Diari de Girona

Diumenge hi ha eleccions municipals. Seran les novenes des de les del 3 d’abril de 1979. Hauran transcorregut trenta-dos anys de democràcia municipal restablerta i a partir de l’onze de juny s’iniciarà el novè mandat de la democràcia recent. Aquest dia Anna Pagans deixarà de ser alcaldessa després de nou anys i mig en el càrrec (2 de gener de 2002 /11 de juny de 2011), i després de vint anys seguits com a regidora electa de l’Ajuntament de Girona. Ja podem dir ara que des de 1814 només quatre alcaldes (Valentí Comas, Antoni Franquet, Pere Ordis i Joaquim Nadal) han tingut una continuïtat en el càrrec de més durada que l’alcaldessa Pagans. I és també el moment de dir que reconeixem i agraïm la seva trajectòria al capdavant del municipi.

Però, per damunt de tot i malgrat alguns precedents molt escassos de regidores, hem de dir que Anna Pagans haurà estat la primera dona alcaldessa de la ciutat de Girona de tota la seva història. No és un fet secundari; és més aviat una dada rellevant de la història contemporània de Girona i, ara per ara, un fet singular. Però això no és, ni de bon tros, el més important de la trajectòria de l’alcaldessa.

Vull assenyalar com una dada central de les que s’han conegut aquests dies amb motiu de les eleccions, que Anna Pagans haurà estat una alcaldessa que ha assolit un altíssim nivell de coneixement i també una valoració globalment positiva de la seva gestió, amb un percentatge molt elevat de persones consultades que aproven i valoren aquests anys de servei a la comunitat.

Anna Pagans va entrar de regidora a l’Ajuntament l’any 1991. Nascuda a Girona l’any 1952, en tenia trenta-nou  i ara acaba de complir, no fa gaire dies, els cinquanta-nou. Podem dir que l’Anna Pagans ha passat a l’Ajuntament de Girona, treballant per la  col·lectivitat, els anys centrals de la seva vida activa. Ara es reincorporarà a la seva plaça de professora d’Història de l’Institut Santiago Sobrequés. Amb normalitat, amb discreció, amb austeritat de gestos i de comiats.

Un dinar recent amb els regidors i regidores amb què ha compartit mandats a l’Escola d’Hostaleria marcaria un moment festiu, i el darrer ple de l’Ajuntament, fa molt pocs dies, ha acreditat el respecte i el reconeixement que finalment li han expressat tots els regidors i regidores de totes les forces polítiques representades. És com si abandonada ja la pugna quotidiana, sabent que ja no seria a la confrontació electoral, totes les arestes viscudes i conegudes en el frec a frec entre govern i oposició, o en la negociació interna de l’equip de govern, abaixessin la guàrdia, la tensió, el to alt i es disposessin a situar les coses en un terreny de major objectivitat i d’acceptació del servei prestat.

L’Anna va arribar a l’Ajuntament  amb un bon bagatge. Coneixia a fons la societat gironina. Filla de Xavier Pagans Montsalvatge, director de la fàbrica dels Químics a Palau, havia viscut a casa seva  la vinculació del seu pare amb moltes activitats i associacions de la ciutat, havia conegut els amics progressistes del seu pare i havia conegut la trajectòria històrica dels Montsalvatge. Però sobretot ella mateixa, des de l’adolescència, s’havia vinculat a entitats i associacions juvenils i esportives lligades a l’escoltisme i al bàsquet, i des de l’Institut entraria en contacte amb grups d’estudiants i professors que començaven a expressar les seves inquietuds. Això és el que la porta, ja a la Universitat, a connectar-se, des del 1974, amb Convergència Socialista i amb posterioritat amb el PSC-Congrés, on tindria responsabilitats orgàniques al nivell de la Federació de l’Agrupació de Girona. El procés d’unificació, des de l’any 1978, portaria l’Anna a un distanciament del projecte orgànic dels socialistes sense abandonar mai el seu compromís i la seva exigent radicalitat que havia mostrat en alguns actes polítics, com la presentació del míting “Guanyem la llibertat” al Pavelló d’esports de la Devesa el dia de la Mercè de 1976, i de l’acte central a Girona de la campanya de les eleccions generals de 15 de juny de 1977.

Quan l’any 1991 entra a l’Ajuntament ho fa com a independent, assumint la regidoria d’Educació fins l’any 1999, quan es faria càrrec de la tinència d’alcaldia de Via pública i seguretat per passar a ser, poc després a l’abril de 2001, adjunta a l’Alcaldia. Els anys de regidora van servir per desplegar totes les seves preocupacions en matèria educativa i per fer de Girona, amb tots els ets i uts, una ciutat educadora present en tots els fòrums internacionals i present, sobretot, des de l’Ajuntament en tots els àmbits de la comunitat educativa de la ciutat. L’àrea d’Educació va agafar gruix i força i va continuar desplegant els recursos educatius que s’havien programat des de molt aviat. La seva vocació directa i professional per la pedagogia no va ser impediment perquè, a poc a poc, anés familiaritzant-se amb la dimensió global de la ciutat i adquirint amplis coneixements de totes les polítiques urbanes i, d’una manera molt singular, de tots els aspectes vinculats amb l’urbanisme i el model de ciutat.

És amb tots aquests elements que es fa càrrec de l’alcaldia i assumeix la responsabilitat de conduir la ciutat en la primera dècada del segle XXI. Uns anys crucials que han servit per culminar el creixement urbanístic, per millorar la xarxa d’equipaments i fer un canvi d’escala en matèria d’infraestructures i equipaments que encara ha de donar els  seus fruits més tangibles. Així,  l’Anna Pagans deixa ben encarrilat el futur de la mobilitat, el projecte ferroviari, la superació de l’impacte TGV a la ciutat i la imminent construcció de la Biblioteca i l’Arxiu a càrrec de l’Estat. La Marfà a punt d’inaugurar-se pot ser el símbol dels anys dels mandats d’Anna Pagans i la síntesi de polítiques transversals orientades a dotar els barris d’equipaments cívics, culturals i esportius en una dimensió equitativa que té pocs precedents.

Honradesa, senzillesa, austeritat d’actitud i fets, són valors que acrediten  l’Anna Pagans en els seus anys al capdavant del consistori, acompanyada d’equips que l’han respectat i estimat. Ho ha fet sense renunciar, en cap moment, a la seva condició d’independent i simpatitzant del PSC, fet que certifica una manera de fer d’aquest Partit més orientada a pensar en la ciutat i els seus ciutadans i ciutadanes que en el projecte orgànic en sentit estricte.

En el moment de tancar aquest balanç i abans que diumenge es desvetlli qui la substituirà, vull insistir que mentre uns s’afanyen a proclamar i a recordar que ha arribat l’hora de passar pàgina, d’altres pensem que no hi ha millor opció que el reconeixement de la continuïtat institucional, l’assumpció de l’herència i de la història, i l’ambició per encarar, ara, el futur amb intensitat renovada, i amb projectes.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 180-183)