Pròleg a Les cartes portolanes, la representació medieval d’una mar solcada, de Ramon J. Pujades. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya. Barcelona, Ed. Lunwerg, 2007

 La bellesa de les imatges, el misteri de la geometria dels vents, la intensitat variable dels colors, la precisió creixent de la toponímia són elements bàsics d’aquest llibre que presentem i editem. Però responen a l’atractiu d’un primer cop d’ull. És la primera reacció davant d’un llibre com aquest, de gran format. És la primera aproximació possible, la d’un llibre per mirar, per gaudir, per deixar-se captivar per les imatges i els seus orígens remots.

Ramon Pujades no volia això. No volia només això. L’autor del llibre ha fet una recerca aprofundida i extensa, ha fet un inventari dels mapes medievals, de les citacions de la cartografia en les fonts medievals, de les característiques i innovacions dels diversos exemplars i escoles.

Tampoc no es tractava només d’això. No volia fer una guia-inventari, només. Volia anar molt més enllà.

 Es tractava d’interrogar els mapes en tota la seva dimensió i de trobar respostes a aquests interrogants i una relació clara entre l’evolució social, econòmica i política del món i el fenomen cultural de l’evolució de la cartografia.

 Per dir-ho com ell mateix ho explica es tracta de saber quins orígens té aquesta cartografia, quina producció i quin ús se’n fa, com es conserven i com es difonen.

 El llibre aborda la producció de les noves cartes de navegar, cartes nàutiques de l’època medieval. Explica el trànsit d’aquestes cartes dels claustres dels convents a les llotjes dels mercaders i a les notaries de les ciutats mercantils. Estableix una relació clara entre l’evolució del món feudal, la reorganització de la producció i dels intercanvis, el resorgiment amb força del món urbà i l’afany de descoberta, d’intercanvi i de comerç.

 Les cartes portolanes són mapes de navegar centrats en la Mediterrània occidental i destinats a orientar la navegació pels diferents ports i centres de producció del mar llatí. Fixa el límit en l’any 1500. Fins aquesta data tota la tradició cartogràfica s’orienta sobretot a facilitar el coneixement del territori, dels vents i del mar, del mar petit i clàssic, del rovell del món medieval, tot i que en la seva pròpia tradició es conrea ja la llavor de la gran cartografia nàutica de la navegació pel nou món, pels nous móns.

 Podríem ben bé dir que les cartes portolanes i la cartografia nàutica de l’època moderna se centra més en el comerç que en la guerra, mentre que a partir d’una data, la cartografia militar, per terra o per mar, deixarà en un segon pla la tradició de les cartes de navegar. Però en un cas i en un altre es tracta d’instruments de poder i de coneixement, de domini, de força, de pes econòmic.

 La cartografia és una manera de prendre la mesura del territori, d’apamar el terreny. És la millor manera d’anar a pams i conèixer el detall de la terra que trepitges o del mar pel qual navegues a la recerca d’altres terres. En les cartes portolanes el mar és l’element que aglutina, és l’element que uneix territoris, que ensenya la costa i el litoral per la seva relació amb el mar, en un arrenglerament minuciós de la toponímia costanera.

 La proporció entre la cartografia produïda i la cartografia conservada sempre ens mantindrà amb algun interrogant obert entre la producció, l’ús i la difusió. Quina i quanta es conserva i per què?

Després d’entrar en el detall, d’analitzar a fons tot el que Pujades explica, el primer cop d’ull tan atraient per l’estètica esdevé una passió de curiositat tafanera i intel·lectual per conèixer les profundes interrelacions entre aquests objectes preciosos que decoren, ara, museus i parets amb reproduccions més o menys afortunades i fidels, i la realitat humana i social en què es produeixen.

 El Govern de Catalunya, a través de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i també de l’Institut Europeu de la Mediterrània vol produir a tots els lectors aquest gaudi estètic i la resposta a la seva curiositat intel·lectual, per aprendre a conèixer i analitzar millor el món d’ahir, el món d’avui i també el món de demà.

 Tot i que ara anem molt de pressa i els ritmes i els canvis tecnològics tot ho desborden, no podem perdre mai de vista que som tributaris i hereus de generacions i generacions d’europeus que ens han precedit i ens han marcat, amb guies segures, els camins de la terra i els camins del mar.

Voldria que l’atracció pel llibre en el seu conjunt subratlli i reforci el treball rigorós i exemplar de Ramon Pujades.