Diari de Girona

Abans d’ahir 5 de gener a primera hora de la tarda moria Antoni Dalmau Ribalta (Igualada, 13 de març de 1951-5 de gener de 2022). De sobte la mort. Més dolorosa quan esdevé de forma inesperada. La patacada és més forta si fins els darrers dies hi has estat parlant i intercanviant informació de forma presencial i per telèfon; de cop la interlocució s’ha acabat i es perd un fil trenat durant dècades.

Els lectors d’aquest Diari han pogut llegir sovint els articles d’Antoni Dalmau que publicava regularment a Regió7 de Manresa i que el Diari de Girona reproduïa. Ens coneixíem des de 1979 i formàvem part de la fornada de joves polítics iniciats en les tasques executives a l’escola del municipalisme. Però per damunt de tot i més enllà de la política érem amics fruit d’interessos intel·lectuals comuns i de preocupacions compartides.

Els darrers anys hem coincidit a la Junta de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans i fou aquí on periòdicament vam reprendre el fil d’aquests interessos compartits. A la darrere reunió, el 14 de desembre, em va demanar per a la Biblioteca d’Igualada un exemplar del Segundo Diccionario de los catalanes de México de Gemma Domènech, Salomó Marquès, José Maria Murià i Angélica Peregrina. Quan el va rebre vam parlar per telèfon i em va dir que li interessava contactar amb els autors per tal de compartir amb ells alguns noms d’igualadins exiliats que ell creia que s’havien d’incorporar a la base de dades del Diccionario. Sé que encara un dia abans del seu accident va enviar aquesta informació.

En realitat l’Antoni Dalmau sabia perfectament quins temes ens unien més enllà de la política. Primer, esclar, l’escoltisme. Després la història; ell sabia el meu interès per la petjada que havia deixat l’il.lustre historiador igualadí Joan Mercader Riba i amb ell tots els investigadors que s’havien agrupat en el Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada d’on sorgiria un membre destacat de la seva escola, en Josep M. Torres Ribé, que molts carinyosament hem anomenat el Pierre Vilar d’Igualada. D’aquí a la Revista d’Igualada, que fundà i dirigí, i d’aquí a la seva dedicació professional a la història i la literatura.

En un altre terreny la irradiació de Montserrat al Bages i l’Anoia és molt directa i la proximitat física, espiritual i familiar amb el monestir en feien també un tema de les nostres converses; un germà seu monjo, Bernabé Dalmau, era el nexe més directe. Va ser Antoni Dalmau qui de manera escueta i precisa em va comunicar per whatsapp l’elecció de l’abat de Montserrat Manel Gasch el setembre de 2021 i m’afegia una acotació: “era el meu candidat”. Per altra banda l’hoquei sobre patins dreça un pont entre Igualada i Girona; i la tradició gironina i anoienca establien un interès comú per un esport de gran arrelament a Catalunya. Els clubs d’Igualada fixaven l’atenció de l’Antoni Dalmau i ha seguit sempre fidelment el seu fill Albert Dalmau, ara porter del club patí Taradell; els partits del fill passaven per davant de molts altres temes en la seva agenda.

La política, la situació política a Catalunya, l’evolució del catalanisme polític era també un dels nostres focus. Però encara per damunt de la política es situava la seva voluntat de reinventar-se un cop desvinculat de la política executiva; la condició d’autònom, la necessitat de generar ingressos, la voluntat de construir-se un perfil d’escriptor a cavall de la història i de la literatura, en una obra caracteritzada per un estil vibrant i viu, d’un llenguatge entenedor i atractiu, amb riquesa lèxica al servei de la narrativa de creació o al servei de la literatura històrica. D’aquí que no calgui destriar entre les seves novel.les i els seus treballs històrics centrats d’una banda en el catarisme i de l’altra en les convulsions de la primera meitat del segle XX des de la Setmana Tràgica fins a la Guerra Civil, des de l’anarquisme al catalanisme polític, des del pistolerisme a la violència de dretes i esquerres. No podem perdre de vista la seva faceta de traductor que va esdevenir un complement econòmic imprescindible però on va excel·lir en el domini de la llengua i els seus girs.

En el tema càtar va fer una immersió directa, historiogràfica i material, per resseguir els escenaris del catarisme i aproximar-los als lectors àvids d’experiències viscudes en viatges i visites compartides plenes de coneixement i de detalls quotidians materials i espirituals d’un moviment singular.

No podem passar per alt, naturalment, que Antoni Dalmau va ser regidor de l’Ajuntament d’Igualada i de l’Ajuntament de Barcelona, que va ser president de la Diputació de Barcelona de 1982 a 1987, diputat al Parlament de Catalunya de 1988 a 1999, essent vicepresident de la Cambra de 1988 a 1995 i president de la Comissió de Política Cultural de 1995 a 1999. Sempre decantat cap a la cultura, va ser President de la Fundació del Teatre Lliure de 1988 a 2013 i va tenir un paper rellevant des del Parlament en la tramitació de la segona llei de política lingüística, com em comentava ahir mateix un entristit i adolorit Lluís Jou, aleshores director general de política lingüística.

Potser aquí rau la clau de tot plegat i expliqui les raons per les quals un militant de Convergència Socialista de Catalunya des de 1975, i membre de diverses executives del PSC, se’n desvinculà el 2013. De fet esporàdicament aquest també era un dels temes de les nostres converses cada cop més escèptics i més decebuts per la pèrdua del nord i dels projectes en el terreny de la desconcertant i inquietant vida política de Catalunya.