[Publicat a Revista d’Igualada, núm. 70, p. 58-61, abril 2022]

El 5 de gener passat la notícia de la mort de l’Antoni Dalmau em va commoure. Ens havíem vist poc més de quinze dies abans a mitjans de desembre a la reunió de la junta de la Societat Catalana d’Estudis Històrics; havia llegit un article meu i em va demanar un llibre sobre l’exili català a Mèxic per a la Biblioteca d’Igualada que li vam enviar immediatament. Un cop el va rebre hi va buscar els igualadins exiliats i en va trobar a mancar alguns; em va demanar el contacte de la Gemma Domènech, investigadora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i una de les autores del Segundo Diccionario de catalanes en México, i li va enviar els noms i les biografies dels igualadins que ell hi havia detectat absents. El dia abans del traspàs de l’Antoni la Gemma encara el va escriure per agrair-li les seves aportacions.

Encara en estat de xoc i trasbalsat vaig escriure un article pel Diari de Girona: “Antoni Dalmau Ribalta (1951-2022)” que es va publicar el dia 7 de gener. La immediatesa i l’emotivitat van marcar aquell article amb un accent especial. A primers de maig l’incorporarem a la segona edició del meu llibre Noms d’una vida que Pagès editors de Lleida ha tingut l’amabilitat de publicar-me. A l’article feia una evocació molt personal i més centrada en les nostres afinitats que en la dimensió política de l’Antoni.

Em complau ara insistir una mica més en aquesta dimensió política per a la Revista d’Igualada que ell fundà i dirigí. Abans però em permeto de recordar de manera sintètica les nostres afinitats: primer el pas per l’escoltisme cadascú en el seu àmbit, ell a Igualada i jo a Girona. La vida al cau i la dimensió de la natura apresa en el contacte amb la realitat forjaren un sentiment compartit de descoberta del paisatge i de catalanitat. En segon lloc la dimensió montserratina; en aquest cas la seva visió de major proximitat que la meva. L’Antoni hi tenia un contacte permanent, un germà monjo, monjos amics i la irradiació tradicional del monestir cap el Bages i l’Anoia. Jo en canvi n’era un visitant assidu però esporàdic a mig camí de l’enlluernament per la litúrgia i el recés tranquil per a la reflexió espiritual. En tercer lloc Igualada; en la meva joventut jo havia conegut i m’avia escrit amb Joan Mercader Riba i a traves d’ell sempre vaig seguir de prop les activitats i les publicacions del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada; d’aquí se’n van desprendre coneixences comunes i una familiaritat amb la historiografia anoienca que l’Antoni reconeixia i apreciava. En quart lloc la coincidència entre Igualada i Girona en l’arrelament de l’hoquei sobre patins. Els clubs d’una i altra ciutat competien i excel.lien i aquesta especificat en l’àmbit local amb projecció internacional ens feia compartir l’orgull local. En cinquè lloc la història i dins de la història a partir de la seva dedicació al tema dels càtars les afinitats amb la cultura occitana i amb el territori del migdia francès farcit de castells encimbellats i d’històries fantàstiques de personatges seduïts per una vida retirada i lluny de la nova civilització urbana i comercial que s’estava desenvolupant; en aquest sentit compartíem geografies. Més enllà d’aquesta dedicació medieval aviat l’Antoni va fer incursions al món de la història del moviment obrer, de l’anarquisme, i de les ideologies progressistes i populars en les darreries del segle XIX i el primer terç del vint. Ell s’endinsava en el trencacolls del moviment obrer mentre que jo em dedicava a una de les causes de l’obrerisme: la revolució industrial. Finalment vam acabar coincidint a les pàgines del Diari de Girona que li recollia les seves aportacions a Regió 7 i com he dit al principi a les reunions de la Societat catalana d’estudis històrics.

Com es veu tot aquesta primera part de la meva contribució ha deixat de banda la nostra coincidència política. Però no hi ha cap mena de dubte que les llargues dècades de la nostra dedicació comuna a la política municipal i parlamentària i la nostra militància compartida en el Partit dels Socialistes de Catalunya ens acostava encara més sobretot per uns punts de vista i una manera de veure la política de Catalunya des d’una òptica comuna: ens semblava i ens seguia semblant en els darrers temps que les agendes social i nacional eren inseparables i que l’establiment d’una frontera i d’una dicotomia entre una dimensió i l’altra eren en realitat una errada garrafal. En un cert sentit nedàvem contracorrent en el nostre partit i nedàvem contracorrent en el conjunt de la política catalana i del sistema català de partits. L’allunyament progressiu del Partit dels Socialistes de Catalunya de la dimensió nacional i de la vella tradició del catalanisme popular de la que encara es reclama però que a vegades desmenteix en la seva trajectòria ens feu coincidir una vegada més en els nostres punts de vista i el nostre recorregut en la política partidària s’acostava a un final anunciat.

L’Antoni Dalmau estava vinculat a Convergència Socialista de Catalunya des dels inicis, i successivament va passar pel Partit Socialista de Catalunya (PSC-Congrés) i finalment pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) fins que se’n va desvincular l’any 2013. Una llarga trajectòria des de 1975 fins a 2013, prop de quaranta anys a l’entorn del socialisme català. En el meu cas afiliat el 1981 me’n vaig apartar l’any 2015, tot plegat uns cinc anys menys que l’Antoni si bé dos anys més tard abans de separar-me’n. Malgrat que l’Antoni es va aproximar als espais polítics d’Esquerra Republicana de Catalunya de fet ni l’un ni l’altre no vam sentir la temptació de reprendre l’activitat orgànica en un altre partit. Bolcats en la Història i la recerca, també en la literatura, ens semblava que ens situàvem en el mateix combat però des de d’altres posicions.

Dins de l’espai socialista molt ràpidament vam coincidir en el context de la tradició municipalista que des de 1979, a partir de la que he anomenat la revolució municipal, va donar peu a algunes generacions de polítics pragmàtics enganxats a la realitat del territori i disposats a casar la dimensió ideològica i l’acció política transformadora, des de l’òptica de la recuperació de la tradició del catalanisme tan viu en el primer terç del segle XX.

Primer regidor d’Igualada (1979-1983) i (1987-1991), regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1983-1987), i President de la Diputació de Barcelona (1982-1987). L’accent que Dalmau va donar a l’ens provincial combinava els àmbits de la cooperació local amb un reforçament i impuls de la dimensió cultural de la Diputació a traves del sistema de biblioteques i equipaments culturals. Específicament va impulsar polítiques de suplència de les mancances que es detectaven en el govern de la Generalitat i en el seu mandat, a partir de 1983, es va desplegar la col·lecció de llibres “Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català”, en edició conjunta de La Magrana i la Diputació en una política de rescat dels clàssics i dels fonaments ideològics i polítics del catalanisme que pensàvem que havia de ser la llavor del catalanisme del futur.

Fou també diputat al Parlament de Catalunya de 1988 a 1999, i exercí el càrrec de vicepresident segon de la cambra des de 1988 a 1995.

Tant a la Diputació de Barcelona com al Parlament l’Antoni Dalmau es va desplegar amb una gran finesa de formes i atenent sempre a la inexcusable i necessària dignitat de les institucions que representava.

A partir de 1999 tot i que va seguir vinculat institucionalment a traves de la Fundació del Teatre Lliure (1988-2013) va iniciar una etapa de reinversió dedicant-se a ple temps a la creació literària i a la recerca històrica que ja havia conreat però en la que concentraria a partir d’aquest moment la seva dedicació.

Si haguéssim de resumir una trajectòria política hauríem de dir que es concreta en la decepció del catalanisme progressista. Per l’allunyament des de l’espai socialista d’aquests fonaments ideològics, per l’hegemonia del catalanisme conservador i per les incerteses i incògnites de l’independentisme més recent.

Catalanistes del tot encara ara, ell i jo, ens mostràvem orfes i escèptics. No sé si transmetíem l’escepticisme de la maduresa, però jo mateix vaig voler concretar els fonaments de la meva decepció en el llibre Catalunya mirall trencat (Pòrtic, 2017), que vell de cinc anys havíem comentat amb l’Antoni com a guió per a compartir les nostres pròpies trajectòries polítiques.

El futur haurà de rescatar aquesta tradició política i situar-la al cor mateix del debat sobre el futur de Catalunya i de les relacions de Catalunya amb Espanya. Mentre però l’Antoni i jo també ens vam refugiar en un itinerari pels vorals, més concentrats en la cultura que en la política, ben conscients que cultura és també política.

Les incògnites que ens corsecaven segueixen vives. L’Antoni de sobte ha sortit de l’escenari i ja no sabrà el final de l’obra i molts d’altres entre els que em compto, potser tampoc.