ciutadana, com a conseqüència de les obres. Però en aquest cas ens convé a tots entendre que finalment, malgrat un gran retard, ha arribat l’hora de la veritat, ha començat el compte enrere i podem començar a posar en l’horitzó del calendari alguna fita per a l’arribada de l’alta velocitat i per a la connexió en ample internacional amb França. Haurem de conviure tres anys amb obres, és clar, i amb totes les molèsties que s’originen en aquestes obres, però cada nova molèstia serà un pas més cap al final desitjat que és la integració de Girona en una xarxa internacional de comunicacions ferroviàries d’altes prestacions, amb un abast i unes conseqüències per a la competitivitat de la ciutat que no acabem encara de copsar.

Anem, però, al joc dialèctic entre les bones notícies i les males notícies. En el cas del reconeixement a Salvador Sunyer es tracta d’atorgar a Temporada Alta un certificat acreditatiu d’una dimensió nacional del Festival i d’una projecció internacional. Es reconeix, finalment, un esforç calculat i premeditat per anar pujant un esglaó darrere l’altre fins a assolir uns nivells de programació, d’innovació, d’exigència i de qualitat que són perfectament homologables amb els festivals de més prestigi del món en matèria teatral. No és només el contingut de la programació; és la gestió intel·ligent dels recursos, és la recerca de complicitats a la ciutat i fora de la ciutat, en el sector públic i en el sector empresarial, és una il·lusió compartida per molta gent, és la creació d’un referent acceptat i reconegut. Sunyer ha trencat l’equació de l’aïllament i del provincianisme, ha trencat les barreres de Barcelona, ha sigut acceptat per la crítica i ha anat a buscar el ressò mediàtic on ha calgut, sense renunciar mai a una elevada dosi de centralitat gironina, de Girona i del conjunt de l’àrea urbana, sense competències estèrils entre les ciutats de l’àrea. Temporada Alta s’afegeix al model d’èxit de Girona temps de flors, salvant les distàncies de fets no comparables, i ens interpel·la sobre la necessitat d’anar a la recerca de noves fites que, en matèria cultural, ens  situïn en un terreny d’una capitalitat indiscutible. Queda molta feina per fer encara en matèria musical, i tant el Festival de músiques religioses del món com la programació de temporada de l’Auditori encara han de trobar el format adequat per tal d’assolir un ritme, una freqüència, una qualitat que marquin fites i reclamin una atenció que trenqui fronteres i ens converteixi també en referència obligada. En matèria cultural Girona té tots els ingredients per esdevenir una autèntica capital cultural i un punt de referència en temes teatrals, musicals, arxivístics, d’imatge, de recerca històrica i encara em deu quedar algun camp per esmentar. Però el guió és suficient per prendre model de Salvador Sunyer, o posem per cas de Joan Boadas, i traçar una agenda, un full de ruta que encarrili totes aquestes qüestions sense escatimar esforços.

Si anem a les notícies dolentes és evident que el tancament d’una etapa d’eufòria esportiva en matèria de bàsquet s’ha de valorar molt negativament. No té res a veure i una cosa no treu l’altra, però és evident que la conversió del Girona FC en un club de segona divisió A compensa en part la pèrdua de capitalitat esportiva, i ens situa davant un nou referent que ha de ser obligat en els propers anys. No obstant, un dia caldrà valorar i ponderar les aportacions generoses successives de Joaquim Vidal, de Jaume Casademont i de Josep Amat; i caldrà també analitzar l’origen del fort deute que ha ofegat el projecte i atendre a les disfuncions que han estat denunciades pel mateix entrenador Pedro Martínez i que caldria repartir entre els gestors diversos dels anys més recents, per tal de conèixer en quin punt s’ha produït una situació irreversible, un moment de no retorn que ha superat i desbordat les institucions gironines i ha decapitat un projecte que havia engrescat unes quantes generacions de gironins.

És evident que davant una situació així les autoritats gironines no podien romandre quietes i que tenien el deute moral de moure’s, per tal d’assegurar una nova etapa de bàsquet que fes útil el pavelló de Fontajau i garantís la continuïtat dels projectes de base com a llavor per a noves fites més ambicioses de futur. Sense entrar en algunes contradiccions internes, que caldrà analitzar per comptabilitzar de veritat els números reals de cada moment i les partides de despeses i la seva destinació, sí que convé dir que l’alcaldessa de Girona ha tingut en tot moment la visió, l’ambició i la voluntat de no deixar la ciutat sense bàsquet. Conjuntament amb els responsables de la Diputació i més específicament amb l’Enric Vilert i Narcís Casassa, han entès que trencar amb el passat potser podia resultar imprescindible, però preparar un nou futur era una imperiosa necessitat. Tinc el convenciment que el coratge de l’alcaldessa se situa per damunt de les querelles internes i locals i ha exercit el seu lideratge per tal de no renunciar a una ambició col·lectiva que reclamava ara una reconducció realista.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.